Quaranta anys després, encara hi ha seqüeles del Watergate en la política nord-americana. Les esquerdes emocionals que es van obrir el 8 d’agost del 1974, amb el discurs d’un Richard Nixon convertit en el primer president dels Estats Units obligat a dimitir, van deixar un país una mica més descregut, uns governs una mica més dèbils i uns presidents ostatges d’una política cada cop més partidista. Barack Obama sembla haver-se convertit en la víctima -o l’exponent- perfecte d’aquesta Amèrica desorientada.

La confiança dels nord-americans en el seu govern ha caigut fins a límits inimaginables fa mig segle. Si el 1972 el 53% dels nord-americans consideraven que sempre o gairebé sempre podien confiar en el seu govern, dos anys després, en ple escàndol en l’administració republicana, la xifra havia baixat al 36%. Avui en dia, però, només un 13% dels enquestats fa poc per la cadena de televisió CNN subscrivien la idea que “es pot confiar que el govern fa sempre o gairebé sempre el correcte”.

La paraula impeachment -fins aleshores política-ficció- evocava per a uns el fracàs d’un home convençut que el poder i tots els mitjans possibles, legals o il·legals, estaven al seu servei, i per a d’altres era la demostració de la fortalesa d’una democràcia amb uns sistemes de control -de check and balances - capaços d’assumir fins a les últimes conseqüències. Però després de Nixon, l’ impeachment es va convertir en un instrument més del joc polític. Els republicans van trobar la seva torna amb Bill Clinton per haver mentit al poble i a les seves institucions, i, en un Congrés fracturat com el d’avui, la dreta nord-americana utilitza l’espantall de l’ impeachment com una simple revenja contra un president que gairebé caricaturitzen com un líder debilitat i a la deriva.

Els hereus

El cinisme i la desconfiança pesen sobre la política nord-americana però no només pel llegat de Richard Nixon. Els anys post-Watergate van ser anys de límits. Anys de control sobre el poder desmesurat d’agències com la CIA i sobre les prerrogatives del president. Anys per intentar legislar la influència corrosiva del finançament de les campanyes electorals, però van ser les administracions posteriors les qui, a poc a poc, van anar desmuntant aquests límits. L’11-S va servir en safata una nova onada de patriotisme sense precedents i la recuperació del poder de l’administració.

Són els hereus de Nixon els qui han edificat sobre el seu llegat. El president va ser l’artífex, ara fa 45 anys, de la idea del “nou federalisme”, proposant una nova agenda de divisió de poders entre el govern federal i els estats. Aprimava l’administració central i reformava el sistema de benestar cedint alguns programes d’assistència, família o ocupació als estats o els ajuntaments.

Mig segle després, els Estats Units encara no s’han posat d’acord sobre què és competència de Washington i què no. La pressió del Tea Party contra un govern federal que acusen d’intervencionista i dilapidador dels diners del contribuent en serveis públics ha tensat aquest debat als extrems. Segons alguns analistes, el Watergate coincideix amb el declivi dels moderats tant en el partit demòcrata com en el republicà. L’escàndol va accelerar la pèrdua d’influència dels dos grans partits sobre la societat però va polaritzar encara més l’escena política.

És en aquest clima de desconfiança permanent en el govern, d’utilització partidista i constant de les institucions i del joc polític, sota pressió, per aprimar el poder del govern federal, que un Barack Obama cada cop més desorientat intenta definir quin ha de ser el nou rol dels Estats Units i del seu govern.

Obama, l’idealista, va arribar al poder per ser l’anti-Bush però, més enllà de sortir de les guerres que van marcar els Estats Units de principis del segle XXI, l’administració demòcrata continua immersa en una lluita interna sobre la seva política exterior, incapaç de resoldre el dilema de quin paper li pertoca en aquest nou món. El secretari d’Estat, John Kerry, és el personatge tràgic d’aquests Estats Units que han quedat minvats de capacitat d’influència global.

Kerry ja feia política quan Nixon era a la Casa Blanca. El 1971 va comparèixer davant la Comissió d’Exteriors del Congrés per parlar contra la Guerra del Vietnam. Avui, vivint permanentment dalt d’un avió, viatjant pel planeta d’un conflicte a l’altre, el mateix Kerry continua defensant que l’única resposta possible a cada foc és la diplomàcia, però el món se’ls escapa de les mans. Si Nixon va deixar uns Estats Units més cínics, la d’Obama és l’Amèrica desorientada.