Laura Bates: “La nostra societat vol fer que les dones se sentin culpables de les agressions sexuals”

Poc més d’un segle després que les dones aconseguissin el dret de vot al Regne Unit -les més grans de 30 anys, només; per als homes el llindar eren els 21-, tan sols un terç de la representació popular als Comuns és de sexe femení. S’ha avançat però no gaire. Recentment, un cas d’abús de dones ha sacsejat la hipòcrita classe alta britànica: una gala benèfica només per a mascles acabava en actituds denigrants amb les hostesses que els atenien. Era un secret de domini públic, cita tradicional del calendari d’empresaris, polítics i homes de negocis. Contra tot això, però també contra el sexisme del dia a dia -“nena, para la taula” o “nena fes el sopar”, i les agressions i els assalts o assassinats continus-, fa quatre anys es va aixecar la veu de l’escriptora Laura Bates (Oxford, 1986) amb la publicació del llibre Everyday sexism, que Capitán Swing acaba de traduir al castellà( Sexismo cotidiano ). Amb la pàgina web del mateix nom, Everyday Sexism, un segon llibre, Girl up (2016), i les seves conferències i columnes periodístiques, Bates ha esdevingut una referència del feminisme al Regne Unit. Desafia tòpics i interpel·la els homes, i també moltes dones, a canviar de mentalitat.

¿Quin ha sigut l’últim exemple de masclisme quotidià a què s’ha hagut d’enfrontar? Qui en va ser l’autor? El qualificaria d’agressor?

L’exemple més recent que he experimentat va ser un home mirant-me i fent comentaris explícits sobre els meus pits al carrer. Un moment abans, un home en un autobús es va asseure prop meu i, també mirant-me, es va començar a masturbar. Abans de Sexismo cotidiano no sabia que tenia el dret de denunciar l’home del bus. Però ara sé que el que feia era il·legal i que podia informar la Policia del Transport britànica del seu comportament.

Quan va tenir lloc l’incident?

L’any passat.

Des que s’ha convertit en una figura pública i escriu contra el sexisme quotidià, ¿creu que ha patit més incidents que abans?

Hi ha hagut una àrea en què han augmentat claríssimament: l’abús virtual. Ara rebo centenars de correus electrònics agressius, abusius i assetjadors, i tota mena de missatges a través de les xarxes socials que m’amenacen amb violacions i altres tipus de violència, també amenaces de mort. I rebo abusos misògins i comentaris despectius sobre el meu aspecte.

¿El fet que hi hagi una dona a Downing Street és útil per combatre el sexisme quotidià? ¿Theresa May és una primera ministra feminista? Es nota en la seva política?

Les dones encara estan molt poc representades en posicions de poder (menys d’un terç dels nostres diputats ho són). De manera que el fet que n’hi hagi una que aconsegueixi arribar a una posició d’alt perfil no soluciona automàticament un problema sistèmic. Malauradament, fins i tot sota el mandat d’una primera ministra encara veiem abusos horribles contra els drets humans en dones refugiades supervivents de violència sexual, tancades al centre de detenció d’immigrants de Yarl’s Wood malgrat que no han comès cap delicte. Els refugis per a dones encara pateixen una crisi de finançament. Hi ha hagut propostes recents del govern per canviar l’assignació dels beneficis per a habitatge, cosa que suposa un gran risc per a la seva supervivència. Les dones encara estan mal pagades i experimenten assetjaments sexuals al lloc de treball. Així, doncs, una dona que en política arribi al càrrec més alt possible del govern no és suficient per arreglar els problemes generals i de fons.

Si miro una dona al carrer o al metro amb desig, o si veig una dona molt guapa i, fins i tot, encara que no la fiti als ulls, pensi que m’agradaria tenir un afer amb ella, ¿estic cometent un acte de sexisme quotidià? M’haig de sentir culpable?

Crec que tots tenim prejudicis molt profundament arrelats que absorbim simplement per viure en un món en què es normalitzen les desigualtats i els prejudicis. És important intentar examinar-los i afrontar-los nosaltres mateixos. Però el que també és important, crec, és ser conscients de l’impacte de les nostres accions en les altres persones. Així que hi ha una diferència entre tenir un pensament concret i optar per comportar-se d’una determinada manera, que assetja una dona o que la fa sentir incòmoda. També hi ha una diferència important entre el galanteig o el coqueteig i l’assetjament sexual. I es tracta d’una diferència que crec que la majoria de la gent (inclosos els homes) sap ben bé quina és. Algunes persones diuen que les feministes acabaran amb el flirteig. Però en realitat el que fan aquestes persones és un flirteig erroni, equivocat. És molt insultant per a la gran majoria dels homes que se suggereixi que no saben la diferència entre acostar-se a una dona i parlar-li amb respecte, i cridar-li d’una manera que la faci sentir incòmoda o espantada.

