Els records d'una de les darreres exiliades catalanes de la Guerra Civil

SabadellEl primer record que té Isabel Sarrà i Carbonell (Sabadell, 1935) és un vaixell pintat de color gris. Era el SS Massilia, que va sortir del port francès de La Rochelle el 19 d’octubre del 1939 amb un munt de refugiats republicans espanyols que fugien de la guerra. Ja havien escapat primer de Franco, i ara els tocava fugir de Hitler. Va ser un viatge en el qual un submarí alemany els va perseguir. La Isabel recorda el viatge tot prenent un vichy a l’elegant cafeteria de l’Hotel Urpí de Sabadell, on s’allotja sempre que pot tornar a la seva ciutat natal. Després de dècades vivint a Xile, els darrers anys ha anat tornant a Catalunya. Ella és una de les darreres exiliades catalanes de la Guerra Civil.

La Isabel mai ha deixat de parlar català. Alguns dels seus descendents han deixat de parlar la llengua a Xile, i d'altres encara la dominen. "Jo els parlo català a tots els meus nebots, i m’entenen. Però com que s’han casat amb xilenes i xilens, s’ha anat perdent", diu. Ara fa uns mesos va participar en una trobada de descendents de republicans sabadellencs i quan va veure que alguns no dominaven prou bé el català perquè l'havien deixat de parlar, va arrufar el nas. "A casa, el sentiment català era molt important", diu la filla de Salvador Sarrà i Serravinyals (Sabadell, 1902 - Santiago de Xile, 1965), polític, empresari, futbolista i escriptor. Sarrà era un home molt actiu: també era militant d’ERC, regidor de Cultura de Sabadell i fundador del centre excursionista local. Una de les seves grans causes va ser fomentar l’educació i la lectura entre la gent humil, potenciant clubs de lectura i escoles. Durant la Guerra Civil, va ocupar càrrecs a la Generalitat abans de marxar a l’exili travessant la frontera a peu amb la seva dona Emília Carbonell i els quatre fills: el Claudi, el Salvador, la Isabel i l’Arnau. El Salvador va ser internat al camp d’Argelers, però gràcies a l’ajut dels sabadellencs Francesc i Eduard Graells, que feia temps que residien a Masamet, en va poder sortir. Sarrà, però, va tornar a Argelers perquè allà hi seguia el seu amic Josep Esteve. Havia promès no deixar-lo sol i, plegats, van fugir saltant els filats, amb l'ajuda també dels Graells. Sarrà es va poder retrobar amb la seva família. Va viure primer a Orleans i després a Chartres. Allà va poder conèixer Jean Moulin, segurament l’heroi més gran de la resistència francesa, assassinat pels nazis el 1943. "Es van conèixer i sempre va dir que en Moulin ens havia ajudat molt", diu la Isabel, que conserva cartes en què el pare parla d’aquell home d’acció que va simpatitzar amb la causa republicana espanyola. La Isabel no recorda res d'aquests fets, era massa petita. Però sí que recorda l'orgull del seu pare quan deia que havia conegut Moulin, un dels grans herois francesos.

Durant uns mesos, els Sarrà van pensar que podrien quedar-se a França, però quan Hitler va atacar, tocava fugir de nou. I per sort van ser a temps de trobar passatges a bord del SS Massilia, vaixell que feia la ruta Bordeus-Buenos Aires. Aquell seria el darrer viatge del vaixell, perquè poc temps després va passar a ser utilitzat com a vaixell hospital pels nazis. "El vaixell era ple de catalans i de polítics republicans. Recordo que hi havia un senyor que es deia Coromines", diu la Isabel, segurament en referència al filòleg Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905-1997), que va passar molts anys exiliat a l’Argentina. "Els adults parlaven de la guerra, del que havien viscut. Era el que els havia marcat. Sempre parlaven del dia que podrien tornar, molts creien que algun dia tot s’acabaria", recorda aquesta dona que llavors era una nena de quatre anys que sempre que podia, corria per la coberta del vaixell, fascinada amb el que veia.

