Sempre m'ha sorprès que, en tornar del que encara alguns en diuen vacances, quan preguntes "Què has fet?" et contestin "He anat a...." i et descriguin el lloc on les han passat. La sorpresa no ve de la confusió conceptual que suposa confondre el que s’ha fet amb el lloc on s’ha anat, sinó més aviat que algú pugui pensar que el fet d’anar on sigui pugui determinar el contingut del que algú ha fet. ¿Deu ser que el viatge i, per tant, la fugida del lloc on s’és habitualment ja és, per si mateix, una forma de fer? ¿Deu ser que el simple desplaçament és l’únic que es pot fer quan no es fa el que, durant l’any, es fa quotidianament? Perquè si l’únic que es fa, quan un va allà on sigui, és el mateix que ja es fa durant l’any, però en un altre lloc, aleshores el lloc no determina el que es fa, que és el mateix de sempre, sinó només l’escenari.

Però canviar d’escenari de tant en tant, si es pot, és sens dubte molt saludable. I ajuda a renovar els costums, a airejar-se, fins i tot de vegades a renovar-se, que no és poca cosa. Canviar l’escenari i viatjar a un lloc que no sigui on normalment es viu, però, és sempre alguna cosa més que canviar de lloc. Hi deixem alguna cosa, de vegades per perdre-la, i en trobem de noves, per conegudes que siguin. És per aquest motiu que viatjar és sempre una aventura i alhora també un risc. L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, portant aquesta intuïció del risc a l’extrem, va escriure: “Tinc el pressentiment que si entrés a l’habitació d’un hotel de la meva pròpia ciutat mai més tornaria a casa”. I, en això, no s’equivocava. Qui deixa el lloc, per provisional que sigui, on viu, corre el perill de no poder tornar-hi. O bé, si hi torna, fer-ho d’una manera diferent de com era abans de marxar.

No és estrany, així, que al setembre, quan molts retornen al seu lloc, si és que hi ha un lloc que algú pugui considerar seu, es produeixin escenes de desconcert, perplexitat i, de vegades, fins i tot, dificultat de reconeixement. No és estrany, tampoc, per això, que el mateix Sèneca, quan va començar a escriure les seves cartes a Lucili, li elogiés la capacitat de quedar-se al seu lloc: “Pel que m’escrius i pel que sento, concebo de tu bones esperances, car no vagareges, ni t’amoïnes canviant de lloc. Aquest brandeig és propi d’una ànima malalta; una ànima ben ordenada, jo crec que un dels primers senyals que dóna és poder fixar-se en un lloc i sojornar amb ella mateixa” ( Carta II, traducció de Carles Cardó). I hi afegeix: “No és enlloc qui és pertot” [ Nusquam est, qui ubique est ].

Avui, quan la mobilitat marca les nostres vides i les aboca a una nova precarietat, és difícil sostreure’s a l’imperatiu del desplaçament i a l’atracció del viatge voluntari, però no podem menystenir que aquesta relativament recent exigència va ser ignorada, fins fa molt poc, per les generacions que ens han precedit. És bo, per això, pensar que el desplaçament no és, per si mateix, una forma del fer ni un substitut del fer. És l’acció el que defineix la nostra vida i sobretot la nostra personalitat moral. I seria bo saber el que hem fet, més enllà del lloc on hem anat. Perquè sovint anar-se’n, d’un costat a l’altre, no és, de vegades, sinó un subterfugi per esquivar les qüestions essencials: què fem, què volem fer, què acabem fent, què hem fet.

Per això Sèneca li confessa a Lucili que “no és pobre qui té poc, sinó qui desitja més del que té”. Setembre, temps de verema. Bona època per saber si tenim resposta a les preguntes essencials o bé si, individualment i col·lectivament, continuarem fugint d’estudi.