Què passarà quan tots aconseguim viure més de cent anys?

Plantegem-nos què passarà quan sigui normal que els éssers humans superin la barrera dels cent anys. Parlem de quan, i no de si succeirà algun dia, perquè ja podem assumir que sí, que més d’hora o més tard arribarem a aquest punt. Actualment, ja ens dirigim cap a un futur en què l’envelliment serà tractable. Ja no serà considerat inevitable, sinó que podrem fer alguna cosa per millorar-lo, frenar-lo, aturar-lo o, fins i tot, revertir-lo.

La tasca que s’està duent a terme als laboratoris per entendre i aturar el procés d’envelliment passa primer per definir què vol dir envellir, exactament. És fàcil descriure l’envelliment des d’un punt de vista macroscòpic, com el procés que ens porta de ser nadons tersos i rosats fins a, si tenim sort, acabar arrugats i encongits com una persona gran. Aquest és l’envelliment que tots coneixem: un procés lent i progressiu de degeneració dels nostres teixits. Però què vol dir exactament aquesta “degradació”? Fins que no entenguem bé les bases biològiques que hi ha al darrere d’aquest procés, no podrem fer res per aturar-lo. I això és el que hem estat investigant els darrers anys.

Els principals descobriments en aquest àmbit es remunten a principis de segle, quan hi va haver una revolució en el coneixement dels mecanismes moleculars i cel·lulars de l’envelliment. No obstant això, la recerca d’una solució per entendre l’envelliment ve de molt més enrere. De fet, a la primera obra literària conservada, el Poema de Guilgameix, s’explica la història d’un rei d’Uruk que, cap a l’any 2000 aC, es dedica precisament a buscar la immortalitat. En altres paraules, la persona que va escriure la primera obra de ficció ja reflectia el que ha estat i serà un dels grans anhels de la humanitat: vèncer l’envelliment.

L’envelliment, per si sol, potser no seria tan problemàtic si no fos perquè, a mesura que el cos va perdent funcionalitat, també va adquirint problemes de salut, que desencadenen diverses malalties. Dit d’una altra manera, la probabilitat de morir augmenta exponencialment a partir dels seixanta o setanta anys. Per què? Què fa que, a partir d’un cert moment, siguem molt més propensos a la malaltia i molt més sensibles a la mort? Aquesta és la veritable clau de l’envelliment, i trobar una solució implica intentar entendre’l a escala molecular, genètica i cel·lular.

Fins ara, hem definit l’envelliment com una degeneració, una pèrdua de funcions del cos. Aquest canvi és fàcil de veure externament, però si poguéssim viatjar dins el cos i observar els nostres òrgans, veuríem que també canvien d’aspecte amb el pas del temps. I si els miréssim de més a prop encara, veuríem que les cèl·lules que els formen també són diferents: hi ha una proporció de cèl·lules que no és la mateixa, la composició d’aquests teixits ha canviat. I aquí és on comença a ser interessant, perquè als altres nivells no podem actuar, però amb les cèl·lules sí. Les cèl·lules les podem estudiar, extreure, posar, canviar, eliminar o fins i tot manipular.

Envelliment cel·lular

Des de finals del segle passat i principis d’aquest, hem anat descobrint una sèrie de processos que ens han portat a definir el que s’ha anomenat les dotze causes de l’envelliment. Aquesta recepta que els científics hem proposat per explicar per què envellim des del punt de vista biològic és, també, un full de ruta. Si creiem que l’envelliment està causat per aquests dotze factors, el que hem de fer per aturar-lo és tractar-los. Com més coneixem aquests processos, més dianes potencials per a futurs tractaments descobrim.

Diversos d’aquests factors que condueixen a l’envelliment acaben generant el que coneixem com a cèl·lules senescents. Bàsicament, són cèl·lules velles, que no funcionen com haurien de funcionar. La hipòtesi actual és que envellim perquè acumulem cèl·lules velles, perquè cada vegada tenim més cèl·lules senescents. Fins a cert punt, és lògic: és fàcil entendre que, a mesura que les cèl·lules envelleixen, també ho fan els teixits del cos. Per què és important? Perquè ara sabem on podem atacar, quin problema hem de resoldre: cal eliminar les cèl·lules senescents.