¿Una societat que elegeix un president que diu que si ets ric i poderós et pots permetre el luxe “d’agafar les dones pel cony” és una societat malalta?

Crec que és una societat que està acostumada a permetre aquesta mena de plantejaments, i que no necessàriament els considera una aberració del tot problemàtica. Juntament amb els altres punts de vista de Trump sobre la raça, la immigració, la religió, etcètera. En tot cas, crec que la seva elecció revela que almenys, en certa mesura, hi ha un cert confort a l’hora d’acceptar aquestes idees entre alguns electors. Cosa que és profundament trista i molesta.

¿Què en pensa d’allò que va piular el ja dimitit excomissionat per a les Universitats britànic, Toby Young, quan va dir que “les dones que mostren un gran escot no s’haurien de queixar quan els homes les miren”?

Em fa l’efecte que és un argument molt autodestructiu. Les dones tenen el dret de vestir-se i de comportar-se com vulguin sense haver d’experimentar assetjament o assalts. De la mateixa manera que si a algú li roben res, no el culparé del que li ha passat perquè abans havia decidit donar diners a una ONG o a obres de caritat.

En un període de quatre mesos durant el 2017 hi va haver més de 24.000 intents d’accedir a webs pornogràfiques des del Parlament britànic. Són una mica obsessos, una bona part dels diputats?

M’imagino que les xifres també serien semblants en altres llocs de treball. Sens dubte, crec que el nostre Parlament té una mentalitat de club de nois, d’homes, extremadament problemàtica, perquè comporta l’assetjament i la marginació de les dones parlamentàries, i perquè les persones que prenen decisions que ens afecten com a ciutadans diàriament no reflecteixen amb precisió la població a la qual serveixen: les dones de color, les persones amb alguna discapacitat i les persones LGBT estan especialment poc representades als nostres òrgans de presa de decisions.

¿S’hauria de perseguir tant la pornografia com (en teoria) la prostitució?

Són problemes enormes i no estic segura que sigui raonable unir-los. No crec que la pornografia, com a expressió, sigui necessàriament un problema en si mateix. La cosa problemàtica és que molta de la pornografia tradicional, fàcilment accessible avui per internet, és molt misògina i sovint violenta i abusiva contra les dones. Per tant, es corre el risc de caure en la normalització de certes idees i actituds respecte a nosaltres. En lloc de perseguir i penalitzar la pornografia, la solució que suggeriria seria educar millor tots els nois: una educació sobre el sexe i les relacions sanes i respectuoses, per així intentar compensar l’impacte potencial de tot el que poden veure a internet, amb consells sobre el món real i una sensibilitat adequada a la seva edat. D’altra banda, no crec que tinguem prou dades per treure’n conclusions fàcils. Però hi ha hagut investigacions que han suggerit que la cossificació sexual de les dones, i el consum de mitjans que les cossifiquen, pot portar a una acceptació més gran de la violència contra nosaltres.

¿En general, les dones segueixen sentint-se culpables a causa de les agressions que pateixen? Si és així, ¿com podem canviar aquesta cultura de submissió i culpa?

La nostra societat vol fer que les dones se sentin culpables i ansioses, culpant les víctimes de l’assetjament i dels atacs sexuals. Es fa, per exemple, preguntant què feien les dones o com es comportaven quan les van assaltar, i què podria haver passat i no passat si s’haguessin comportat d’una manera diferent. La millor manera de canviar tot això com a societat, inclosos el nostre sistema de justícia i, en particular, els nostres mitjans de comunicació, seria centrar-se en els autors de la violació o l’assalt, i atribuir-los la culpa clarament en comptes de posar el focus en detalls com el vestit i el comportament de les dones que, en realitat, no influeixen gens en la violència sexual.

¿En general, els media beneeixen el sexisme quotidià? ¿La premsa britànica, especialment els diaris sensacionalistes, hi té un paper important?

Sí, crec que els mitjans de comunicació tenen un paper important a l’hora de perpetuar el sexisme quotidià. En part perquè continuen fent de les dones un objecte. Per exemple, quan diaris com el Daily Star publiquen fotografies de dones sense la part superior de la roba interior, sovint a partir d’imatges fetes sense el seu consentiment. En part, així soscaven les dones professionals i polítiques. Recordo un titular de la portada d’un tabloide després d’una reunió important entre Theresa May i Nicola Sturgeon que deia: “No importa el Brexit sinó quines cames en van fugir corrents”. A la foto, si la recorda [la va publicar gairebé tota la premsa], es veien molt destacades les cames de la premier i de la primera ministra d’Escòcia. Així, amb tots aquests comportaments, el que s’aconsegueix és ajudar a normalitzar i menystenir la violència sexual contra les dones. I quan s’informa culpabilitzant les víctimes, sovint el que es fa és carregar contra el moviment per la igualtat de les dones atacant-lo i retratant les feministes com a feminazis.

