Manchester, la reinvenció del gran poder del nord d’Anglaterra

Sovint, el viatger es refugia en mites i llocs comuns abans de visitar un territori o una ciutat. S’hi repenja; hi pensa. Els ha conegut en llibres o papers, n’ha sentit a parlar aquí i allà, en té algunes imatges al cap… O els associa a una música o cançó concreta. En aquest cas, per exemple, a Manchester, de The Beautiful South. O a Manchester et Liverpool, de Marie Laforêt, un estil que caça millor amb l’edat i les preferències de qui emprèn aquest breu recorregut per la gran ciutat del nord d’Anglaterra. Oasis? No estaven malament. Però, ¿en queda res, de la febrada Gallagher? Opinable, d’acord! En qualsevol cas, els mites, siguin quins siguin, s’han de sotmetre a l’experiència.

Per al viatger que arriba a Manchester des del Principat o les Illes, i en especial des de Barcelona, algunes fites que potser li ve de gust rastrejar les du a la pell sense adonar-se’n. Són fruit d’una història comuna, no pas de cap recent agermanament futbolístic. Esclar, un tal Guardiola entrena un dels dos grans equips de la ciutat, el City, i potser molts culers esperen que Pep acabi, un cop més, amb l’arxienemic, José Mourinho. Abans al Chelsea i al Reial Madrid, el portuguès és ara l’entrenador dels reds, el llegendari Man United.

Ja hi som. L’ànima blue i la red, un altre dels tòpics de la ciutat, com la pluja, que en aquest cas respon molt bé a la realitat i al que és “típic de les famílies de Manchester, meitat red, meitat blue ”, em diu l’historiador Gary James, de la Metropolitan University. “El meu avi matern era un apassionat del United -continua- i va ser amic de Bert Whalley, jugador i després membre de l’equip tècnic, que va morir en l’accident d’aviació de Munic, el 1958. L’avi duia ma mare als partits quan era nena. I quan ella estava embarassada de mi va assistir a un derbi, amb el meu pare, vuit dies abans que jo naixés. El pare és fan del City. I de molt petit ja em va dur a Maine Road [el camp de l’equip entre el 1934 i el 2003] i em vaig fer blue ”. Una història semblant pot tenir les Corts com a epicentre, oi?

Però deixem el futbol per uns instants. Ja hi tornarem. Perquè els vincles entre Barcelona i Manchester, urbs ben properes tot i la distància i l’enorme diferència de clima, tenen a veure amb el passat industrial que comparteixen. I també amb una manera molt específica de refer el teixit de carrers i racons urbans, que es concreta en el mirall entre els barris del Raval i Castlefield que la sociòloga Monica Degen ha estudiat al seu treball Sensing cities. El melic de Barcelona, sanejat igentrificat, i la balconada plena de pubs i bars amb vistes al Irwell, un dels tres rius que solquen Manchester, tambégentrificada, zona de substitució social.

Abans de continuar, alguna pinzellada històrica més. Molta de l’arquitectura fabril encara en peu al Poblenou, al districte barceloní de Sant Martí, és com és, i té les dimensions que té, perquè hi havia de cabre l’enorme maquinària que arribava del nord d’Anglaterra. El Poblenou, conegut com el Manchester català, o el Manchester del sud per als anglesos, va ser des de la segona meitat del XIX una reproducció a escala reduïda del que era aleshores el gran centre mundial de la Revolució Industrial.

Un segle i mig després, a l’era postindustrial, quan tot allò només és passat i patrimoni, totxo vermell que testimonia l’antiga força de Cottonopolis -així en deien-, Manchester es reinventa. I aquesta reinvenció atia un altre paral·lelisme, un més, amb Barcelona: perquè, d’alguna manera, bona part de la ciutat s’esforça per esdevenir una mena de 22@Barcelona, el pretès Silicon Valley català.

Al nord industrial d’Anglaterra, el declivi havia sigut progressiu des de finals dels quaranta del segle XX, i va ser del tot generalitzat a partit de la dècada dels seixanta. Les polítiques de Margaret Thatcher vint anys després van acabar per arrasar-ho tot. Manchester va patir de valent: entre el 1961 i el 1983, la manufactura va perdre 150.000 llocs de feina. La regeneració i progressiva terciarització dels antics nuclis industrials era l’única sortida per sobreviure.

