Unai Canela: "Quan portes una setmana sol a la muntanya el que et preocupa es tenir prou menjar i aigua"

BarcelonaConeixem l’Unai Canela gràcies, sobretot, a El viatge de l’Unai, un dels documentals més exitosos del Sense ficció, que va dirigir el seu pare, el prestigiós fotògraf de National Geogràfic Andoni Canela. És un film que ha esdevingut generacional, narrat per l’Unai quan tenia nou anys i que amb els seus pares i la seva germana va fer la volta al món seguint la feina de l’Andoni. Doncs l’Unai ha crescut i l’hem vist créixer a través del cinema, com a protagonista del celebrat film Boyhood, de Richard Linklater. S’ha convertit ell mateix en director de cinema i de documentals. Va fer un documental durant la pandèmia –Entre montañas– un sobre felins del món també amb el seu pare i fa poc ha presentat el seu propi film, Sol a Groenlàndia. Abans de l’estiu, va ser a l’Amazònia fent de càmera per a un documental sobre els ocells. Als vint anys, s’ha convertit en un professional de l’audiovisual amb gran projecció. Un jove prodigi. Queda lluny, i alhora proper, El viatge de l’Unai.

Es fa estrany veure’t al mig de la gran ciutat.

— És el que em toca ara! Juntament amb el meu pare tinc la meva pròpia productora i, per desgràcia, tot no pot ser sempre rodar enmig de la natura. També s’ha d’aconseguir fer-ho possible.

Dues quotidianitats?

— Segurament. A mi la que més m’agrada és al mig del bosc. La quotidianitat de la ciutat és la que se’m fa més exòtica. Ara vaig molt a Berlín, però, després de quasi quasi dos anys vivint a Hamburg, em feia por anar-hi.

A Catalunya, per on et mous?

— A Castellar de n’Hug, allà em vaig criar. Després vam anar a Banyoles, on vaig viure més anys. Però ara estic una mica entre diversos llocs. Una mica sense casa.

Com es porta, això?

— No és l’ideal, segurament. Estaria bé tenir un lloc fix. Però suposo que està relacionat amb la part creativa del que faig. Les idees, els projectes, van acompanyats de canvis, de novetats, de moviment, d’absència de rutina. Anar d’un lloc a l'altre, d’un projecte a l'altre, és molt divertit. No tindria sentit que em queixés.

Al principi d’El viatge de l’Unai et regalen una càmera. És un instant que revela predestinació?

— Les càmeres sempre hi han sigut. Les prenia al meu pare i intentava aprendre a utilitzar-les. Però és veritat que el moment que menciones és el primer de llibertat creativa total. Una eina per fer el que volgués, per experimentar i per gaudir de responsabilitat i de poder.

I amb la família, voltant per tot el món i al costat del teu pare mentre treballava.

— Sí, jo ja sabia que era dels millors del món en la seva feina, però compartir amb ell aquests moments únics de contacte amb la natura, de recerca dels animals i de passió per la seva feina, va ser una experiència fabulosa.

Ho perceps com una mena de continuació natural inevitable entre ell i tu?

— Va passar de forma natural, i tant que sí. Mai forçada ni premeditada. Hi tenia interès i el curs dels esdeveniments va fer que anés rodat. Per això la volta al món d’El viatge de l’Unai va ser tan important. Tenia nou anys i el que volia era passar-m’ho bé, que era el que em tocava. Una mica més tard, als quinze i setze, ja tenia una idea força construïda de mi mateix.

Ja fa dotze anys d’aquell viatge. ¿Com el descriuries amb la perspectiva d’avui?

— El més important que m’ha passat, poder entendre, posar en pràctica i viure in situ els valors que em portaven inculcant des que vaig néixer.

La natura com a valor total en si mateix?

— Sí, en essència, sí.

¿Et va permetre també tenir consciència audiovisual i cinematogràfica?

— Sí, també. Recordo que en aquell viatge a l’iPad hi tenia descarregades tres o quatre pel·lícules i no parava de veure-les i de pensar en com es devien fer.

Recordes quines?

— Recordo sobretot Retorn al futur, que deu ser la pel·lícula que he vist més vegades a la vida. I la tercera part, el western, amb aquell final espectacular. I pensava "Com es fa això?" Als deu anys, de viatge per tot el món, entendre’n algunes claus molt valuoses va ser tota una revelació.

Més revelacions?

— En un moment en què estàs formant la teva identitat, conèixer les cultures que habiten el món. Una revelació molt gran. Les desigualtats terribles als països africans, per exemple. De petit, enfrontar-te a una idea com la distribució de la riquesa et porta a fer-te preguntes molt rellevants.

“Un regal increïble”, així descrius a El viatge de l’Unai haver pogut conèixer i viure la natura.

— Hi ha dues formes d’aprendre algunes coses: confiar que te les expliqui algú altre o viure-les tu en primera persona. I no hi ha res com això segon. Viure un cicló, viure a prop dels llops i dels ossos polars, viure el fred extrem, viure al mig de la selva i a dalt de la muntanya... Viure tantíssimes situacions privilegiades et fa sentir això, un privilegiat.

Com valores el llegat que has absorbit del teu pare?

— Sempre hem tingut una important consciència de companyonia, de descobertes compartides, encara que ell, per motius evidents, tingués els coneixements i jo els hagués d’absorbir. Ens hem complementat i hem compartit coneixements i aprenentatges. Hem après l’un de l’altre. Especialment jo d’ell, per descomptat. I per això, el llegat que tu dius mai ha sigut cap llosa, cap obligació. Una altra vegada, tot natural.

De tot els valors de Sol a Groenlàndia el més bonic i revelador és la visita del teu pare.

