La paraula més cruenta del diccionari
EL DICCIONARI DEFINEIX L’EXILI COM UNA EXPATRIACIÓ. I l’expatriació com l’acte que allunya algú de la seva pàtria, la terra on ha nascut. Però les paraules, de vegades, i aquesta potser de manera més lacerant que d’altres, amaguen la duresa inclement de la realitat, suavitzant-la. Perquè en tota migració hi ha, en cert sentit, la intempèrie de l’exili. I l’exili arrossega amb ell, sempre, una ferida que no pot cicatritzar. Tant, va escriure Edward Said, que “mai no es pot superar la seva essencial tristesa”. María Zambrano, la filòsofa que va exiliar-se d’Espanya el gener del 1939 i que no hi va tornar, ja malalta, fins al 1984, en sabia molt, de l’exili.
A Los bienaventurados va escriure: “Comença la iniciació a l’exili quan comença l’abandó, el fet de sentir-se abandonat”. I hi va afegir, per definir la natura de l’exiliat: “Expulsat d’aquest el seu lloc primer, pàtria se’n diu, casa pròpia, del que és propi, encara que fos el trull de la pròpia misèria”. Les seves consideracions sobre l’exiliat, en aquest text memorable, poden ser llegides com una confessió: “Camina fora d’ell mateix, en caminar sense pàtria ni casa. Quan en va sortir en va quedar per sempre fora [...]. L’exiliat regala al seu pas, que per això camina tan a poc a poc, la visió promesa [...], enfonsant-se, a mig enfonsar-se, sempre a la deriva [...], extravagant com un cec sense nord, un cec que s’ha quedat sense vista per no tenir on anar”.
L’exili, o la migració, el desterrament, l’expulsió, és igual com en diguem, deixa sempre la ferida oberta de l’abandó. Per això, com va saber veure Said, “allò que aconsegueixi l’exiliat està minat sempre per la pèrdua d’alguna cosa que ha quedat enrere per sempre”. Perquè l’exili és un pas sense retorn, i d’aquí la ferida de què parlava Zambrano, quan va recordar aquell instant de lucidesa en què s’entreveu “la irreversibilitat del pas de la frontera”: ja mai més es podrà recuperar allò que, amb aquest pas, s’ha perdut per sempre. “Ja no hi hauria mai més això, que per aversió a la retòrica s’havia dit tan poc, això, una pàtria”. Qui ha marxat sap que mai més no podrà tornar-hi, encara que físicament ho arribi a fer. És irreversible.
El desembre del 2001 vaig tenir el privilegi de saludar, abans de presentar el seu concert al Palau Macaya, Mohammad Rahim Khushnawaz, el mític intèrpret del rubab, darrer esglaó d’una nissaga de músics de Herat, que havia abandonat l’Afganistan durant la guerra civil i que hi havia tornat després. Aleshores, feia dos mesos que havien començat els bombardejos nord-americans sobre el seu país. Absolutament abatut, amb els ulls plorosos ja secs de llàgrimes, va oferir un dels concerts més refinadament subtils que s’han fet a Barcelona en les últimes dècades. No tenia encara seixanta anys, però semblava un vellet centenari, fràgil, colpejat per dècades d’una violència brutal que llavors recomençava. Portava la mort als ulls. L’exili. La ferida. La vida a la intempèrie.
Tanmateix, com deia el lúcid Edgar a El rei Lear : “I encara puc estar pitjor. El pitjor no ha arribat si encara podem dir: «Estic pitjor que mai»”. I l’acord de la UE amb Turquia, amb l’assentiment de tots els caps d’estat membres, ho acaba de provocar, el pitjor del que ja semblava el pitjor, recuperant la paraula més cruenta del diccionari per tirar sofre a la ferida de l’exili dels migrants sirians: la deportació. La devolució forçada, com una condemna sense judici, al país que, amb tant de dolor, havien abandonat. És possible morir dos cops. I, per això, aquestes deportacions porten l’estigma d’un crim abominable. Injust. Injustificable.