Aquesta regeneració d’una part de la ciutat es va accelerar també per la destrucció provocada per un atac de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el juny del 1996. L’atemptat va provocar una enorme destrucció al districte comercial, a Corporation Street, molt a prop de la catedral i de la meravella que és la Biblioteca de Chetham, la més antiga del món anglosaxó, on Engels va trobar espai i temps per escriure La condició de la classe treballadora a Anglaterra (1842-1844), i on Marx el visitava de tant en tant. Paga la pena trepitjar la fusta dels passadissos laberíntics de l’espai, forrats per més de cent mil volums: transmeten més que història. L’atemptat no va causar danys a Chetham, ni tampoc víctimes mortals enlloc, però sí molts ferits i una destrossa material que gairebé va arribar als mil milions de lliures de l’època. Un camió amb 1.500 quilos d’explosius havia amagat la bomba de més gran potència detonada en sòl britànic des de la Segona Guerra Mundial.

L’urbanista Paul Comerford, tot just tornat d’un viatge a Hamburg i Barcelona, em comenta l’impacte d’aquell cop terrorista: “La bomba de l’IRA va acabar d’impulsar la regeneració del centre, que ja havia començat tímidament el 1992, amb la construcció del tramvia”.

Història econòmica, d’una banda; nous projectes, d’una altra. El futbol i circumstàncies polítiques semblants ajuden a continuar traçant el paral·lelisme amb Barcelona. Perquè Manchester viu, com la capital catalana, a l’ombra d’un poder polític infinitament més gran. En un cas, Madrid; en l’altre, Londres. La vitalitat i l’orgull, l’arrogància de la ciutat del nord de què alguns l’acusen, va sempre al davant, però. Ho reflecteix una dita popular entre els mancunians (gentilici dels nadius): “ What Manchester does today, London does tomorrow ” [Manchester fa avui el que Londres fa demà].

Què fa Manchester? Des de l’estació de Picadilly, al centre -on arriben els combois que en dues hores et traslladen des de la capital britànica-, fins al despatx de Sir Richard Leese, leader del Manchester City Council, el passeig, d’uns deu minuts, permet respondre a la pregunta de manera intuïtiva, sempre que es tafanegi una mica per tot arreu. Aclaridora és, per exemple, la contemplació d’una de les construccions històriques que aquest vianant troba al seu pas, a Portland Street, i que acull el Britannia Hotel. Quan l’edifici va obrir, el 1858, era el magatzem tèxtil més gran de la ciutat, propietat de la companyia S&J Watts.

L’escala en voladís que es veu tot just posar els peus al hall parla de la grandesa d’altres temps. Les pedres ja ho fan, això. Però sojornar-hi és copsar-ne el pas dels anys. Una moqueta massa desgastada ho evidencia, com si fos el desgast de la pell de la ciutat que es veu en els grans edificis industrials, en molts casos en espera d’un posar-los guapos.

Som al 2016. Finals d’un juny força plujós, com de costum en una ciutat en què, de mitjana, al llarg de les últimes tres dècades, ha plogut 140 dels 365 dies de l’any. Veient i recorrent el Britannia gairebé recordo el que va escriure W.G. Sebald a Els emigrats, a partir de la seva experiència, tot just arribat a una grisa Manchester des d’Alemanya, el 1966: “[...] davant de l’espectador, les empremtes de la seva ruïna i la seva decadència, que pel que es veu havien esdevingut cròniques. Tan desemparats i buits semblaven fins els immobles més colossals, la Royal Exchange, la Refuge Assurance Company, el Grosvenor Picture Palace, que no era descabellat pensar que el que m’envoltava representava una arquitectura de façana o de tramoia creada per raons enigmàtiques”. Res és idèntic, però persisteix una certa pàtina d’aquelles imatges, un lleu tel d’humitat permanent i tristor esporàdica, potser. El servei del Britannia, però, és raonable. I entre el personal, un munt d’estrangers. Un noi d’Oviedo, un italià, una noia de Lituània. Estrangers que trobes arreu, en tota mena de cafès, restaurants, comerços.

