Una nit a Magaluf

Al vídeo, una noia ajupida s'anava ficant a la boca els membres més o manco erectes de vint-i-tres al·lots al Bar Play House de Punta Balena. La difusió online d’aquella pràctica que algú va batejar com a mamading -dues llepades ràpides presumiblement a canvi de copes gratis- feia esclatar l’escàndol. Tant se val que Magaluf fos protagonista de documentals de la BBC i escenari de realities com Geordie Shore o The Magaluf Weekender. Tampoc no era rellevant que cada estiu una desena d’adolescents es precipitessin des d’algun balcó mirant d’encertar la piscina o volent passar a l’habitació del costat. Fins que internet no l’hi ha posat davant dels nassos i ha esventat el seu nom arreu del món (i fins que un hoteler poderós no ha decidit dignificar la zona), Mallorca vivia d’esquena a aquesta urbanització de Calvià.

O no del tot: a la meva època d’institut -llavors Geri Halliwell ballava en una gàbia de la discoteca BCM, abans de triomfar amb les Spice Girls- alguns companys de classe ja anaven a la platja de Magaluf perquè una britànica els desvirgués. En tot cas, és ara quan s’ha posat de moda. És ara que tothom en parla. Preparau-vos perquè aquesta nit ens n’anam de festa.

16h. La piscina

L’Hotel Fergus Barracuda, de tres estrelles, ho deixa clar des de la seva web: “Allotjament amb tot inclòs, dissenyat per a unes vacances plenes de diversió. Obert només per a majors de 16 anys, a prop de les millors discoteques de l’illa”. Té set plantes i 230 habitacions, algunes especials per a comiats de solter. M’allotjaré en una Vista Show de cara a la piscina, on, segons la pàgina, pots participar en les preparties amb DJ.

A recepció, alguns dormen la mona estesos a les butaques, mentre prenen l’aire condicionat. “All included” significa que, per 40 euros al dia, pots beure i menjar tant com vulguis de deu del matí a la mitjanit. Al self-service detecto salsitxes d’un color estrany. Em posen una polsera de plàstic. Si se’m trenca, he de pagar deu euros. Si perdo la targeta de l’habitació, cinc. Només funciona un dels tres ascensors, permanentment ocupat per descamisats descalços i algun got ple de beguda a terra. Des del passadís, veig com una netejadora treballa mentre dos nois encara ronquen amb els peus fora del matalàs.

Una esquerda recorre el marc de la porta de l’habitació 532, que té dos llits, una tele petita, restes de sorra a les rajoles, cortines amb un estampat de flors marcides i un armari que no tanca bé. No em dutxaré per raons d’higiene, no posaria els peus en aquesta banyera.

La música fa tremolar les parets. Han tret els bafles a la piscina, estratègicament lluny dels balcons per evitar temptacions. Els joves són realment molt joves, i fan una mena d’ aquagym discotequer. Semblen els personatges d’una pel·lícula ianqui d’instituts. Fins i tot hi ha un parell de verges, sens dubte menors d’edat, que esperen ésser acceptades al grup mentre, des de l’hamaca, observen avorrides la dansa d’aparellament dels mascles.

Primera apreciació: el culte al cos ha canviat de gènere i ara són ells els qui es cuiden; no ets ningú si no dus els pectorals depilats, tatuatges, marques abdominals i vas pentinat com un futbolista. Segona apreciació: la tècnica d’ofegar les xatis per lligar encara funciona. Tercera apreciació: si fa hores que beus alcohol sense parar, no duguis hawaianes, o caminaràs d’una forma ridícula. No vull imaginar-me’ls grimpant per la façana de matinada. Quarta: crema solar? Estar vermell és una cicatriu de guerra! Fins que no han vingut aquí no havien vist mai el sol. Cinquena: només hi ha un grau d’intel·ligència entre fer-se el valent i fer l’idiota. Ara toca concurs de salts: en bomba, de cap sense mans (amb dos metres escassos de fondària), d’esquena pegant-se una costellada. En aquest concurs de fenòmens, guanya qui es fa més mal.

És ben simple. Es tracta de demostrar que sí que n’hi ha quan algú et diu que no hi ha collons de fer això o de fer allò. Dins la piscina, un obre la boca perquè un altre, dret a fora, li vagi abocant el cubata com si fos un porró. En ve un de tercer, que empeny l’al·lot del cubata, que cau damunt del noi de la piscina aixecant el braç que sosté el cubata. Ha quedat ben xop, però no n’ha vessat ni una gota. Com que no sap nedar amb una sola mà, al final la cola i el rom i la bava i tot es mesclen amb l’aigua de la piscina. I així passen la tarda, omplint-la de líquids, pilotes i persones vestides, o pegant-se amb una tovallola molla.