Aquestes cèl·lules es coneixen col·loquialment com a cèl·lules zombi, perquè no estan ni vives ni mortes; no només no fan la seva feina, sinó que molesten les veïnes i, com els zombis, poden convertir altres cèl·lules properes en zombi. En resum: hem de matar zombis. Però, com? En un estudi del 2011 van aconseguir eliminar aquestes cèl·lules en ratolins, i van veure que vivien més. Va ser la primera demostració biològica en un animal que va permetre comprovar que eliminar les cèl·lules senescents pot ser bo per a la salut, i pot ser una via per millorar l’envelliment. Seguint variants d’aquesta recepta, en diversos laboratoris d’arreu del món hem aconseguit allargar la vida dels ratolins prop d’un 30%. No hem arribat, evidentment, a la immortalitat, però sí que hem frenat força el procés biològic d’envellir i tot el que comporta. En humans és més complicat, així que encara no podem administrar els fàrmacs que fem servir amb ratolins, però esperem que algun dia hi arribem. Si realment aquestes cèl·lules senescents són les que causen l’envelliment, eliminar-les del tot o en gran part podria fer-nos rejovenir.

Cada vegada vivim més. L’esperança de vida augmenta, però hi ha una cosa que no ho fa: els anys que passem amb bona salut. És a dir, vivim més, però no millor. Els anys guanyats són, sovint, anys dolents, viscuts amb malalties cròniques. El que voldríem és un envelliment saludable, allargar els anys de joventut, no pas els de vellesa. Això és el que persegueix la ciència de l’envelliment: no viure més temps necessàriament, sinó viure millor. Estem començant a dissenyar fàrmacs i altres tractaments que ens fan pensar que, algun dia, podrem frenar o alentir l’envelliment, i potser fins i tot revertir-lo en alguns casos.

Però quines serien les conseqüències d’assolir aquest somni? Si realment passés, si els científics que treballem en l’envelliment aconseguíssim una píndola que ens permetés viure millor i durant més temps, què passaria després?

De piràmide a campana

El primer problema imaginable és que no cabríem en el planeta. Si ara ja no ens trobem en un context sostenible, imaginem què passaria si visquéssim més de cent anys o, fins i tot, si no moríssim. Però potser aquest no és exactament el problema. Segons les previsions de l’ONU per als pròxims anys, la tendència no és ascendent, sinó més aviat a la baixa.

Durant tota la història de la humanitat, els gràfics de població tenien forma de piràmide, amb més joves que ancians. Però l’aspecte actual ja no és aquest, sinó més aviat el d’un cilindre. Els naixements cauen, i la part superior augmenta moltíssim. La gent que arriba als noranta o noranta-cinc anys ja no és una minoria insignificant: l’any 2019, representaven entre l’1% i el 2%. Les previsions futures van en aquesta línia. Cap al 2050, 2075 o 2100, es preveu que la piràmide es transformi progressivament en una campana. Si als anys cinquanta el percentatge de majors de seixanta-cinc anys era d’un 10%, es calcula que d’aquí a mig segle serà del 70%. És a dir, gran part de la població serà de la tercera edat. El problema potser no és que no hi càpiga més gent al planeta, sinó que no neix prou gent per compensar l’envelliment poblacional. Podem pensar que això és un problema europeu, però continents com l'Àfrica i l'Àsia, que fins ara aportaven joventut als vells continents, mostren la mateixa tendència. Per tant, sembla que ens dirigim, de manera gairebé irreversible, cap a un envelliment progressiu de la població mundial.

Així que, responent a la pregunta inicial: què passarà quan tots tinguem cent anys? El primer és que tot el planeta estarà envellit, i sense població activa que pugui pagar les pensions o generar riquesa en un país. Si gairebé tothom es troba dins la franja de més de 65 anys, la situació no serà sostenible. Com dèiem, hi ha previsions que indiquen que fins a un 60-70% de la població podria estar per sobre de l’edat de jubilació, una edat que, evidentment, caldrà reajustar si ens encaminem cap a aquest escenari. D’altra banda, l’esperança de vida ha canviat radicalment al llarg del darrer segle. Inicialment, encara era de 30 o 40 anys en alguns indrets, i ara se situa per sobre dels vuitanta en bona part del món. Per tant, una de les conclusions –o un dels problemes– que tindrem si realment aconseguim fomentar la longevitat o frenar l’envelliment és que la humanitat serà encara més vella del que ja és, amb tots els problemes que comporta.

