Qui eren els 'Peaky Blinders' de Barcelona?
BarcelonaEn la meva joventut vaig ser punk. Llavors era normal formar part d’alguna de les tribus urbanes existents, cadascuna amb la seva estètica. Aquestes colles eren el resultat de la irrupció, a principis del segle XX, d’una nova categoria social anomenada adolescència. Però la primera d’aquestes tribus, lluny de vincular-se a la música, va sorgir del món de la delinqüència, i foren coneguts a França com els apatxes.
Un apatxe era un fill dels suburbis, amb un vestuari i un llenguatge propi. Vestien camises sense coll, fulards, pantalons amb grans butxaques, gorres toves i sabates ben enllustrades. Bevien absenta i es divertien ballant el tango. Hi accedien als 15 o 16 anys, i es dedicaven als robatoris a la via pública, al proxenetisme, l’estafa, i a barallar-se amb bandes rivals. El seu distintiu eren els tatuatges, i feien servir armes improvisades, com punys americans, tornavisos esmolats, petites pistoles-navalla o porres fetes amb mitges farcides de sorra. Aviat les batusses d’aquests joves amb la policia els van fer molt populars. Sobretot per les aventures de les apatxinetes, les dones que formaven part d’aquest moviment.
Aviat la moda va arribar a Barcelona, el 1904 ja trobem les primeres referències. Aquell any esclaten casos com un apunyalament a Nou de la Rambla, la caiguda del clan dels Alphonses, un enfrontament a trets en una pensió del carrer Sant Pau, l’atracament a la xocolateria La Mallorquina de la Rambla o les batudes al carrer del Cid, on vivien molts d’ells. El diari El Diluvio es queixava que la policia, amb l’excusa d’aquestes bandes de facinerosos, maltractava amb impunitat els seus detinguts.
En els següents anys, les notícies d’apatxes sovintejaven als diaris. Així, el 1906 el Govern Civil va anunciar una campanya contra ells, amb deportacions massives de ciutadans francesos. Fruit d’aquesta repressió, la premsa conservadora i catalanista va relacionar apatxes amb anarquistes, protestant per l’augment de la criminalitat juvenil. I durant la Setmana Tràgica se’ls va acusar de ser els instigadors dels incendis. El mateix any arribava al Paral·lel la moda del tango apatxe, forma de ball canalla que havia posat de moda l’artista Mistinguett a París. Així, al teatre Soriano anunciaven l'espectacle Luchas por una mujer, el baile apache. I el mateix feien en locals com el Gayarre, Eldorado o l’Imperio. A l’Apolo estrenaven Los apaches de París, i a l’España El rey de los apaches. A partir d'aquell moment, i fins a finals dels anys vint, tots els cabarets i sales de ball van programar el tango acrobàtic a la francesa.
El 1910 es parlava d’una invasió d’apatxes, tots lluint magnífics tatuatges. L’any següent no es parlava d’altra cosa que de l’atracament a la joieria Montfort de la plaça Palau, mentre els conservadors titllaven d’apatxes els republicans. Així es va crear una unitat policial especial, amb el comissari Martorell al capdavant, que va netejar el Barri Xino d’aquests indesitjables. Llavors arribaven bandes de marsellesos, que es feien passar per fantasmes per espantar les seves víctimes als solitaris carrers nocturns de l’Eixample; mentre començaven a aparèixer apatxes a Sants, Collblanc o Poblenou.
Amb el temps, van ser desplaçats per la figura dels gàngsters a l’estil nord-americà. El 1928, l’escriptor francès Francis Carco va venir a Barcelona buscant apatxes, tot i que ja no estaven de moda. En la dècada de 1930 havien desaparegut del tot, i la denominació apatxe ja era un anacronisme. No obstant això, el seu record es faria visible en la moda quinqui dels anys setanta, i seria un antecedent de les tribus urbanes de finals del segle XX, evidenciant la força icònica de l’adolescent rebel.