Iris Tió: "De petita sortia dels entrenaments xisclant de l'emoció"

Sant Cugat del VallèsAquest ha estat l'estiu de la consagració d'Iris Tió (Barcelona, 2002). Als Mundials de natació de Singapur va aconseguir sis medalles, una d'elles la tan somiada medalla d'or en el sololliure. Mai cap catalana havia guanyat aquesta medalla, la darrera gran barrera de la natació artística local. Després d'uns dies descansant al Priorat, Tió ha tornat a l'aigua. Uns dies abans de tornar a la feina, rep l'ARA al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, on sol passar vuit hores diàries entrenant-se. Hores claus per entendre l'èxit d'una dona que es defineix com a tímida, però amb les idees clares. Un cop entra a la piscina, no deixa indiferent a ningú.

No li sap greu haver d'entrar a la piscina també a les vacances, oi?

— No, no. A mi sempre m'agrada estar a prop de l'aigua, no me'n canso. És on soc més feliç. Però sí que és veritat que després del Mundial vaig necessitar dues setmanes de desconnexió al Priorat. Va ser una bogeria tot plegat.

Què sent quan mira aquesta medalla d'or en lliure? Les grans dones que van obrir camí i l'han inspirat, com Gemma Mengual, Ona Carbonell o Andrea Fuentes no la van guanyar. Vostè, sí.

— Jo no m'ho esperava, que guanyaria l'or. Sí que és veritat que en tots els entrenaments he donat el meu 100%. I jo la volia, aquesta medalla. Simplement no m'esperava que fos a Singapur. Però ja abans de marxar cap allà vaig tenir la sensació que alguna cosa gran passaria, però no fins a aquest nivell. Va ser una sensació curiosa.

Què va ser diferent d'altres competicions?

— Doncs que vaig fer el que faig cada dia als entrenaments. Li vaig donar molta importància a la posada en escena. Potser tenia una dificultat tècnica més baixa, però l'exercici tenia un bon equilibri entre la puntuació artística i la tècnica. Les rivals van pensar en la dificultat tècnica, fent exercicis durs de cames. I jo vaig buscar la part bonica de la sincronitzada. La part artística. Crec que aquesta va ser la clau.

Parla de la part artística. Ve d'una família de gran tradició artística amb la música.

— Jo la música la sento molt. Soc una persona sensible. Potser això m'ajuda a expressar-me millor. M'agrada molt treballar la posada en escena i fer una mica d'actriu, podríem dir. Quan salto a la piscina m'agrada emocionar. Fora l'aigua soc una persona tímida i reservada, però a dintre, m'agrada expressar-me al màxim i crec que així vaig conquerir els jutges al Mundial.

Els seus pares són músics. La seva àvia, també.

— Vinc d'una família d'artistes, sobretot la meva àvia [Mercè Capdevila i Gaya]. És compositora de música contemporània. Va ser una pionera en la música electroacústica. La meva mare és violinista. El meu pare, clarinetista. I sempre he escoltat molta música clàssica a casa meva. Per això la sento, la música. La porto dins.

Com és que no va seguir el seu camí?

— Vaig provar el violí, el clarinet, vaig anar a l'escola de música de la meva mare, vaig començar a fer cant coral... Però m'avorria perquè havíem d'estar tot el dia asseguts i cantant. I jo tenia molta energia i necessitava moure'm. Quan sonava Mozart per casa em posava un vestit de princesa i ballava. Saltava. Sempre m'ha agradat ballar. I m'encanta estar dins l'aigua, o sigui que estava tot escrit. Jo havia de fer sincronitzada. Va ser un amor a primera vista. Pensa que sortia dels entrenaments xisclant de l'emoció. Així doncs, els pares van veure clar que seria la meva carrera.

Ha crescut rodejada de dones amb talent que han fet camí. Fa el mateix, però amb una disciplina diferent. Com ho ha viscut la seva àvia?

— Li encanta el que faig. Sempre em segueix a tots els campionats. És d'aquelles que s'apunta totes les puntuacions i també les de les rivals. Ho mira per televisió si és lluny, i em dona suport.