¿Per què les sabates de Theresa May són més interessants que les de Philip Hammond i Boris Johnson? ¿Perquè porta calçat de pell de lleopard, per falta de discreció o perquè simplement és una dona?

Crec que es tracta d’un tema conscient i tossudament sexista. No es tracta de l’elecció de les sabates de Theresa May, ni tampoc, com vostè insinua, és culpa seva per haver triat una peça de roba o sabates que destaquin. D’altres dones polítiques, com Nicola Sturgeon, Hillary Clinton i Angela Merkel, que generalment són conegudes per triar vestits menys cridaners i de perfil més discret, encara s’informa obsessivament més de la roba que porten, del seu pentinat o de les sabates que no pas de les seves opinions polítiques. Les dones que porten roba d’última moda o cridanera es veuen marginades per la premsa, i les que no també. La premsa és la culpable, no els polítics i les seves opcions de vestuari. No veiem que als homes se’ls tracti de la mateixa manera, oi?

La segregació per sexes en moltes escoles públiques i privades del Regne Unit, o en qualsevol altre lloc, ¿contribueix a perpetuar el sexisme quotidià? ¿És partidària de la separació per sexes a les escoles?

Arran del bagatge que tinc de visitar centenars d’escoles de tot el Regne Unit per parlar amb els joves sobre el sexisme quotidià i altres temes, seria massa simplista dir que els centres que separen per gèneres o els mixtos tenen un impacte clar i directe respecte a les seves experiències. He parlat amb joves d’escoles mixtes que experimentaven el sexisme i l’abús dels seus companys, però també amb altres que diuen que estar al col·legi junts nois i noies els permet comprendre i empatitzar amb els de l’altre sexe. També he vist exemples d’escoles en què els joves s’enfronten a punts de vista molt sexistes tant en entorns mixtos com en entorns en què només hi ha un sol sexe. La cosa més important és com l’escola respon a totes aquestes situacions, ja sigui mixta o d’un sol gènere. El que cal és que facin un enfocament escolar complet contra l’assetjament i l’abús. I el que cal també és que hi hagi un esforç per exposar els joves a un currículum equilibrat de gènere amb una àmplia gamma d’ influencers i conferenciants.

Amb el cas Harvey Weinstein hem descobert, entre cometes, que la indústria cinematogràfica era la casa dels horrors. Si és així, ¿quines pel·lícules contribueixen més a promoure el sexisme quotidià, Gilda o Casablanca? Potser totes dues? O Nou setmanes i mitja, Instint bàsic, L’últim tango a París, Cinquanta ombres d’en Grey?

Crec que algunes pel·lícules de Hollywood segueixen perpetuant una cultura del sexisme perquè reforcen els estereotips de gènere obsolets, sexualitzen i converteixen les dones en objectes, prioritzen històries i veus masculines i trivialitzen la violència sexual o presenten una violació de manera excitant. Però les denúncies contra Harvey Weinstein i relats semblants revelen una cosa afegida, que va més enllà del contingut de les pel·lícules mateix: revelen una cultura d’assetjament i abús sexual generalitzada al lloc de treball. És important separar-ho del contingut problemàtic de les pel·lícules perquè no podem explicar-ho simplement perquè va passar a Hollywood, cosa que suggeriria que aquest problema és únic de la indústria cinematogràfica. En realitat, és un problema endèmic en la gran majoria dels llocs de treball i sectors, i en particular contra les dones que es troben en les posicions més vulnerables, com ara les emigrants i les refugiades, les dones de baixa remuneració salarial, amb contractes temporals anomenats [al Regne Unit] de zero hores, les dones negres i de minories ètniques, les treballadores agrícoles i altres amb pocs recursos per accedir a la justícia.

¿Creu que una pel·lícula com Manhattan, de Woody Allen, en què un home de 40 i pocs anys té relacions sexuals amb una noia de 17, s’acceptaria ara sense crítiques com quan es va estrenar, a finals dels anys setanta? ¿No correm el risc d’obrir una caça de bruixes i de caure en la censura, l’autocensura i el puritanisme més perjudicial?

