Nicaragua: on els carrers no tenen nom
Hi va haver un temps, als anys vuitanta, en què es viatjava a Nicaragua per compromís ideològic, per fer costat als revolucionaris sandinistes que el juliol del 1979 havien aconseguit acabar amb la dictadura de Somoza. En aquells anys el que importava era la solidaritat i participar en campanyes d’alfabetització, tot i que, entre el 1980 i el 1991, hi va haver, a més, una guerra contra un exèrcit contrarevolucionari promogut pels Estats Units. Molts anys després, però, el turisme desembarca avui a Nicaragua atret per les platges, la selva, els volcans, els llacs, les illes i unes belles ciutats colonials.
1.- El país on flota el plom
La capital de Nicaragua és una ciutat caòtica que encara avui pateix les conseqüències del terratrèmol del desembre del 1972, que va destruir el centre històric i va causar uns vint mil morts. Des d’aleshores, res no ha tornat a ser com era a Managua, tot i que fa la impressió que a vegades la gent continua vivint com si res no hagués canviat gaire.
En una ciutat on la major part dels carrers no tenen nom, quan demanes per una adreça et donen indicacions sorprenents. Et poden dir, per exemple, que tombis a la dreta quan arribis a l’estació d’autobusos o al restaurant Antojitos, però el problema és que tant l’estació com el restaurant ja no existeixen. Van ser destruïts pel terratrèmol del 1972, tot i que continuen vius a la memòria popular.
Quan li pregunto a la Carla, una amiga nica, com s’ho fan els carters, arronsa les espatlles i em diu: “Si són vells ja saben de memòria on viu la gent. El problema és quan pren el relleu un jove. El primer dia es torna boig”.
L’explicació acaba amb una rialla i amb una frase que sents sovint a Nicaragua: “ Éste es el país en el que el plomo flota y el corcho se hunde ”.
Diuen, per cert, que el líder dels U2, Bono, va anar a Managua el 1986 per donar suport als sandinistes i que va ser allà on va néixer la cançó Where the streets have no name. Ves a saber. En aquells anys també hi van viatjar, entre altres escriptors, Julio Cortázar, que va escriure Nicaragua, tan violentamente dulce, i Salman Rushdie, que ens va deixar La sonrisa del jaguar.
La veritat és que de l’antic centre històric de Managua en queda poca cosa. El que més destaca és la catedral vella, que presideix la Plaza de la Revolución. La teulada es va enfonsar el 1972, però els murs continuen drets, encara que malmesos.
“Jo tenia vint-i-cinc anys quan hi va haver el terratrèmol”, em comenta l’Amador, un home ja gran que observa l’interior amb una mirada tenyida de tristesa i nostàlgia. “Va ser terrible. No ho oblidaré mai. Van caure totes les cases i se sentien crits i plors per tot arreu. El terratrèmol va afegir molt dolor en un temps de misèria”.
Quan li recordo que eren encara temps de dictadura, em respon: “Somoza encara era al poder, sí. El dia abans, el 22 de desembre, hi va haver a la catedral un acte de protesta contra la fam que patíem per culpa de la sequera. Només unes hores després, cap al migdia de l’endemà, va arribar el terratrèmol, la destrucció”.
Durant anys les ruïnes de la catedral es van convertir en refugi de sensesostre i delinqüents. El 1995, però, van decidir restaurar-la i, tot i que ara no s’hi pot entrar, el monument tocat de mort s’ha convertit en símbol de la Managua de sempre.
2.- Ecos del sandinisme
Al costat de la catedral hi ha l’edifici neoclàssic del Palacio de la Cultura, que fins al 1979 va acollir el Congrés de Nicaragua. Va patir esquerdes el 1972, però el van poder restaurar. Va ser aquí on l’agost del 1978 un escamot del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), dirigit per Edén Pastora, el Comandante Cero, va segrestar els congressistes de Somoza i, després de dos dies de tensió, va aconseguir que alliberessin cinquanta presos sandinistes i fugir amb mig milió de dòlars.