“Manchester és plena d’espanyols i d’italians”, em diu més tard, ja al seu despatx, Sir Richard Leese. “Som molt oberts amb la gent que ve de fora. Aquesta és una ciutat que viu i deixa viure-hi. Però la nostra economia depèn dels immigrants, no només dels europeus, dels d’arreu del món. I el Brexit ens preocupa si no hi ha lliure circulació de persones”. Sir Richard recorda la dada: “Manchester ha votat 60-40 a favor de la Unió Europea”. A una desena de metres d’on som, en un dels grans salons del Town Hall, es van declarar oficialment els sorprenents resultats.

El que no va aconseguir la Luftwaffe durant la Segona Guerra Mundial, provocant un incendi el desembre del 1940 que gairebé ensorra l’edifici del Britannia, quasi ho fa la crisi de la dècada dels 70 i 80. Salvat finalment com l’hotel que és ara, l’antic magatzem dels germans Watts pràcticament mai més no ha estat a l’altura de si mateix. Trenta-quatre anys després d’obrir les portes, la carcassa de l’establiment és una metàfora parcial de Manchester: decorat esplendorós, enorme potencial a la vista de tothom, però també urgència per trobar un raó que li acabi de donar l’empenta que li cal.

En una colla de carrers no gaire allunyats de l’hotel -Bunsen Street, Newton Street, Dale Street, Lever Street, fins i tot China Lane, que en qualsevol nit de pluja et trasllada cent o cent-cinquanta anys enrere-, al popular Northern Quarter, la impressió del viatger és la mateixa que a davant i a dins de l’hotel però amb una enorme diferència, aquí ja ha florit la raó que es buscava: les start-ups que fan de Manchester el segon hub digital del Regne Unit. I a Salford, la zona dels antics ports que a través del Manchester Ship canal connectaven amb Liverpool i el mar, tenen la quinta essència.

“En l’última dècada, la confiança ha tornat a créixer -diu Sir Richard-. Ens hem refet del declivi de les velles indústries. I hem conservat alguna de les tradicionals però adaptades als nous temps. La tèxtil creix. No hi ha una producció massiva com abans, esclar, però és d’alta tecnologia, investigant en nous materials”.

Al seu despatx del Town Hall -superb edifici-, en què no falten elements que recorden al convidat la passió de Sir Richard pel Man City, aquest polític laborista desafia en part la teoria que diu que la bomba de l’IRA va ser el motiu principal de la regeneració empresa. “Fa vint anys ens vam adonar que el declivi de Manchester s’havia prolongat durant vuit dècades. No va ser de la nit al dia. Per tant, el seu renaixement com una moderna ciutat postindustrial tampoc no ho serà. Tenim un pla a llarg termini”.

Un pla de què parla l’urbanista Paul Comerford, que torna a apuntar la idea del destí compartit amb Barcelona: “Al Poblenou, la ciutat i les universitats es reuneixen per impulsar les àrees en què s’instal·len, per fer-les millor socialment i econòmicament. A Manchester passa el mateix. Hi ha el que s’anomena Corridor Manchester, una mena de districte al sud on companyies d’innovació, les dues universitats i els grans hospitals s’apleguen i estableixen dinàmiques de cooperació i dinamització econòmica, social i cultural”.

Marca local i global

El concepte clau és el de ciutat postindustrial. En parlar-ne és quan torna a entrar en joc la pilota, i els dos grans clubs, també com a metàfora i com a oportunitat, que el City, a diferència del United, ha posat en relleu amb un programa de regeneració al voltant de l’Etihad Campus, i amb la seva implicació amb la comunitat. Ho resumeix Sir Richard Leese: “El City, com qualsevol gran equip, aspira a una comercialització global però sap mantenir els vincles amb el veïnat”. No és altruisme. És part del nou model de negoci. El que fa un segle i mig era importació i exportació de primeres matèries i manufactures, ara té forma de samarretes amb el nom d’Agüero, Rooney, Hart, Guardiola o Mourinho, samarretes que duen nens a Jakarta, Pequín o Bangla Desh. I això fa possible que els adolescents de Manchester se’n beneficiïn, i també els de Jakarta. I que somiïn que un dia el seu nom podria estar imprès a les samarretes.

La il·lusió, que també és un miratge, i la competència mai no ha de faltar: és clau per al negoci.

