No ens regaleu més 'tote bags'!
Actualment, les bosses de luxe són un pilar fonamental per a la moda, ja que les grans marques no sobreviurien únicament amb la roba. De fet, totes tenen com a objectiu dissenyar-ne una que s’acabi convertint en objecte de desig massiu. I, quan això s’aconsegueix, els seus preus inabastables donen peu al ball de falsificacions que nodreixen els top manta. Però, malgrat tot aquest entramat i la passió que generen, les que més podem veure pel carrer no estan fetes amb materials luxosos, ni venen avalades per dissenyadors coneguts. Les que sovint salven el nostre dia a dia estan despullades de pretensions ostentoses i són l’essència formal del que és una bossa: un contenidor de tela amb dues nanses. Estem parlant de les tote bags.
Segons sembla, la paraula tote deriva del mateix verb anglès que significa portar. Oficialment, aquesta tipologia de bossa va néixer el 1944, quan l’empresa americana L. L. Bean va dissenyar una bossa de lona per a transportar blocs de gel del cotxe fins a la cuina, abans d’inventar-se les neveres elèctriques. La seva gran resistència va fer-la útil també per a carregar altres objectes pesats, com fusta o aliments. Als anys seixanta, quan la gent va començar a usar-les per a activitats d’oci, van introduir nanses de diferents colors, fixant un disseny icònic per a la història que patiria poques variacions al llarg de més de cinquanta anys. La tote també va començar a ser usada per dones de classe alta en les seves escapades marítimes, rebatejada com “Boat and Tote”, la qual cosa va suposar el punt de partida de la mirada luxosa de la tote bag, a les mans de diferents cases de moda.
El 1980 la tote va adoptar l’estètica actual quan el gerent de The Strand, la mítica llibreria de Nova York, va tenir la idea de vendre bosses de cotó de nanses per a posar-hi llibres. Si en un origen duia estampada el nom, la direcció i el telèfon de l’establiment, als 90 va incorporar el logo ovalat amb la famosa frase “18 miles of books”. Més enllà del vessant funcional, està clar que el què la va fer triomfar va ser la seva qualitat de símbol. Si una de luxe evidencia l’elevada capacitat adquisitiva de qui la duu, la de The Strand és un exemple clar d’ostentació de capital cultural perquè proclama el gust pels llibres no comercials i adquirits en llibreries independents que fugen dels circuits habituals.
Ja en el segle XXI i especialment sota l’influx de la cultura hipster, l’experiència de The Strand va proliferar i la tote va esdevenir un emblema –més o menys coherent– de la preocupació mediambiental, la crítica al sistema i el rebuig a la cultura de masses. Però no hem d’oblidar que estem sota l’influx neoliberal amb una tendència voraç a buidar de contingut qualsevol lluita política i explotar-la econòmicament. Per això, la tote bag ha esdevingut un llenç en blanc que, si bé ha recollit missatges de gran contingut crític (recordem la frase contrària a Donald Trump que The Strand va imprimir a les seves bosses: “Make America Read Again”), també ha esdevingut una de les grans estratègies de màrqueting recents. És barata de produir i té una gran capacitat de viralitzar missatges, ja que som precisament nosaltres els qui, de manera gratuïta i totalment voluntària, les passegem arreu fent publicitat de qualsevol marca.
Si bé les tote bag al tombant de mil·lenni pretenien qüestionar el sistema, clarament n'han acabat sent còmplices i convertint-se en una eina del tot efectiva per incentivar el consum. I si, a més, pretenien donar una alternativa a les de plàstic, aquestes han acabat provocant un altre problema mediambiental: l’amuntegament domèstic de grans quantitats de tote bags fruit de la seva producció massiva. I finalment, si anhelaven ser una bossa democràtica –tal com proclamava cínicament Marc Jacobs “No more Birkins, only tote bags”– les grans cases de moda ja s’han afanyat a crear-ne versions a preus desorbitats. En definitiva, tornem a ser allà on érem.