Què passa si una cosa que feia servir el teu avi, de 5 euros, apareix en una passarel·la de moda per 1.000?
Des de la dècada dels vuitanta i sota el paraigua postmodern, va iniciar-se la tendència generalitzada en moda –i en tots els àmbits creatius–, de recuperar múltiples estils i fusionar tradicions, embolicada en la bandera de la multiculturalitat. Però, el que podia veure’s com un intent per trencar amb l’eurocentrisme dominant i fer valdre altres realitats, amagava nous deixos colonials. La majoria de marques de moda, des d’Yves Saint Laurent a John Galliano, entreteixien de manera compulsiva i desacomplexada diferents cultures com a mers exercicis estètics, al torn que desatenien la seva herència històrica i profunditat idiosincràtica. Com qui va al supermercat de la inspiració i posa a dins del carro referències maies, tocs de japonisme i detalls d’alguna cultura africana, per singularitzar-se a través de l’autenticitat, en un mercat excessivament saturat, contradictòriament, amb una autenticitat basada en manlleus culturals d’estereotipació encartonada.
Afortunadament, però, d’un temps ençà, certs sectors han pres consciència i reclamen una relació entre les parts basada en el respecte, el tracte igualitari i el benefici bidireccional. Partint, però, del rebuig a aquestes pràctiques, em plantejo quina és la posició a adoptar, ja que tampoc podem obviar que, des que el filòsof Marshall McLuhan va parlar-nos de l’“aldea global”, vivim en un món globalitzat on qualsevol informació es viralitza arreu en qüestió de segons. Podem establir límits reals i clars entre l’apreciació i l’apropiació culturals? En les recents propostes de moda, dues marques han exemplificat aquesta qüestió.
El primer dels casos prové de la marca italiana Prada, acusada d’apropiació cultural per haver inclòs unes sandàlies Kolhapuri chappal, originàries de l’Índia medieval i amb Indicació Geogràfica Protegida (GI tag). El diari Indian Express va posicionar-se sobre la qüestió: "Què passaria si alguna cosa que feia servir el teu avi, amb un cost d'uns cinc euros, aparegués en una passarel·la internacional de luxe com una sandàlia contemporània amb un preu de més de 1.100 euros, sense esmentar la seva font cultural original?" D’altra banda, però, la Kolhapuri chappal és un calçat tan estès que el podem trobar a qualsevol botiga de barri, igual que l’espardenya d’espart d’herència mediterrània o les xancletes de dit de l’Antic Egipte.
Paral·lelament, la casa Dior, amb un acabat d'estrenar Jonathan Anderson al capdavant, ha llançat una nova versió de l’icònic bolso Lady Dior, amb clares referències andines a través de la incorporació d’unes borles de fil fetes amb artesanies ancestrals. La casa francesa ha encarregat la versió d’aquest bolso a la prestigiosa artista estatunidenca Sheila Hicks, la qual va viure durant un temps a Xile per comprendre amb profunditat les comunitats indígenes. Hicks, en aquest cas, ens aporta una visió més pròxima a l’antropologia que a l’estètica, recollint la idea del teixit com a un llenguatge comunicatiu entre les dones andines. Si bé aquesta proposta parteix d’un coneixement de la cultura molt més curós que en el cas de Prada, és lícit que sigui una artista nord-americana a través d’una marca francesa qui parli a través de la tradició andina i aquesta marca s’enriqueixi a costa seva?
És francament molt complex trobar el posicionament escaient amb el qual dialogar amb altres cultures sense caure en el saqueig cultural, però, d’altra banda, dir que no podem prendre inspiracions més enllà de les nostres fronteres geogràfiques no és ni orgànic ni realista i seria com posar portes al camp. Queda clar que el respecte, la consideració i el reconeixement han de regir-nos sempre, però, en última instància, per respectuosa que una marca vulgui ser amb una tradició, pot escapar de l’apropiació cultural davant de la impossibilitat de deixar de pertànyer a una cultura privilegiada i de tenir com a objectiu final l’enriquiment dins el sistema capitalista? Jo, arribats a aquest punt, encara no en tinc resposta.