Una caça de bruixes descriu una situació en què la histèria que es genera fa que s’acusi persones innocents d’alguna cosa gairebé mítica, que no existeix. El que estem veient aquí és molt diferent. Durant dècades, milions de dones han experimentat assetjaments i abusos sexuals i els seus abusadors se n’han lliurat amb total impunitat. Ara les dones han fet un pas endavant i tenen la valentia de parlar de les seves experiències. Els seus monstres són molt reals. Aquest problema existeix. És molt revelador que tan aviat com un nombre molt reduït d’homes són portats a la justícia, ràpidament ens posem a cridar “caça de bruixes”. La societat intentarà protegir els més privilegiats perquè no hagin de retre comptes.

Molt bé, entenc el que diu però no m’ha respost la pregunta sobre la pel·lícula de Woody Allen. Com vulgui. Però, digui’m, ¿podríem admirar sense càrrec de consciència una obra d’art, una pel·lícula, un llibre o un artista concret malgrat que sabéssim que és un masclista repugnant?

És una pregunta molt difícil. Preferiria que això es resolgués a través d’un canvi cultural en comptes de la censura. En tot cas, espero que el públic pugui tenir en compte tots aquests temes quan decideixi no donar suport al treball d’homes que han abusat i perseguit les dones. Quan parlem del treball dels abusadors i del seu art, també és important pensar l’art que es perd al món a causa de l’abús i l’assetjament de moltes artistes femenines prometedores, que han vist arruïnada la seva carrera justament per tot això.

¿La campanya #MeToo és una prova de la intolerància feminista, com algunes dones han mig insinuat a França, o simplement és un acte de justícia?

Es tracta d’un acte de gran coratge i solidaritat de les dones, parlar de les seves experiències confiant que altres es mantenen al costat d’elles compartint històries semblants i secundant-les. Si la gent és intolerant a l’assetjament i als atacs sexuals, només pot ser una bona cosa. Els que han parlat en contra de la campanya han sigut mal representats i incompresos per la confusió entre assetjament i abús i galanteries i flirtejos. Cap feminista lluita contra les relacions consensuades. Acabar amb l’assetjament sexual no és una amenaça per als que no són assetjadors. Hi ha una gran diferència i la gran majoria dels homes saben quina és.

Algunes de les crítiques que he llegit sobre el seu treball argumenten que no segueix la gran tradició teòrica del feminisme. Hi està d’acord?

Em sento molt afortunada de formar part d’una gran tradició, la del feminisme, i estic molt agraïda pel treball de les nombroses dones que m’han precedit i agraeixo dia a dia el que fan les grans dones amb qui treballo ara. Crec que necessitem tots els tipus de feminismes, tant diferents com sigui possible, inclòs el feminisme acadèmic, incloent-hi comediants i professores feministes i activistes i escriptores. Crec que com més gran sigui la diversitat de tipus del feminisme i els enfocaments feministes, més possibilitats tindrem d’arribar a la màxima quantitat de persones possible.

Alguns casos, com els de la periodista de la BBC Carrie Gracie, ¿mostren que la bretxa salarial només és un problema denunciable per la classe mitjana? ¿Què passa amb les caixeres de Tesco i Lidl, dues de les grans cadenes de supermercats del Regne Unit?

Crec que és molt important tenir en compte l’impacte de la bretxa salarial de gènere en les dones que tenen sous molt més baixos i que són més vulnerables. És un problema molt important perquè les seves no són les històries de què sovint parlem quan ens ocupem dels grans titulars. Però també és veritat que la desigualtat de gènere és important allà on té lloc, i quan algú com Carrie Gracie denuncia un punt de vista sobre el tema hem de tenir l’esperança que ajudi a generar canvis culturals que també tindran un impacte en els altres. El que és molt important és que, com a societat i com a feministes, siguem conscients i adoptem mesures sobre la qüestió, perquè afecta totes les dones, no només algunes de privilegiades.

¿El masclisme quotidià té lloc amb més freqüència entre la classe mitjana i baixa i amb un escàs nivell educatiu, o no és una qüestió de classe?

En aquesta qüestió la classe és sens dubte important, perquè sabem que les diferents formes de desigualtat estan estretament relacionades entre si, i moltes dones pateixen desigualtats de classe i sexisme de manera inextricablement combinada i vinculada. Un estudi recent que hem fet sobre assetjament sexual al lloc de treball mostra que les diferències de classe permeten als homes més poderosos tenir com a objectiu d’un assetjament pitjor un determinat tipus de dona. Per exemple, com deia abans, les que tenen menys recursos i menys accés a la justícia. Per tant, la classe és important. Però no crec que sigui correcte suggerir que el sexisme quotidià tingui lloc amb més freqüència en una classe social o dins un nivell educatiu determinat. En molts casos veiem que són els homes més privilegiats i poderosos i ben formats, els que tenen un paper enorme a l’hora de perpetuar la desigualtat de gènere i el manteniment de l’ statu quo patriarcal. Malauradament, el sexisme és present en tots els nivells de la nostra societat. 