A les 18.30 h ja poden sopar. Llavors la prepartie DJ acaba amb It’s my life, de Bon Jovi, que tots canten esgargamellant-se: "I ain’t gonna live forever, I just wanna live while I’m alive".

22H. I love Magaluf

Proliferen els súpers, on la música sona al mateix volum que als bars i s’exposen, ben visibles, ampolles de vodka, whisky, absenta i còctel preparat Sex On The Beach. Com que vull anar d’incògnit, estudio quin souvenir m’escau. Estic entre comprar-me un barret amb una banda que diu: “I Love Magaluf”, uns microshorts impossibles de color fúcsia o una samarreta amb la inscripció “I fuck on my first date”. Sensatament, em decideixo pel barret.

El carrer Punta Balena, en aquestes hores, encara és un espai familiar on es poden veure pares i fills sopant als restaurants. Però en l’ambient sura una lleu pudor agra de vomitat que el sol ha anat escalfant durant dia. Les sabates s’enganxen al terra llefiscós. De tant en tant passen al·lots que no complirien la normativa barcelonina: van sense samarreta i beuen cervesa. Un va tatuat fins a les celles, literalment. Un altre va vestit de Borat, amb un tankini blanc que li deixa el cul al descobert.

Això de mostrar el cul ho fan sobretot elles. Porten shorts tan minúsculs que les bragues sobresurten per sota. És molt antiestètic.

23H. Mamading House

Arran del cas mamading, l’Ajuntament de Calvià ha sancionat el local Play House amb un any de tancament i 55.000 euros de multa que haurà de pagar a mitges amb Carnage, l’empresa organitzadora d’aquella excursió pubcrawling ; això és: la ruta de bars a la zona que estableixen set intermediaris turístics. Com que disposa de quinze dies per presentar al·legacions, el Play House està obert; comprensible si tenim en compte que un local a Punta Balena pot guanyar devers 19.000 euros en una nit.

Però a la porta es respira la tensió. Massa periodistes estan fotografiant l’entrada darrerament i una sola imatge del local és pitjor que vint-i-tres fel·lacions. Si viatjar a Magaluf és com fer el primer campament sense monitors, no interessa que els pares sàpiguen on estan enviant els seus fills. Tampoc no interessa que segons quines pràctiques arribin a les administracions, no fos cosa que restringissin encara més les lleis.

Una rossa amb posat d’encarregada envia missatges pel mòbil sense parar i un armari-porter immens que duu inscrita la paraula “Staff” a l’esquena ens mira amb mala cara quan traiem la càmera. Per dissimular, seiem a la terrassa del bar i demanam unes canyes. Quan veu que no som anglòfons, la cambrera corre a avisar l’encarregada i l’armari-porter, però com que estam consumint, tots fan com que no passa res.

Al costat hi ha un grup d’irlandesos. És la segona vegada que en Jeffrey ve a Magaluf, i després de dir que adora aquest lloc amb molts signes d’exclamació, em mostra la llengua. Té la boca blanca. Llavors s’aixeca la camiseta i ho entenc: m’està mostrant els pírcings que s’ha fet, un al llombrígol i un altre que no li deixa menjar si no és sopa; només pot beure. Molt llest. En Jamie va arribar fa tres dies i no recorda absolutament res del que va passar els dos primers. Li mostren vídeos i no es pot creure que fes aquelles coses que hi veu.

De sobte, s’asseu amb ells una morena molt escotada. Intenta convèncer-los perquè tastin un dels xupitos que porta en una safata i fan olor de verí. “Si voleu, podeu beure’ls dels seus pits!”, exclama la rossa que no para d’enviar missatges amb el mòbil i vigila al seu voltant. Els irlandesos no sembla que hi estiguin gaire interessats. En canvi, li diuen grolleries a una noia que passa per davant i els fa un gest del tipus Aneu-a-la-Merda-Criatures abans d’abraçar-se amb l’armari-porter. Els irlandesos tremolen de por. En una altra taula, un noi beu un còctel de color blau barrufet com si fos un xarop, tapant-se el nas.

00H. El ramat

Segons una ordenança aprovada al juny, els grups de pubcrawling estan limitats a cinquanta persones. Abans, aquestes excursions etíliques podien arribar a les tres-centes i sovint superaven l’aforament dels bars. A més, amb la nova normativa, els guies han d’anar identificats; en aquest cas, amb una samarreta blava que diu: “Twentys. One Night Summer Time”.

Surten del Capitol British Pub i, perquè no es distreguin amb les ofertes del carrer principal, els pastors porten el ramat cap al passeig paral·lel a la mar igual que si fossin ovelles, fent crits com “Ue, oh, riau!” Si bé no branden una vara, sí que estenen els braços perquè no es dispersin. Després tornen a pujar per unes escales fins al Mulligan’s, on ballen i beuen.