Hem d’aconseguir que, en lloc d’aquesta degeneració progressiva que és habitual en la majoria de casos –i que implica molts anys de mala salut i malaltia–, tothom tingui un envelliment més lent, i que després, quan toqui i el cos ja no aguanti més, arribi una davallada sobtada. És a dir, que no sigui un envelliment en què arrosseguem una mala salut durant 30 o 40 anys, com passa sovint avui dia. Per això estudiem persones que han arribat a aquests extrems, com els supercentenaris, entre els quals hi ha Maria Branyas, que durant un temps va ser la persona més vella del món. A través d’aquests casos esperem entendre millor per què, en algunes persones afortunades, la degeneració pròpia de l’edat es concentra gairebé només en el tram final de la vida, cosa que els permet arribar amb molt bona salut a edats molt avançades. Si volem superar l’actual límit dels 120 anys, si volem que la gent visqui més anys amb millor salut, l’única manera de fer-ho és amb fàrmacs o intervencions dirigides a la biologia de l’envelliment. Cal que trobem aquesta “píndola de l’envelliment saludable”; si no, no podrem arribar gaire més lluny. No és una certesa, però sí una possibilitat que la ciència comença a posar sobre la taula.

Ciència-ficció

Però també podem barrejar una mica la ciència amb la ciència-ficció i parlar de possibilitats futures encara més extremes. Hem considerat la possibilitat d’allargar l’envelliment, de potser crear una font de l’eterna joventut, en la qual ens puguem banyar i sortir-ne rejovenits. Més que ciència-ficció, podríem anomenar-ho especulació: elucubrar fins a quin punt podem arribar amb els límits que ens ofereix la ciència. Ens pot oferir fins i tot la immortalitat?

En principi, sobre el paper, la immortalitat és biològicament possible. Hi ha animals, com l’hidra o algunes meduses, que es regeneren constantment i no envelleixen mai. Sense anar tan lluny, animals com les balenes, algunes espècies de cucs o els tardígrads també tenen teixits que es degraden molt lentament. Per tant, aquest envelliment lent, i en el seu extrem, la immortalitat, ja existeix a la natura. Podem els humans arribar tan lluny? En aquest exercici de ciència-ficció, podem convertir-nos en elfs immortals com els que va imaginar Tolkien? Aquesta seria una de les preguntes més extremes dins el camp de l’envelliment, però la ciència ja ens permet pensar, fins i tot, més enllà.

Hem parlat de fàrmacs que permeten eliminar cèl·lules zombi i frenar la degeneració pròpia de l’envelliment. Però podem anar un pas més enllà i decidir com han de ser els humans del futur, més enllà de ser pràcticament immortals o envellir molt lentament. Perquè ara podem manipular els gens humans. El doctor He Jiankui, per exemple, és un científic xinès que, l’any 2018, va crear els primers humans modificats genèticament. De la mateixa manera que fa temps que modifiquem animals i plantes, el doctor Jiankui va saltar-se totes les normes ètiques vigents i va manipular els gens de quatre nenes abans que naixessin, a la Xina. Això obre una nova via, una porta més cap a un terreny que abans era propi de la ciència-ficció i que ara es converteix cada cop més en ciència real, i que ens proposa tot un ventall de noves possibilitats de cara al futur. Si podem modificar els nostres gens, les regles del joc canvien radicalment.

Tanmateix, cal tenir present que la variabilitat genètica de la humanitat és el que la fa interessant. Si comencem a manipular els gens, potser acabem tots tallats pel mateix patró, idèntics. O fins i tot podríem arribar a l’extrem que també ha plantejat la ficció: un exèrcit amb soldats perfectes, amb persones modificades genèticament que després clonaríem tantes vegades com volguéssim, com es veu a la saga de La guerra de les galàxies. Avui dia, per exemple, ja sabem quins gens generen massa muscular, així que podríem modificar el gen d’un nadó abans que neixi per convertir-lo en un adult més fort. A la pel·lícula de La guerra de les galàxies, a més, són més obedients. Encara no coneixem el gen de l’obediència, però no podem descartar que algun dia l’identifiquem. Així doncs, des de l’experiment del 2018, s’ha obert la possibilitat de redefinir què és la vida, què és l’existència, o què és l’ésser humà, a través de la modificació d’aquest llibre d’instruccions que és la genètica.

