Els principals mètodes anticonceptius

La planificació familiar no és un privilegi, sinó un dret. Així ho afirmava Babatunde Osotimehin, un metge nigerià que l’any 2011 es va convertir en el director executiu del Fons de Població de les Nacions Unides. Hormonals o de barrera, definitius o reversibles, l’ús d’anticonceptius s’ha incrementat els últims anys en moltes parts del món, especialment a l’Àsia i l’Amèrica Llatina. Tot i així, les dades demostren que en altres indrets del planeta, com a l’Àfrica subsahariana, el dret a la planificació familiar encara queda lluny d’assolir-se. Les diferents maneres que una societat té d’evitar l’embaràs han reflectit, al llarg de la història, com es concep el sexe i els rols que les dones i els homes tenen al voltant de la pràctica sexual.

Alguns mètodes anticonceptius, com el preservatiu o el sistema de reconeixement del període fèrtil, s’han utilitzat des de fa mil·lennis. A partir dels anys seixanta es van començar a utilitzar la píndola o el dispositiu intrauterí (DIU), i unes quantes dècades després van arribar les injeccions subcutànies o els implants. Els efectes secundaris i l’efectivitat en la prevenció de l’embaràs tenen un paper important en l’elecció del mètode utilitzat, i la preferència de mètodes anticonceptius específics varia àmpliament arreu del planeta. Tot i que avui són un producte d’ús pràcticament universal, la seva utilització no és homogènia entre països. A Espanya, el mètode més habitual és el preservatiu, tot i que en l’àmbit mundial és l’esterilització femenina. La situació econòmica, les barreres culturals i de gènere, la distribució de les farmacèutiques i les polítiques públiques –com algunes campanyes de natalitat en països com l’Índia o la Xina– condicionen l’accés als mètodes i estableixen quins són els més utilitzats.