A finals d’agost, quan les obres s’hagin completat, una de les línies de la xarxa de tramvia connectarà en poc més de vint minuts els dos estadis: l’Etihad Campus i Old Trafford, els blues i els reds units pels vincles familiars, sí, però també pel Metrolink, que cus una part de l’àrea metropolitana, que compta amb 2.7 milions d’habitants.

Simon Chadwick, especialista en l’anàlisi de les finances del futbol i professor de la Universitat de Salford, l’antic nucli portuari fluvial que obria Manchester al món, aprofundeix en l’impacte de la presència de Guardiola i Mourinho per a la ciutat: “Manchester s’ha convertit en el cor industrial del futbol. El més destacable és que els dos equips ja no només pertanyen a Manchester. Han esdevingut primeres matèries del mercat global. Els dos clubs són un símbol de com la ciutat ha canviat i ha crescut, de la nova Manchester que ha emergit en els últims anys”. Una opinió que també em confia el seu col·lega Chris Brady, catedràtic d’estudis empresarials de la mateixa institució: “Manchester va ser el centre del país a l’era industrial; a la postindustrial, la gran indústria és l’oci, i d’aquesta, el futbol és la més global. Per tant, pot definir el centre d’una nació. Amb Guardiola i Mourinho a punt de renovar la seva rivalitat, tots els ulls estaran posats aquí”. I ho diu un fan de l’Everton, l’altre equip de Liverpool, a cinquanta quilòmetres, una ciutat que també rebrà l’ona expansiva dels nous grans duels de la Premier.

Tot plegat no és nou. Perquè la rivalitat que des del 13 d’agost protagonitzaran Pep Guardiola i José Mourinho té un antecedent llegendari, als anys seixanta. De la banda del City, Joe Mercer i el seu assistent, Malcolm Allison; de la banda del United, Sir Matt Busby -tan famós com Alex Ferguson-, el pare dels Busby Babes, vuit dels quals van morir en l’esmentat accident de Munic. Busby va tornar a crear un altre gran equip a partir d’un dels supervivents, Bobby Charlton. La rivalitat entre Mercer i Busby, tots de la mateixa generació, era de gentlemen. Es respectaven mútuament, s’entenien, s’agradaven, fins i tot vivien molt a prop. A l’arxiu del Manchester Evening News hi ha fotos d’ells dos saludant-se molt cordialment.

Què passarà a partir d’ara? ¿Serà l’estada a Manchester del portuguès i del català el principi d’una bella però improbable amistat? ¿Aniran a sopar algun dia plegats, com Guardiola va comentar a la premsa britànica el dia de la seva primera conferència de premsa a l’Etihad? ¿Acabaran els assistents de Pep enfadats amb ell mateix, com Malcolm Allison va acabar trencant amb Joe Mercer?

Potser. Però potser tot això no importa gens. Ni tan sols qui guanyi la Premier. Per a la ciutat, el més rellevant és el que comentava a l’editorial el Manchester Evening News poc després que s’anunciés el fitxatge del nou entrenador blue : “L’arribada de Guardiola marca un moment crucial per a Manchester com a capital de futbol, i com a ciutat global del segle XXI. L’espanyol [sic] s’enfronta a la formidable, potser fins i tot impossible, tasca d’eclipsar l’entrenador de més gran èxit de la ciutat, Sir Alex. Però l’arribada de Pep és un moment històric, no només per als aficionats blues. Representa un altre moment clau en el renaixement i la reinvenció de la nostra ciutat, un altre moment que ens posa en un escenari més gran. Es tracta de la nova Manchester, la ciutat que simplement fa les coses”.

Les fa, sí. Però recórrer Piccadilly Gardens de nit és també adonar-se dels problemes no resolts. El centre és ple de sensesostres. Molt joves. “Un problema real, en bona mesura causat per la manca de finançament del govern de Londres, però comú en moltes ciutats europees. Ho he vist a Malmö, a Barcelona també, amb els portals dels caixers automàtics plens de gent que hi dorm. L’austeritat!”, es lamenta Sir Richard Leese.

Aquesta, però, és una explicació conjuntural. En l’estructural diria que passa el mateix de sempre. La gran indústria del XIX generava molta riquesa i molta misèria. La del XXI, també.