A Punta Balena hi ha pits i tatoos : desenes de botigues de tatuatges que arriben a fer-ne vint-i-cinc en una nit, i centenars d’al·lotes que estrenen pitrera i ofereixen xupitos inversemblants dins xeringues o amb un embut, a veure qui és el guapo que se’ls beu. Tota l’estona es juga a l’engany: quan algú t’entra, no saps si és perquè vol lligar amb tu o perquè cobra comissió per cada nou client que fica al local. Les gogós ja no estan dins gàbies, com a l’època de Geri Halliwell, sinó enmig de la pista. Els nois descobreixen que són gogós en intentar convidar-les a una copa; llavors se’ls acosta un de seguretat i els fa el gest de tallar-se el coll amb la mà, com volent dir: para.

Hi ha una excepció. Al Mambo, una pobra al·lota en sostens i tanga balla sensualment davant de tothom, però ningú no li fa cas. Penso en els irlandesos que han passat de la noia que els deixava beure dels seus pits, i en canvi li llançaven floretes a la xicota de l’armari-porter. No volen allò que és evident, aquell mirar però no tocar, aquell pagar per tastar. Que t’ho donin tot mastegat està bé. Però fins a un cert punt.

També es veuen més policies que fa uns estius. Aquests mesos, arran de la polèmica, l’Ajuntament ha augmentat la plantilla en quaranta agents.

01H. We are the Champions

Dos al·lots fan sonar un megàfon de joguina que emet la cançoneta: “ Oeee, oe-oe-oe, we are the Champions, we are the Champions!”. L’hi han comprat a un venedor ambulant, encara que l’objecte estrella d’enguany són les ulleres de sol gegants. Els campions són de Burnley, al comtat de Lancashire, i estan molt contents perquè el seu equip ha ascendit a la Premier League. Es diuen Ben i George, i al venedor ambulant també li han comprat perruques amb crestes punk. En Ben i jo ens abraçam, fem “Oeeee, oe-oe-oe”, i ens intercanviam els pentinats: jo em quedo la seva cresta, i ell, el meu barret. Diu: “Deal?”, dic: “Deal!” Ens donam la mà i començo a penedir-me’n tot d’una. Ell se’n va a la platja.

Quatre noies amb camisetes groc fosforescent han entrat a la Fase Cants Regionals, i entonen, entonades, l’Asturias-Patria-Querida del seu poble. A les seves camisetes es pot llegir: “Made in UK, destroyed in Magaluf”. Mentrestant, una reportera intenta treballar, micro en mà, enmig del carrer per al programa d’Ana Rosa. Com sempre, la presència d’una càmera altera la realitat, que, aquesta vegada, ja està prou alterada.

02H. The dringing dead

No és fàcil fer fotos, ni tan sols amb l’iPhone, a l’estil turista. La paranoia del Play House s’ha escampat fins a altres locals, on ens tracten de males maneres quan veuen el nostre objectiu. El paradís de l ’all included i l’ all allowed comença a ressentir-se’n.

Entre homes vestits de dona, dones desvestides, drugs, sex, and rock’n’roll, sorgeixen, a partir d’aquesta hora, uns éssers que, a poc a poc, aniran conquerint la nit: The Drinking Dead. Tenen els ulls grocs i es balancegen enmig de la gernació, o intenten caminar sense un rumb fix, amb els braços penjant a banda i banda d’un cos inert que sembla agafat amb pinces. Totalment alienats, no hi senten, no hi veuen, però estan assedegats d’alcohol, que beuen per inèrcia. Si han pres l’anomenada droga caníbal, la transformació és total. Quan ja no poden més, es posen de genolls al carrer que baixa cap a la platja i es fiquen els dits a la gola per amollar rius de bilis, o es deixen caure a la vorera.

N’hi ha un que ha perdut el coneixement. Arriba la camioneta del Samur i intenten reanimar-lo. Res. Quan el pugen a la llitera, en posició de seguretat perquè no s’ofegui amb el seu propi vòmit, el noi treu forces no se sap d’on, i els fot una hòstia. Massa per a dos guàrdies civils que han presenciat l’escena: es posen uns guants de plàstic i l’arrosseguen fins a un banc, on l’abandonen fins que li passi la borratxera.

03H. El Pessoa de Punta Balena

Una hora més tard, el zombi roman exactament en la mateixa posició. S’ha convertit en el Pessoa de Magaluf i, igual que amb l’estàtua de l’escriptor portuguès que hi ha a Lisboa, tothom es fotografia al seu costat. N’hi ha que li fan uns copets a l’esquena, per veure si reacciona. D’altres li han escrit coses a la cara i el cap rapat amb un retolador. No s’immuta. Una parella de persones grans que es deu haver perdut s’apiada d’ell. Però no hi ha res a fer, l’única vegada que ha intentat aixecar una mica el cap, s’ha inclinat perillosament cap a l’esquerra, millor quedar-se amb la barbeta encastada al pit.

