Never Never Land és una casa que vibra en color. Elevada al bell mig d’un pinar eivissenc, el to blau que tenyeix parets, sostres i tots els elements estructurals dels seus interiors permeten la contemplació del cel -i de la mar més llunyana- com una continuació de l’habitatge. Els amples vidres que obren i tanquen la majoria de les façanes potencien la convivència i el trànsit permanent entre l’interior i l’exterior. La casa de la vall de Cala Vadella, concebuda per Andrés Jaque i el seu equip de l’Office for Political Innovation, dibuixa un món d’il·lusions òptiques i vitals, sense interferències entre la construcció i la natura, ni la més pròxima, ni tampoc la que ofereix la panoràmica fins allà on la mirada permet arribar. Blau cel amb estratègiques línies verd groc es fonen amb el paisatge i transmeten totun univers de vibracions sense fi.
L’hedonisme sostenible
Casa a Never Never Land a Cala Vedella, Sant Josep de sa Talaia (Eivissa). Obra d'Andrés Jaque / Office for Political Innovation
D e lluny, entre els pins, pot semblar el niu d’un ocell extravagant. A l’acostar-s’hi, desprèn l’esperit d’una cabana de jocs infantils, enlairada i construïda per algun boig del techno que sona a les nits eivissenques. La casa a Never Never Land no es diu així debades: espai per al plaer de qui, en el País de Mai Més, sap que no es farà gran i s’emmarca en un present tan etern com dinàmic per gaudir-ne, sense que això li faci menystenir alguns dels grans reptes de l’arquitectura i el seu paper en la construcció de les societats.
Aquestes són precisament les principals línies d’exploració que treballa l’arquitecte Andrés Jaque des de l’Office for Political Innovation, amb seus a Madrid i a Nova York. Jaque és l’autor de la Casa a Never Never Land, que en realitat és a la part alta de la vall que desemboca a cala Vedella, al municipi de Sant Josep de sa Talaia, al ponent d’Eivissa. L’arquitecte madrileny, nascut el 1971, és professor de la Universitat de Columbia, té obra al MoMA -el 2012, el seu IKEA Disobedients va ser la primera performance arquitectònica adquirida pel museu de Nova York-, el 2014 va guanyar el Lleó de Plata a la 14a Biennal de Venècia dirigida per Rem Koolhaas i, entre d’altres, el 2016 va obtenir el Frederick Kiesler Prize, que distingeix les trajectòries situades en els límits entre l’art i l’arquitectura, entesa com un activitat sociopolítica. La casa a Never Never Land sembla continuar la investigació de Koolhaas i de l’Office for Metropolitan Architecture (OMA), per la integració de la natura i la tecnologia constructiva. I és un dels treballs significatius del mateix Jaque, en el sentit que el situa des dels inicis de la seva trajectòria en una diluïda frontera entre l’arquitectura, l’art, la ciència i la vida.
Concebuda després d’explorar les interseccions entre les imatges del desig, la cultura hedonista, la sostenibilitat que requereixen el paisatge de l’illa i la consciència mediambiental imprescindible davant el canvi climàtic, la casa a Never Never Land troba per tot això a Eivissa el seu lloc natural, en molts sentits.
Salvar els arbres
Els principis del disseny sostenible es van aplicar fins i tot abans de projectar l’habitatge, tot aixecant una memòria de la posició de cada arbre en la parcel·la, amb l’objectiu que la futura construcció els salvés de la tala i els incorporés a la vida de la casa. En trobem els troncs que van de sota terra fins a travessar trespol i sostre. Els trobem, com a presències naturals, en diferents punts de l’espai únic que és la cuina, el menjador i la sala d’estar. Els trobem acaronant els racons de les façanes, que s’hi adapten per deixar-los espai. Els trobem perforant terrasses. I es veuen sobre les cobertes, a les quals les copes més o menys frondoses obsequien amb una bona ombra.
A Never Never Land pot semblar que tot és un joc, però no ho és. Tampoc l’elevació de bona part de la casa sobre pilars estrets és només un caprici o un joc estètic, sinó que respon a un principi de sostenibilitat. Amb l’objectiu de preservar la bellesa i especialment la biodiversitat del lloc, la casa s’aixeca (almenys en un 80% de la superfície d’actuació) per mantenir la permeabilitat i els corrents d’aigua del sòl i del subsol. Només un dipòsit de formigó a ras de terra concentra les instal·lacions susceptibles de generar vessaments accidentals sobre el substracte.
Jugar, sempre
En tot cas, hi ha joc, molt de joc, a Never Never Land. Entre el mòdul principal de la casa, a la qual s’accedeix per un petit volum camuflat entre la vegetació que cobreix la totalitat de la façana d’entrada, a la part més alta de la parcel·la, i els dos gabinets que, a la part més baixa, ofereixen estades alternatives i separades, la circulació és un puja i baixa d’escales i rampes, totes elevades i entre els arbres, com si es tractés d’una ciutat de cabanes amb passadissos exteriors i carrerons que transiten per sobre d’alguna bassa d’aigua o comuniquen les petites terrasses de cadascun dels habitacles.
Construïda amb acer i amb vidre, la casa a Never Never Land deixa la pràctica totalitat del sistema constructiu a la vista, de la mateixa manera que hi són, vistos, els arbres a l’interior de la casa. Fins i tot la coberta i una part significativa de les façanes, les que no són de vidre, presenten un sistema invertit ben curiós: l’aïllament es troba per sota de la impermeabilització, així que aquesta apareix com una segona pell, com una mena de funda que la resguarda, alhora que li confereix un caràcter ben singular.
La resta a Never Never Land és obertura màxima, segurament inspirada en el nudisme, el naturisme i les ànsies de llibertat. Obertura total i en altura dels espais principals que troben la seva continuïtat en el cel, la pineda i les vistes, sense interferències. És una casa pensada per a la felicitat, la despreocupació, però també amb la previsió d’un pla de jubilació. La disgregació en mòduls i l’existència de dos gabinets independents poden servir per treure-li un cert rendiment.
Sembla boja, àcida i extravagant. Tot i així, amb composicions quasi escultòriques i amb els principis de la sostenibilitat, a Never Never Land conviuen les emocions amb la reflexió.