Aquella acció agosarada, anomenada operació Chanchera, va ser el principi del final del dictador. Quan el juliol del 1979 van triomfar els sandinistes, el palau es va convertir en Palacio de la Revolución. Avui, com a Palacio de la Cultura, exhibeix a l’exterior dos grans retrats, un de César Sandino, mort el 1934 quan lluitava contra els invasors nord-americans, i un de Carlos Fonseca, fundador del FSLN mort en combat el 1976. Tots dos recorden el compromís de la Revolució, encara que molts nicas es mostren crítics, en veu baixa, amb l’ànsia de perpetuar-se en el poder de l’actual president, Daniel Ortega, juntament amb la seva esposa, Rosario Murillo.
Al costat de la gran plaça, a l’ombra dels arbres del Parque Central, hi ha tres monuments dedicats a sandinistes il·lustres i una estàtua de César Sandino, l’inspirador del FSLN, amb el seu original barret, el mateix que els Quilapayún van cantar a Retrato de Sandino con sombrero. De Carlos Fonseca encara sona la cançó que li va dedicar Mejía Godoy: “ Comandante Carlos, Carlos Fonseca, / tayacán vencedor de la muerte, / novio de la patria rojinegra, / Nicaragua entera te grita: ¡presente! ” Eren altres temps.
3.- La Nova Managua
Un cop assumit que orientar-se a Managua no és gens fàcil, els nicas et parlen amb orgull de la Nova Managua, una ciutat que ha crescut a prop de l’antiga, amb carrers amples i edificis moderns, amb cartells de Daniel Ortega i banderes sandinistes (roges i negres) per tot arreu, i amb una plaça dedicada al veneçolà Hugo Chávez.
És en aquesta Zona Viva on hi ha els hotels, bars, discoteques i restaurants, a més del districte financer. El barri es regeix per un ordre més intel·ligible, tot i que a les hores puntes el trànsit és infernal. A prop hi ha la nova catedral, construïda en uns terrenys que eren de la família del dictador Somoza i inaugurada el 1993, després que la pagués en bona part el propietari de Domino’s Pizza. Els nicas, fent gala del seu enginy lingüístic, en diuen la huevera, per les cúpules de vidre que hi ha al sostre.
A la ribera del llac Xolotlán, en una antiga zona degradada, la modernització del Malecón ha creat un passeig que en poc temps s’ha fet molt popular. Començant pel Puerto Salvador Allende, d’on surten les barques que van a la Isla del Amor, el barri està guarnit amb arbres artificials que omplen de colors aquesta altra Managua.
Allà mateix, la rèplica de les cases del revolucionari Sandino i del poeta Rubén Darío permeten repassar la vida de dos personatges clau de la història de Nicaragua. La veneració que senten els nicas per Rubén Darío, mort als 49 anys de cirrosi, ajuda a entendre per què hi ha tants poetes al país. Tenim, entre molts altres, Ernesto Cardenal i Gioconda Belli, però també Sergio Ramírez, un antic sandinista que va escriure un llibre sobre Darío, Margarita, está linda la mar, i una memòria que és com un repàs, amb desengany final, del que va ser la revolució sandinista, Adiós, muchachos.
A la vora del llac hi ha també una maqueta gegant que mostra com era l’antic centre històric de Managua, amb els edificis reproduïts al detall. Aquest és un bon lloc per intentar entendre les indicacions que et donen quan busques una adreça a Managua.
4.- San Juan del Sur
Si es vol veure de debò Nicaragua, el millor que es pot fer és no deixar-se segrestar per Managua. Un bon punt d’inici per a l’escapada pot ser San Juan del Sur, una població de la banda del Pacífic situada a uns 140 quilòmetres de Managua, molt a prop de la frontera amb Costa Rica. De tants surfistes que hi van, hi ha qui l’anomena San Juan del Surf. Té una bona platja, onades homologades i una vegetació tropical que arriba fins al mar.
