Rosalía, molt més que un espectacle musical
Un element omnipresent en el concert de la Rosalía és un gran llenç blanc que serveix de teló de l’escenari, com si estigués tensat per uns bastidors de fusta. És el revers d’una tela immensa, com si veiessis la part posterior d’un quadre imponent. Amb un Palau Sant Jordi encara amb els llums encesos i amb el públic omplint la grada amb pressa, el dors d’aquest llenç espera pacient l’inici de l’espectacle fins que, quan tot queda a les fosques, s’obre per la meitat, com si accedíssim a l’interior de l’obra d’art. És una manera de dir-nos que allò que estem veient no és només un espectacle musical, sinó també un procés artístic que s’expandirà davant nostre. És molt més que un concert, és una obra d’art total, en moviment, plena de vida, de referents i en constant evolució i transformació. Rosalía és l’artista que va completant la seva obra durant les dues hores d’espectacle.
Emmarcar l’escenari d’una manera tan literal ens fa testimonis d’un exercici creatiu magistral. El concert és un quadre en procés d’elaboració. Rosalía no es limita a interpretar cançons: compon escenes extraordinàries. Igual que un pintor va afegint capes de colors i textures a la seva obra, la cantant va aportant nivells narratius, símbols i referents. Fa dialogar sistemes culturals diversos desbordant qualsevol límit. És una suma de llenguatges artístics que apel·len a la cultura visual, a la història de l’art, a tradicions musicals, a espais sonors, a corrents estilístics, a la moda, a la religió, a la diversitat lingüística... Rosalía apareix a l’inici com una ballarina de Degas dins d’una caixa de fusta, i converteix el cos en una mena d’escultura, un objecte que pren vida sobre l’escenari. S’ofereix al públic com una experiència col·lectiva de transcendència. En una posada en escena amb constants al·lusions a la mística, els espectadors esdevenen una comunitat de fidels preparats per l’èxtasi.
Quan Rosalía canta una versió de Can’t take my eyes off you adopta la sensualitat de Rita Hayworth a Gilda, que alhora emula la Gioconda dins el marc d’un quadre. El paisatge de fons que hi ha pintat al seu darrere, però, és la muntanya de Montserrat. De seguida, un petit grup d’espectadors tenen la sort de pujar a l’escenari i fer de turistes fascinats que, com al Louvre, retraten amb el mòbil l’obra d’art.
Codis i referents
Rosalía barreja codis i referents, però en comptes de buscar la fricció provoca una bellesa i una harmonia sublims gràcies a un criteri artístic molt sòlid, a l’atreviment juganer i a un finíssim sentit de l’humor. En un breu entreacte, l’espectacle proposa un exercici similar al públic per distreure’l de l’espera. És l’hora de l’Art Cam, un experiment molt més divertit que la famosa i típica Kiss Cam dels concerts que ha desembocat en grans disgustos virals. Una de les grans pantalles projecta obres d’art molt populars i l’altra mostra algunes persones del públic i les convida a imitar l’expressió de les figures representades: des d’El crit de Munch fins a l’Ecce Homo de Borja. Les persones enfocades per la càmera fan ganyotes per assemblar-s’hi, entre la vergonya de sentir-se observades per la multitud i les ganes de jugar. En l’espectacle, hi ha sempre l’equilibri just entre la transcendència i la proximitat, entre una deessa i la noia del BaixLlo.
Lux consolida Rosalía com una professional culta, estimulada per criteris que van més enllà de les idees comercials i les inèrcies, que confia en un públic que senti la mateixa curiositat que ella per evolucionar, experimentar, descobrir i aprendre.