Com hi arriba a la natació artística, si ve d'una família en què l'esport no era important?

— D'una forma ben senzilla. Estàvem dinant a casa mirant la tele i vam veure Gemma Mengual fent natació artística. Havia guanyat alguna medalla o alguna cosa, i els pares em van preguntar si m'agradaria provar aquest esport. Vaig dir que sí. I vam anar a mirar un campionat en directe. Va ser fascinant. Jo era a la graderia i volia saltar a la piscina. El club que ens quedava més a prop de casa era el CN Kallípolis, així que allà va començar tot.

Als darrers Jocs Olímpics de París, la Xina guanya l'or amb Anna Tarrés d'entrenadora. Els Estats Units van endur-se la plata amb Andrea Fuentes com a entrenadora i el bronze va ser per a Espanya. Tarrés, Fuentes i gairebé tot l'equip espanyol han passat pel Kallípolis. És un lloc especial.

— Ho és. És un club que ha fet història. Però quan jo hi vaig entrar no tenia cap intenció d'arribar enlloc. No pensava en podis o en guanyar medalles, simplement ho feia per passar-m'ho bé. Un cop vaig començar a entrenar al Centre d'Alt Rendiment, la cosa va canviar. Hi ha moments que canvien les coses. També va passar amb el dia que Mayuko Fujiki em va proposar per ser la solista de l'equip. Em va fer moltíssima il·lusió, perquè era el meu somni, des de petita que ja feia solos al club.

Després dels Jocs de París es va tancar el cicle de la Mayuko com a entrenadora. I va tornar a casa Andrea Fuentes. Com ho va viure?

— Ens va agafar una mica per sorpresa perquè estàvem eufòriques amb la medalla. Feia 12 anys que no s'aconseguia pujar al podi per equips. I ho vam fer gràcies a la Mayuko, que va crear un equip únic. Però ens van dir que hi havia canvi. Va ser una sorpresa, però l'Andrea és de casa, ens coneix. És una referent per a totes.

Quan parla de com s'entrena parla sempre en termes positius. Recordo quan fa anys Anna Tarrés deia que per guanyar medalles calia patir, perquè calia enfrontar-se amb equips amb disciplina militar com les russes o les xineses. Hi ha un canvi molt gran, en la forma d'afrontar-ho. Voleu guanyar i gaudir a la vegada.

— Penso que la clau de l'èxit és que quan m'ho passo bé. Em surt millor. A vegades, quan més despreocupada estic, és quan millor ho faig. I crec que Andrea Fuentes ha sabut com trobar aquest camí, i per això estic molt a gust amb tot l'equip tècnic que tenim ara, perquè va d'acord amb els meus valors i els meus principis. Em considero una persona molt treballadora i tinc clar que cal esforçar-se molt per arribar, però no es tracta de fer esforç masoquista. T'ha d'agradar el que fas i l'Andrea ho cuida. Ens parla de les coses que fem bé, ens dona força.

L'or l'ha guanyat amb un exercici que ben segur li permet recordar els Jocs de París, ja que actua al ritme de la versió de l'Hymne a l'amour que va cantar Céline Dion a la cerimònia d'obertura...

— Quan la vaig sentir a París em vaig emocionar molt, va ser el que més em va agradar de tota la inauguració. I tornant dels Jocs la vaig recuperar, l'anava escoltant, i va sortir la idea. L'havia de fer servir en un exercici en solo. És perfecte. I aquest any, buscant músiques pel solo lliure, vaig proposar-li a l'Andrea. Va dir que sí de seguida. I va ser fàcil, l'exercici va sorgir de seguida. En un dia ja tenien gairebé tot l'exercici decidit. Jo era a dins la piscina i anava movent el cos, fent proves, i tot sortia molt natural. Aquesta música em transmet molta alegria, m'inspira. Sí que és veritat que durant la temporada va costar treballar l'exercici, ja que no tot són els braços fora de l'aigua. Cal treballar l'apnea i les cames. I l'Andrea m'ha hagut de recordar bastant que quan em concentro en la part més física, perdo expressivitat. Ella em deia que la nostra missió és poder ensenyar al món aquesta manera única de nedar que tinc. I crec que al Mundial vam arribar a trobar l'equilibri entre poder aguantar físicament la dificultat i l'apnea, però també poder defensar la part artística.