— Va ser ell qui em va descobrir Groenlàndia, el vincle amb el país era precisament ell. Hi vaig tornar fins a cinc vegades i ens explicàvem moltes coses però no estava previst que vingués durant el rodatge. Al final ja va ser inevitable, una forma de tancar un cicle de coneixement de l’indret.

El film revela una idea troncal, la solitud. Una idea problemàtica en el mon d’avui. La busques?

— Estar sol et pot ensenyar moltes coses interessants i valuoses però també és veritat que la solitud es romantitza molt. Una de les pel·lícules de la meva infància era Into the wild. I al final et dius “no busquis tan la solitud que tots som humans i ens necessitem”.

Què et proporciona la solitud?

— No alegrar-me ni preocupar-me per gaire res. Quan portes una setmana sol a la muntanya el que et preocupa es tenir prou menjar i aigua.

I travessar la muntanya del davant i saber-te orientar...

— Sí, però son preocupacions que son autèntics luxes tenint en compte quines poden ser les altres preocupacions de la teva vida. “He d’anar a un estany a buscar aigua”, “he de saber on plantar la tenda perquè no hi toqui el vent i no m’agafi fred”, doncs quin luxe!

I la por?

— Quan estàs sol molts dies totes les emocions es multipliquen per mil. És el moment de viure-les una per una i de veritat. La por? Sí, també.

“Després de setmanes de no veure ningú em sembla que m’estic tornant una mica boig”, dius a Sol a Groenlàndia.

— [Riu] Recordo bé aquest moment. Ho dic rient. M’estic tornant boig però és guai. És que per a mi tot això és un privilegi. Un luxe poder-me sentir lliure, deixar que el cap et marxi per on vulgui. Pensar que quan arribis a la propera vall potser allà et trobes un maletí ple de menjar boníssim. No tens res a prop que pugui resultar una distracció negativa, res per estressar-te ni enfadar-te.

Has dit la paraula privilegi. Et sents privilegiat, doncs?

— Sí, sens dubte. El fet de viure la natura, contactar amb altres realitats i cultures, el goig de sentir-te una mica inculte, “només sé que no sé res”... tot és nou i de tot n’aprens. Només puc sentir-me agraït i privilegiat. Tant dels anys de la infància com ara, que ja fa temps que és una feina.

T’hem vist a El viatge de l’Unai amb nou anys i ara a Sol a Groenlàndia, que en tens 20. No puc evitar pensar en Boyhood [el film de Richard Linklater rodat durant dotze anys en què veiem com creix de veritat l'Unai, l’actor protagonista des dels sis anys fins als 18].

— Sí, ho he pensat també i m’ho han dit!

No soc original, vaja...

— [Riem] No veig les meves pelis sovint, però és maco poder recordar com era jo fa uns anys, el que he guanyat i el que he deixat pel camí. La visió infantil i la innocència són grans recordatoris per a mi.

Per a tu sobretot, però també per a l’espectador. Veure un nen de nou anys i com ha crescut fins als 20, com ha evolucionat el seu pensament, el seu estar en el món, inclús com li ha crescut la barba!

— A mi em serveix d’una manera molt concreta, molt particular, molt personal, vinculat a les etapes de la meva vida. Entenc que són valors que a l’audiència, d’una altra manera, també li poden interessar, i tant que sí.

Estudies antropologia a distància. ¿Tant contacte amb la natura i els animals t’ha fet interessar més per com és l’ésser humà?

— Per entendre la natura ens hem d’entendre a nosaltres mateixos. Són dues cares de la mateixa moneda. Una opció és veure’ns com un animal més i l’altra és tenir una idea antropocèntrica del món. Jo crec que hem de posar-nos en un punt intermedi. Som una espècie més, però tenim una responsabilitat molt gran que no tenen les altres. Tornant a El viatge de l’Unai, la natura no és que no em fascinés però potser em va sorprendre menys que segons quines descobertes sobre els humans.

Els animals son més previsibles?

— Sí. Els humans, en canvi, no deixen mai de sorprendre. Massa sovint, per a mal. Mira el tema del negacionisme sobre el canvi climàtic, per exemple.

Et consideres autodidacta?

— En algunes coses sí, però no del tot. Cinematogràficament, he après de la gent del meu voltant. He après dels meus referents, de tenir-los a prop. D’allò que he llegit i de la gent amb qui treballo. La pràctica i l’experiència han sigut molt bona part del meu aprenentatge.

I la música?

— Més que autodidacta, amb la música soc curiós. Tinc influències i amistats que m’han impregnat moltes coses. Però no deixa de ser més un hobby que una altra cosa.

¿Tens algun referent cinèfil que vulguis mencionar?

— Werner Herzog! Dels primers documentals que vaig veure va ser Grizzly Man, i segueix sent el millor documental que he vist mai. És un top, tot un mestre. Té una manera de trobar i d’explicar les històries que em fascina.

Abans de l’estiu, vas ser a l’Amazònia fent de càmera per a un documental sobre els ocells. En què estàs ficat ara?

— En diversos projectes en què faig de càmera del comportament de la vida animal, com el dels ocells de l’Amazònia que vam fer abans de l’estiu. Intento tenir un projecte propi que duri uns quants anys i combinar-lo amb la participació en projectes aliens.

Projecte propi d’ara?

— Un sobre la conservació de les espècies a la península Ibèrica, que és la regió d’Europa amb més biodiversitat. I és una realitat poc coneguda.

Què t’agradaria transmetre, per acabar?

— Que intentem gaudir de la natura. A vegades venen amics al Pirineu i es queden sorpresos només de contemplar una nit estrellada. O de veure un isard al mig del bosc. I no miren el mòbil en cap moment. Moments molt simples però que tendim a passar per alt. No cal anar-se’n a Groenlàndia!