Aquí solien retirar-se a descansar els voluntaris internacionals en els temps dels combats amb la Contra, però ara és una agradable població alternativa, amb cases baixes plenes de colors i música, gent encantadora i, evidentment, carrers sense nom.
A San Juan, les pintades i els murals de “ ¡Sandino vive! ” s’alternen amb bars i restaurants de platja on pots passar-te hores mirant com passa el temps, o com cau la llum sobre la llarga platja de sorra presidida pel Cristo de la Misericordia, una gran estàtua, de quinze metres d’alçada, enfilada dalt d’un turó que domina la badia.
A la nit, quan afluixa la calor del Tròpic, la ciutat s’anima, amb bars on sona bona música i on pots prendre la cervesa local, la Toña, o combinats amb rom del país, el Flor de Caña. De matinada, els autobusos sense finestres pintats de coloraines, amb frases que invoquen Déu i tots els sants a la visera, surten de la ciutat quan encara hi ha joves que no s’han acabat de beure la nit.
5.- El gran llac i Granada
No és estrany que els primers espanyols que van veure el llac Cocibolca, també anomenat Nicaragua, s’hi referissin com a mar Dulce. És molt gran (8.624 quilòmetres quadrats) i té dues illes grans i prop de quatre-centes illetes. Navegar entre aquestes illetes és un autèntic plaer. De passada, pots anar mirant les cases de les grans famílies nicas, propietàries de moltes de les illes.
A l’illa més gran, Ometepe, hi ha dos volcans, el Concepción i el Maderas, que imposen amb les seves siluetes perfectes, tal com dibuixaria un nen una muntanya.
El fet que el llac es comuniqui, a través del riu San Juan, amb el Carib, va plantejar la possibilitat, fa més de cent anys, de construir-hi un canal que travessés Centreamèrica. La idea es va acabar descartant a favor del de Panamà, però avui hi ha una empresa xinesa que torna a considerar el projecte.
A la ribera del llac, Granada s’ha convertit en el primer destí turístic de Nicaragua. No és estrany, ja que es tracta d’una ciutat amb boniques cases colonials restaurades, esglésies antigues i patis amb encant. La va fundar el 1524 Francisco Hernández de Córdoba i, tot i que l’aventurer nord-americà William Walker la va cremar el 1856, ha sabut renéixer de les cendres.
Val la pena pujar al campanar de l’església de la Merced per admirar l’harmonia de les teulades, i passejar pel mercat, pels carrers del centre i pel Parque Central per viure l’ambient de la ciutat.
6.- León i els volcans
El perill de Granada és que acabi morint d’un excés de turisme, cosa que no li passa a León, on hi ha més vida popular al carrer. La ciutat potser no és tan maca, però té el pedigrí de ser la capital intel·lectual de Nicaragua, amb una universitat important, enfront de la conservadora Granada.
Qualsevol visita a León ha d’incloure la catedral, i en especial la teulada, un immens espai blanc des d’on es pot veure la famosa cadena dels volcans que vertebra Nicaragua. Si la visita coincideix amb la festa de la Puríssima, el 8 de desembre, molt millor, ja que León vibra aquests dies amb la Gritería, una manifestació religiosa que mou multituds i on de tant en tant hi ha algú que crida: “ ¿Qué causa tanta alegría? ” I tothom respon: “ La Concepción de María ”. La festa és grossa a la plaça de la catedral, amb focs artificials, música i ball que s’escampen fins tard pels carrers del centre.
A la mateixa plaça de la catedral em crida l’atenció un local d’antics combatents sandinistes, amb la bandera roja i negra i pintades a favor de Fidel Castro i Daniel Ortega, i en contra de l’imperialisme ianqui. Un parell de militants em saluden amb el puny enlaire quan hi entro i m’asseguren que el sandinisme mai es rendirà. “La Revolució -m’asseguren- està més viva que mai”.
El mercat ple de vida, juntament amb les esglésies de Sutiaba, San Francisco i el Calvario, són altres al·licients de León, una ciutat amb murals sandinistes que fan referència als quatre estudiants morts per la guàrdia de Somoza el 1959 i als herois de la guerra de la Contra.