—

L'Andrea sempre diu que dins la piscina emociona.

— Potser és per com ho visc. Jo no faria sincronitzada si no fos feliç. He après moltíssim gràcies a aquest esport, m'ha fet feliç i m'ha fet com soc. Suposo que per això transmeto les coses com ho faig. Quan emociones algú, la gent se'n recorda d'això, no?, I se'n recorda de tu. I en el fons crec que és el que volem fer. Molta gent m'ha dit que es va emocionar, per com ho vam defensar, per la coreografia. Amb l'Andrea s'ha treballat molt la part artística i vam arribar a fer feina amb Alberto del Campo, un artista del Cirque du Soleil que ara fa un espectacle a Las Vegas. Ens va ajudar per treballar com emocionar amb el rostre, amb l'expressivitat. Ens deia que calia posar l'accent en la intenció, en com fem les coses, en què sentim.

El seu èxit al mundial de Singapur com canvia les coses? Ara li tocarà competir amb més pressió?

— El nostre esport no és com el futbol, que encara que perdin, guanyin, empatin, juguin o no juguin, sempre surten a la tele, sempre se'ls visualitza i sempre tenen ajudes de tota mena, no? Al nostre esport si no guanyem no sortim als mitjans. I llavors, clar, és com que hi ha aquest tipus de pressió. Però jo penso en positiu. Ara he vist el que puc arribar a aconseguir. I tinc ganes de seguir millorant, ja tinc ganes de guanyar més medalles al pròxim Europeu. De demostrar que puc mantenir el nivell alt uns quants anys. El que ha passat al Mundial ha sigut molt fort, ningú s'ho esperava. Potser arriba més pressió, però jo penso que puc millorar més encara. El que vaig fer al Mundial no és el meu màxim de nivell. Estic tranquil·la, quan torni als entrenaments podré millorar més. I és el que tinc ganes de fer.

A Singapur va guanyar l'or en doblet mixt, una competició jove, perquè fins fa pocs els homes no feien natació artística. Com ha estat treballar amb Dennis González?

— Va ser magnífic, perquè havia fet totes les coreografies possibles i em faltava aquest duo. Ho he gaudit molt, perquè, a diferència del duo femení, aquest és molt més exigent. Hi ha molts més híbrids, que és el que fem amb les cames, sense respirar, en què el nivell és molt alt. Aquest duo és menys exigent en el sentit d'apnea, però té moltes possibilitats per expressar coses. La posada en escena és clau i això a mi m'encanta. El Dennis és molt bo, molt. Al duo femení som com miralls, fem el mateix. Al mixt hi ha interacció, es teatralitza més. Estic contenta que les federacions facilitin als nois entrar en aquest món. Nosaltres mai hem tingut cap problema. Els estem ajudant molt perquè a vegades alguns nois s'entrenen menys perquè són pocs, i queden fora de dinàmiques d'equip. S'intenta que treballin molt, que ens aportin... Tant de bo un dia puguin fer un equip només de nois.

Pensa molt en els Jocs de Los Angeles?

— Calma, no? (somriu). Cal anar pas a pas. L'any vinent serà tranquil, però després ja tindrem Mundial preolímpic, el classificatori. És clar que tenim presents els Jocs del 2028, però la nostra feina és anar treballant cada dia. Jo soc de les que em prenc molt seriosament els campionats d'Europa i el Mundial, però els Jocs... Tenen un plus. Pensa que jo vaig debutar a Tòquio. I van ser uns jocs tristos, tot restringit, sense afició, amb la pandèmia... Però París va ser preciós.

Viu el dia a dia. Estudia comunicació a la universitat i competeix. Com es visualitza en el futur?

— Ara et diria que no em crida l'atenció ser entrenadora. Crec que sí que estaré vinculada amb aquest esport sempre, perquè soc qui soc gràcies a la sincronitzada. Però ja decidirem més tard que fem.