Un cop a Buenos Aires, els Sarrà van travessar els Andes cap a Xile agafant el Trasandino, un tren que va deixar de funcionar el 1984. "A Santiago no hi coneixia ningú, tot i que sabia que altres catalans hi havien anat. Pensava que podria trobar feina amb la formació que tenia. I així va ser, va trobar feina ben ràpid. De fet, feina no li va faltar mai, era treballador", diu la seva filla. La primera feina la va trobar d’una forma particular. "Nosaltres no teníem familiars a Xile. Però per sort hi havia un Centre Català molt ben organitzat. I sempre que arribava un grup de refugiats a l’estació de tren de Mapocho, hi enviaven algú que es posava a preguntar en veu alta si hi havia catalans. Quan nosaltres vam arribar, ho vam sentir i vam anar a parlar amb ell. Ens va portar en un hotel que era d’un senyor espanyol, on vam estar-hi quinze dies. Ens ho va pagar el Centre Català. Quan el pare va trobar feina més endavant, va voler tornar els diners d'aquelles nits d'hotel. Vam trobar una casa al carrer Independència de Santiago, a prop del cementiri; una casa baixa –recorda–. El meu pare es va posar a treballar el dia següent. En un dia ja tenia feina gràcies al Centre Català. Hi havia un senyor, el Margarit, que en saber que buscava feina, li va aconseguir una amb els Givi, uns fabricants de maletes. Després va trobar feina en una empresa de filatures argentines i finalment, en el sector del vi. Va conèixer uns vinyaters que tenien cellers, però que volien crear una societat per exportar-lo i el meu pare va entrar en el projecte. Ell va ser-ne gerent i soci. Curiosament, a casa no agradava el vi. En prenia una mica el diumenge i prou", afirma. El Salvador va ser un dels fundadors de l’empresa Exportadora de Vinos, Convic. Ltda. Va adquirirvinyes i cellers, que li feien pensar en aquelles quarteres vallesanes que Pere Quart havia inclòs en els seus poemes. Perquè a Santiago de Xile hi van anar a parar molts catalans, entre ells molts membres de la Colla de Sabadell, com el poeta Joan Oliver (Pere Quart) o l’escriptor Francesc Trabal. "Tots van entrar al Centre Català, que ja existia des de feia dècades. S’hi feien xerrades, Jocs Florals... tot en català. Va ser una sort trobar aquella gent", diu la Isabel, trista quan recorda que el Centre Català de Santiago ja no existeix.

"Gràcies al vi, va trobar una bona feina. Llavors, a Xile hi havia famílies d’origen basc amb moltes terres i cellers, famílies que van ser també importants en l'àmbit polític, com els Ochagavia o els Zañartu". Però també hi havia catalans que havien arribat a inicis del segle XX i que havien comprar terres i vinyes. "I ells van ser clau a millorar els vins i, especialment, a exportar-los. Van contractar el meu pare en veure que era un home amb seny. Era gent ja veterana, el meu pare es veia jove al seu costat", recorda la Isabel, que intenta fer memòria recordant aquells catalans. "Ollé, Martí, Mir....", va dient. Amb el pas dels anys, els Sarrà van entendre que Franco no cauria i que no podrien tornar a Catalunya. "Quan va arribar la notícia de l’afusellament de Lluís Companys, el pare va quedar molt trist. Havien entrat a ERC junts i eren amics", explica.

"El pare va rebre propostes per tenir càrrecs polítics, però ja no en volia saber res, de la política", afegeix la Isabel. Només va acceptar ser representant en els organismes oficials d’exportació de Xile, en què va viatjar per molts països per obrir nous mercats, aprofitant la qualitat de les vinyes xilenes, que no havien patit la fil·loxera. Llavors ja havia entès que no tornaria a Catalunya. Tocava fer vida a Xile, on els seus fills farien camí. El fill gran, el Salvador, va arribar a ser un metge important, i va ser precursor de la geriatria i de la gerontologia a Xile, on va morir el 2023. L’Arnau va seguir al sector del vi, com el pare. I el tercer germà, el Claudi, va treballar a la mateixa fàbrica de maletes on el pare havia trobat la seva primera feina, tot i que després va marxar a una empresa de roba industrial a la ciutat de Talca. El seu fill Claudi Sarrà Loyola, conegut per tots com Claudiet, va acabar venint a viure a Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, on s’ha convertit en el millor guia per la Isabel quan ella torna. "He pogut conèixer tot Catalunya, llocs com Tarragona amb aquelles ruïnes", diu la Isabel. I que va fer amb la seva vida, la Isabel? "El pare no volia que treballés. Però un cop va morir el 1965, vaig estudiar decoració. I vaig poder tornar així a Sabadell per primer cop, perquè vaig venir a estudiar a l’Autònoma el 1967. El pare no m’hauria deixat tornar amb Franco al poder, però jo volia estudiar. Després vaig treballar en una empresa de mobles molt important, aquella dels Aguadé", en referència a la Tarragó, Aguadé i Cia. Ltda., fundada per una nissaga catalana important, la del primer alcalde republicà de Barcelona, Jaume Aiguader i Miró. Amb els Aguadé, la Isabel va fer de secretària i va poder dissenyar mobles abans de jubilar-se. A la Isabel, per cert, tampoc li agrada gaire el vi.