7.- Estelí i les muntanyes
Prop de León i de Chinandega, crida l’atenció entre els diferents volcans de la cadena el Casita, on l’huracà Mitch va provocar el 1998 una gran esllavissada que va matar més de dues mil persones. “Va ploure durant quinze dies sense parar”, em comenta un vell als Hervideros de San Jacinto, on hi ha basses volcàniques on el fang bull literalment. “La terra no podia absorbir tanta aigua i un tros del volcà es va enfonsar”.
Més al nord, el poble d’Estelí, envoltat de muntanyes verdes, es postula com la capital del tabac de Nicaragua. Hi viuen molts cubans, que van decidir traslladar-hi la seva producció als anys seixanta, fugint de la Cuba de Fidel. “El 2016, de les 25 millors companyies tabaqueres del món, 18 portaven tabac nica ”, em diu amb orgull Mariano Abreu Fernández, de l’empresa AJ Fernandez Cigars. “I dotze eren nicas ”.
Estelí és famosa, a part de pel tabac, pels murals sandinistes. Un, amb al·lusions a la pau i als herois de la Revolució, ocupa tota la tàpia d’una caserna militar. El capità Eric Mojica m’explica que el van fer dos anglesos i un argentí el 1990, però que amb el temps es va despintar i van decidir restaurar-lo el 2015. “Les forces armades nicaragüenques estem orgulloses de tenir aquest mural que forma part de la història i de la revolució de Nicaragua”, em diu. “El camí no va ser fàcil, però aquí ens teniu, esperançats de cara al futur”.
El cafè i la canya de sucre, de la qual s’obté el rom, són altres plantacions que abunden a Nicaragua, on la fèrtil terra volcànica assegura gairebé sempre bones collites.
8.- Bluefields i Corn Islands
Nicaragua és un país petit, però amb paisatges molt variats. Per comprovar-ho, val la pena volar fins a Bluefields, a la costa del Carib. Durant el vol, la visió de la selva espessa, que en el tram final fa impossible la construcció de carreteres, deixa clar que ens dirigim a una terra diferent, a una costa plena de racons i llegendes de pirates.
Va ser el pirata holandès Abraham Blauvelt, que tenia l’amagatall al riu Escondido al segle XVIII, qui va fundar Bluefields, una població marcada en els anys següents pel domini anglès, pels indis misquitos i pels esclaus negres que hi anaven a parar, naufragats o escapats de Jamaica. Tot plegat fa de Bluefields, on la llengua que més se sent és l’anglès, una ciutat que té poc a veure amb la resta del país.
“Bluefields no és mal lloc per viure”, em diu el Gaspar, un botiguer del carrer Major. “El problema és que els huracans destrossen la ciutat de tant en tant. Quan això passa, no hi ha més remei que reunir forces i tornar a començar”.
Prop de Bluefields hi ha la Pearl Lagoon, amb moltes illetes de corall, però val la pena anar més enllà, fins a les Corn Islands, un parell d’illes situades a mitja hora de vol en avioneta. Tant a l’illa gran com a la petita, tot sembla dibuixat per assemblar-se al paradís, amb platges de sorra amb palmeres, un mar clar i una comunitat de pescadors que t’acull com si fossis un amic.
“Durant molts anys, les Corn Islands van ser refugi de pirates”, m’explica un pescador anomenat Juan mentre prepara una sopa de llagosta a la mateixa platja. “Per això encara avui hi ha gent que porta el nom de corsaris anglesos, com Quinn, Downs o Campbell. Però tot això queda molt lluny… Ara aquí s’hi viu molt bé. Si no fos pels huracans, seria un paradís”.
Penso que l’home té raó. A les Corn Islands, una Nicaragua molt diferent de la resta del país, s’hi està tan bé que penso que potser els huracans bufen de tant en tant per allunyar el turisme de masses i impedir que les illes perdin la màgia que les fa tan especials.