Les noies de les samarretes de color groc fosforescent han entrat a la Fase Exaltació De l’Amistat. I s’abracen i riuen i es fan confidències com si no estiguessin envoltades d’unes cinc mil persones èbries. Llavors el veig. És el meu amic Ben. Ben, Ben!, li crido. Triga uns segons a enfocar. Finalment em reconeix i engega el megàfon: oe-oe-oe-oe. Fem un nou intercanvi. Li torno la cresta i recupero el meu barret “I Love Magaluf”. Està moll de suor i ple d’arena, però sóc feliç i no em fa res.

Mentrestant, dues atraccions extremes amb llums de colors sacsegen els més valents (o els més passats de voltes, i mai més ben dit), posant-los cap per avall i expulsant-los gairebé a l’estratosfera a una velocitat esfereïdora.

04H. Lennon's i Jagger's

A les quatre tanquen els bars, i a les sis, les discoteques. A totes les pantalles s’emet permanentment el canal Sky Sports; abans he vist l’actor Stephen Fry presentant un programa de cuina. Quan hi ha més britànics és als mesos de juny i juliol. A l’agost arriben turistes d’altres nacionalitats i comença a haver-n’hi italians, l’estètica dels quals no té res a veure amb la dels anglesos: tots van impecablement vestits, amb pantalons, gomina i camises de ratlles.

Hi ha un pub anomenat Lineker i al costat del Jagger’s es troba, naturalment, el Lennon’s. Vint minuts abans de tancar, un home anomenat Tomàs mira des de la terrassa la gent que passa pel carrer. N’és l’encarregat, germà de l’amo. Fa molts anys que viu aquí i es dedica al sector, n’ha vist de tots colors. Com que vaig d’incògnit amb el meu barret, no sap que està parlant amb una periodista. Recorda una brega massiva que va donar la volta al món, i em mostra on es va refugiar: allà, veus?

És cert que el sistema del “tot inclòs” que darrerament ofereixen els hotels perjudica els restaurants, que han vist com minvava la clientela. Però d’altra banda és força hipòcrita que algunes mares es fingeixin escandalitzades quan descobreixen el que fan les seves filles a Magaluf, “quan elles feien exactament el mateix a la seva edat”, diu. Aclareix que, a diferència d’altres locals que ja se sabien (i això ho pronuncia amb certa sorna), al Lennon’s no s’ha practicat mai mamading ni res semblant: “Com a molt, algú s’ha abaixat els pantalons i ha mostrat el cul, però això és un vist i no vist”. O més ben dit, un calb.

Al carrer, el Pessoa de Magaluf continua quiet al banc i un noi li acaba d’arrencar el top a una noia que es cobreix els pits amb un braç i riu.

05H. La platja

He vist al·lots pixant als peus d’una cabina enmig de Punta Balena. A la platja, els al·lots pixen als peus de les papereres, als peus de les hamaques, a les hamaques mateix o directament a la mar, on, en aquestes hores, algunes parelles s’atorguen a l’amor mentre, des de l’arena, els seus amics les graven amb els mòbils i les encoratgen.

Sis persones cerquen alguna cosa entre la sorra amb les llanternes de l’iPhone. Una d’elles, quasi una nina, sembla especialment preocupada. Deu haver perdut una clau? Una joia important de l’àvia? Li pregunto què estan buscant. Em mostra els peus: li falta una sabata. Potser el típic senyor que va amb un detector de metalls pot ajudar-la.

10H. It's my life

Els nins s’han passat la matinada fent corredisses pel passadís de l’hotel, amunt i avall. Ara són a la piscina. Les hores escasses que he aconseguit dormir, he somiat en Magaluf. Ja al taxi, amb el barret a la falda, la conductora m’explica que gairebé cap dels col·legues no hi vol pujar, a Punta Balena, que allò és l’Iraq i l’any passat els van destrossar un cotxe. El seu marit, company de professió, també està cansat de treballar en aquesta zona a la nit.

“Però, saps? -afegeix-, a mi aquests pobres al·lots em fan passar pena; són molt joves, vénen a divertir-se, tenen permís sense límits, i fan les coses sense pensar. Molts no tornen mai a casa seva. Aquest és l’autèntic drama”.

De camí cap a Palma, penso que potser hauria de passar a veure com està el Pessoa de Magaluf, si encara hi és. I recordo la cançó de Bon Jovi amb què ahir va acabar la prepartie DJ a la piscina: “És ara o mai, no viuré per sempre i només vull viure mentre sigui viu”.