Al final, pot ser que la imaginació sigui l’únic límit. Per què no podem barrejar gens humans amb gens d’altres animals? Això ja ho hem fet al laboratori: els transgènics són això, plantes amb gens d’altres espècies. I amb humans? Què passaria si volguéssim tenir la vista d’una àguila o l’olfacte d’un gos? Podríem prendre aquells gens i introduir-los al nostre genoma, i que, en néixer, fóssim un híbrid entre humà i animal. O arribar a l’extrem de redefinir completament la humanitat i fer que tots siguem blaus i amb taques blanques, si ens ve de gust.

Evidentment, això obre un debat ètic impressionant. Que ho puguem fer no vol dir que ho hàgim de fer. Ho hem de permetre? On són els límits del que es pot deixar fer a la ciència quan es tracta de modificar éssers humans o fins i tot de redefinir-los? Ni tan sols cal anar a la genètica: avui dia ja estem trobant maneres de millorar la nostra espècie amb tractaments químics. I diem millorar com a concepte nou perquè la ciència o la medicina, fins ara, es dedicaven a curar o prevenir; però ara estem parlant de millorar, que implica agafar una persona completament sana i modificar-la. Però què vol dir millorar? Com definim què és una millora? És molt subjectiu. Allò que per a una persona pot ser una discapacitat, per a una altra pot ser la seva identitat. Entrem en un terreny relliscós, en què fem servir la ciència i la medicina per fer canvis que no tenen necessàriament a veure amb la salut. I això planteja una sèrie de reptes ètics completament nous.

També tenim sobre la taula un altre tipus de millores: les mecàniques. Fins ara, tot el que tenia a veure amb el concepte de cíborg –la barreja entre humà i màquina– es limitava, per exemple, a posar pròtesis a persones que havien perdut una extremitat. Ningú discuteix que això és un bon ús de la medicina. Però, què passa quan, en el futur, aquestes extremitats siguin millors que les originals? Potser arribarem a buscar peces de recanvi, a dir: “No m’agrada aquest braç, en vull un de mecànic perquè seré millor tenista, o podré treballar millor, o aixecar més pes”. I potser els humans acabarem sent cossos totalment robòtics amb un cervell biològic. Llavors no viuríem cent anys, en viuríem milers, perquè senzillament aniríem canviant les peces del cos quan es fessin malbé. És una manera encara més eficient de vèncer aquella degeneració biològica de què parlàvem. Potser el futur de la humanitat passa per aquest estadi: trobar peces de recanvi per a les parts biològiques que es deterioren. Això sí que és ciència-ficció, perquè encara no tenim prou coneixements de robòtica ni de tecnologia per aconseguir parts del cos que funcionin millor que les originals, però anem cap a aquest escenari.

Cap a on ens porta tot això? Quin aspecte tindrà la humanitat quan tots puguem viure cent anys, quan la ciència ens doni totes aquestes opcions? Hem parlat de la possibilitat d’acabar sent immortals com els elfs, o cíborgs, o –per què no?– superhumans; o potser, fins i tot, l’espècie humana tindrà un aspecte completament diferent: blaus i de dos metres i mig d’alçada. Quin és el límit? Quin camí escollirem?