Els darrers anys, ha anat tornat a Catalunya, per entregar bona part de la documentació del seu pare a l’Arxiu Històric de Sabadell. I acompanyada per Claudiet i altres familiars, van llogar un cotxe per refer la ruta que va fer el 1939, per la frontera, passant pel Museu Memorial de l’Exili. També van voler anar a França, on van visitar el museu dedicat a Jean Moulin, a Chartres. "Cada cop que torno, m’emociono més", diu una dona que el passat octubre va poder participar en una trobada organitzada per l’Arxiu Històric i el Museu d'Història de Sabadell, amb familiars d’altres sabadellencs que van ser exiliats, com Josep Rosas Vilaseca, militant del PSUC i de la UGT, que va travessar la frontera amb Sarrà. Els descedents de Rosas també solen tornar a Barcelona, on uns besnets viuen al Poble-sec. La Isabel va compartir records amb Pepita Sobré Aragay i Montserrat Graells Sobré, neboda i reneboda d’Amadeu Aragay Daví, el politic i escriptor que va ser l'ideòleg i el secretari de la Unió de Rabassaires de Catalunya, a part d’un destacat futbolista del CE Sabadell. "Mai van deixar de pensar en Catalunya", deien sobre Sarrà, mort a Xile, i Aragay, mort a Mèxic. A l'acte, la Isabel es va fer una fotografia amb Sílvia Oliver Serra. És a dir, la filla del poeta Pere Quart, que va venir amb els Ferrocarrils de la Generalitat, des de Barcelona, deixant clar: "Mai he viscut a Sabadell, però me'l sento com si fos casa meva". La Sílvia, amb un humor mordaç heretat del pare, li va explicar a la Isabel com el seu pare, ja a Barcelona, feia sonar en un tocadiscs músiques xilenes, com Cueca, que havia conegut a l’exili.

"Va ser una generació marcada per la derrota i la tragèdia. Però gent brillant i treballadora que va trobar una nova llar, sense oblidar les arrels", explica Claudi Sarrà Loyola, que sempre està pendent de la Isabel quan és a Catalunya. La família encara la coneix com lanena, ja que era l'única filla del Salvador. Una nena convertida en una senyora elegant que va decidir que amb 89 anys travessaria el mar amb avió tota sola. Ella ha pogut tornar a Catalunya. El seu pare, no. "Mai va portar corbata, sempre portava llacet, com feien els republicans. Sempre parlava de Catalunya, però mai va poder tornar-hi", diu la filla d’un home que va formar part del Centre Català i de l’Agrupació Patriòtica Catalana de Xile, i que va ser un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. "El cop que més a prop va estar de Catalunya, va ser quan va anar a l’Alguer el 1961. Aquell any, el seu llibre Cant a la ciutat obrera, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal, va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a la ciutat italiana de parla catalana. Un any més tard, el Salvador seria responsable d’organitzar una nova edició dels premis a Xile, quan va conèixer la gran actriu Margarida Xirgu i Subirà.

Salvador Sarrà va ser enterrat al panteó de la Mutual Catalana al Cementiri General de Santiago, amb una làpida amb una senyera catalana on encara avui es pot llegir "Biel adormit per sempre, reposa en pau i llibertat, esperant el retorn a la seva llar civil nadiua", un tros del seu Cant a la ciutat obrera. La Isabel de tant en tant s'hi passeja, pel cementiri. Li agradaria explicar-li que a Sabadell encara la truquen per parlar d’ell. "A mi m’emociona molt, que algú com ell no sigui oblidat", conclou.