Malgrat que tot això encara no sigui possible, és una probabilitat cada vegada més present, una possibilitat que ens obliga a preguntar-nos quin futur volem per a la humanitat. I, sobretot –i aquí entra un altre cop la part ètica–, si això arriba a ser possible, si disposem d’una combinació de genètica, fàrmacs, robòtica, o el que sigui, que ens permet aquestes millores de l’ésser humà, qui ho podrà pagar? Qui s’ho podrà permetre? Si mirem la història de la ciència i de la medicina, veurem que qualsevol descobriment comença sent car i només accessible en una part de la població. L’exemple més recent són les vacunes de la covid: aquí, a Europa, ens posàvem la tercera dosi i a l’Àfrica encara no havien rebut la primera. La distribució dels recursos del planeta és desigual, sempre ho ha estat i, malauradament, probablement sempre ho serà. En aquest cas, el problema és que ja no parlem de vacunes: aquí estem parlant de redefinir completament la humanitat, cosa que tindrà un impacte molt més profund. Podríem acabar amb una humanitat a “dues velocitats”: d’una banda, els superhumans (o posthumans, com se’ls anomena últimament), que serien gairebé una nova espècie, modificada per la ciència; i de l’altra, la resta de la humanitat, amb els reptes de sempre: obesitat, malalties cardiovasculars, morint de malària i altres infeccions, i tots els problemes de salut que continuaríem arrossegant. Si no utilitzem la ciència de manera adequada, si no sabem trobar-ne els límits, podem acabar en un futur distòpic amb aquesta divisió de la humanitat. Aquest canvi que estem veient ara és diferent de qualsevol altre pas anterior en l’evolució, perquè, per primera vegada, aquest salt evolutiu no el fa la natura, no el fa la selecció natural, el fem nosaltres.

Cap a on ens porta això? Si creiem en la doctrina del posthumanisme, o del transhumanisme –la doctrina filosòfica i científica que diu que hem de fer tot el que estigui al nostre abast per utilitzar la ciència per millorar l’espècie humana–, la proposta seria continuar avançant i millorant d’alguna manera la nostra espècie. Però, cap a on ens porta aquesta cursa? Quin és el final d’aquest camí que tot just comencem?

Per això és tan important discutir aquests temes, ara que encara són un exercici d’anticipació, de ciència-ficció. Però tot això serà una realitat en les pròximes dècades. Hem de començar a preparar la societat per a aquests canvis. El que ha passat sempre és que la ciència arriba a un descobriment abans que la societat hagi pogut decidir si realment ho volia. Això ho hem vist amb l’exemple de les modificacions genètiques. És a dir, abans que, com a societat, hàgim decidit si volem o no permetre que es manipulin els gens dels embrions humans, ja ho hem fet. Aquest és el gran problema: sempre anem un pas per darrere de la ciència, i això és contra el que hem de lluitar. Tots aquests debats que encara ara ens poden semblar llunyans són molt necessaris. Hem de començar a parlar-ne ara perquè no ens agafin desprevinguts, sobretot en un moment en què, des de l’altra banda de l’oceà, veiem aquest impuls per tornar a abraçar un liberalisme extrem, en què cadascú ha de ser capaç de decidir com vol el seu futur o què vol fer amb el seu cos: si t’ho pots permetre i tens diners per fer-ho, fes el que vulguis. La tradició ètica europea és molt diferent. A Europa tendim a preguntar-nos quin impacte tindran els avenços en la societat, quines desigualtats poden crear, si cal o no que l’Estat hi intervingui. Són debats fonamentals, i sembla que, de moment, aquest liberalisme està guanyant la partida en bona part del planeta.

La ciència i les tecnologies mai no són ni bones ni dolentes per si mateixes: tot depèn de l’ús que en fem. La genètica i els avenços que hem comentat entren en aquesta categoria. Podem usar-los per canviar radicalment la humanitat i crear una humanitat distòpica i un món més desigual i infeliç, o podem usar aquesta tecnologia per coses bones. Això depèn exclusivament de nosaltres, depèn de com siguem capaços d’utilitzar aquests regals que la ciència ens ofereix. Siguem, així doncs, responsables.

Salvador Macip

És metge, científic i escriptor, director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, investigador del BarcelonaBeta Brain Research Center i catedràtic de medicina molecular a la Universitat de Leicester. És autor de més de quaranta llibres de ciència i narrativa. Aquest text prové de la conferència L’últim conflicte: Què passarà quan tots puguem viure més de cent anys?, celebrada el 12 de maig del 2025, dins el cicle “Reptes del futur immediat”, organitzat per l’Escola Europea d’Humanitats i el Palau Macaya de La Caixa, a Barcelona. La transcripció i adaptació és d'Ariadna Núñez i Salvador Macip. La traducció al català, d'Elena García Dalmau. Aquest article s’ha publicat en castellà al número 71 de la revista de La Maleta de Portbou.