De ruta pel Viosa, un símbol de la història d'Albània

Viatjar al llarg del riu Viosa (Vjosë en albanès), al sud d'Albània, significa recórrer un paisatge que s'assembla molt al que ha estat durant segles. Des de la frontera nord-est de Grècia fins al mar Adriàtic, el riu es precipita en gorgs i congostos formats per boscos de roures i avets. Antics ponts de pedra connecten les ribes, travessant aigües de color turquesa. Les ovelles pasturen al fons de les valls, i les vinyes, les granges familiars, els horts i les oliveres s'amaguen entre camps de dents de lleó i roselles.

A principis d'any, Albània va fer un pas fonamental cap a la preservació d'aquesta atemporalitat declarant-la zona protegida, sota la figura del parc natural. Un pas que servirà per protegir-ne la biodiversitat i que va aconseguir posar d'acord el govern albanès, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i diverses ONG. Després d'anys de protestes contra la mineria i altres projectes, aquesta nova designació va suposar una victòria per a la regió, tant per als locals com per als turistes.

Les comunitats de la zona han depès del riu des d'abans que hi hagués registres històrics. I en un país ja famós pel seu menjar, la fertilitat de la vall posa el llistó encara més amunt. Fruites i verdures, truites de riu, mel de muntanya, xai, vedella, formatges i herbes aromàtiques en abundància se sumen a l'hospitalitat dels Balcans.

Quan hi vaig arribar a finals d'abril, la neu encara cobria les muntanyes. Hi havia anat a fer ràfting, caminar i anar en bicicleta a més d'informar-me sobre la creixent influència del turisme. "Fa deu anys tothom fugia dels pobles –em va assegurar la ministra de Turisme i Medi ambient d'Albània, Mirela Kumbaro, en un correu electrònic–. Ara hi ha cada vegada més persones que, després d'emigrar, estan tornant als seus municipis per obrir petits hostals i granges agrícoles. Veig el futur del turisme en aquest sentit, amb persones que valoren la natura com un bé incalculable".

Descobrint la natura albanesa

La vall era plena de visitants quan vaig fer la meva primera parada a la ciutat de Permet, a uns 30 quilòmetres de la frontera amb Grècia. S'hi celebrava la segona edició anual del Festival Viosa, que celebra la cultura del riu, i s'hi feien actuacions musicals i visites guiades. A la nit, locals i turistes omplien els carrers i ballaven al so de veus polifòniques, clarinets, violins i acordions.

L'endemà, després d'un esmorzar gliko tradicional (a base de nous i fruita en almívar) i cafè, vaig fer un passeig des de l'hostal fins als bars i les botigues que envolten la plaça principal. La gent gran jugava al dòmino davant d'una petita botiga de fruites i verdures. A les oficines de Vjöse Explorer, una empresa que organitza excursions a la zona, vaig reservar l'última plaça en una embarcació entre diversos assistents del festival que feien cara de son.

Ens va despertar la fredor del riu, ple de neu desfeta, mentre navegàvem. Aproximadament a la meitat de la sortida de tres hores, ens vam aturar en una platja de còdols on ens esperava l'Irma Tako, una de les propietàries de l'agència.

"La primera vegada que vaig visitar Europa Occidental i vaig veure una fruita tan brillant i perfecta em feia vergonya la fruita lletja albanesa –va dir mentre ens repartia pomes–. Després les vaig tastar i em vaig adonar que no tenien gust de res. La nostra fruita és com el país: no està polida, però té molt de gust".

Durant els següents dies em vaig quedar a Ferma Albanik, un hostal familiar la propietària del qual, Elona Bejo, treballa amb agricultors locals.

"Aquí els agricultors són els guardians de la cultura", diu Bejo, que fa de jardinera, conserge, instructora de ioga i guia de muntanya de la zona. "És important que les famílies que han resistit, que s'han quedat a la vall en comptes de marxar, ara rebin els beneficis del turisme", afegeix.

Entre les excursions, vam anar fins a la cascada Sopoti i l'església ortodoxa de Santa Maria del segle XVIII a Leusa, una construcció de tres naus plena de frescos i murals. Després vaig conèixer el Bejo, que em va guiar per l'estret canyó Langarica, al riu Langarica, un afluent del Viosa, amb diferents zones d'aigües termals prop del poble de Benja. Vam passar pel pont Katiu, de l'era otomana, amb els banys termals més grans i ja massificats. Vam caminar riu amunt, amb l'aigua fins als genolls, fins a zones més allunyades. Cadascun dels sis banys de sofre tenia beneficis diferents. Vam escollir el reumatisme i ens vam relaxar dins de l'aigua.

L'endemà vam fer una excursió d'uns 35 minuts des de la ciutat de Kelcyra fins a una fortalesa il·líria de 2.400 anys d'antiguitat en una cresta amb vista al Viosa. Metres avall observàvem un grup de persones fent caiac amb canoes taronges i cascos vermells damunt de l'aigua cristal·lina, remant al llarg del congost de Kelcyra. Des d'aquesta posició estratègica, els antics habitants es comunicaven amb senyals de fum per advertir de l'arribada d'invasors: grecs, macedonis o romans.

Entre caminada i caminada, ens vam aturar en diversos pobles per visitar les famílies que treballen amb el Bejo. El Gostivisht, la Flora i el Krenar Sali tenen 150 ruscos que produeixen una mel de flors de muntanya anomenada Bedunica.

Al poble de Peshtan, sota la muntanya Golikut, de 1.750 metres, vam conèixer la Mira Muka, que dirigeix un hostal i el càmping Bujtina Peshtan. Ens va ensenyar la seva col·lecció d'armes del front italià i grec de la Segona Guerra Mundial. "Fa uns 10 anys només venien 15 persones –ens va dir–. Enguany en vindran unes 1.500. El Viosa ens ho dona tot: persones, peixos i aigua. És el nostre passat i el nostre futur".

Pedalar per l'Adriàtic

Al final del viatge vaig fer un tram de la nova ruta ciclista de la Unesco que travessa el país, una part de la qual passa per la conca del Viosa, fins a la desembocadura del riu Adriàtic. El meu viatge (d'uns 48 km per dia durant tres dies) va començar a Gjirokastër, Patrimoni Mundial pel seu "caràcter arquitectònic típic del període otomà". Els edificis de la ciutat amb sostres de pissarra s'estenen al llarg del riu Drinos, un dels afluents recentment protegits del parc.

A la ciutat de Tepelena, un castell del segle XIX que fa guàrdia prop de la confluència dels rius Drinos i Viosa. Em vaig aturar a la casa d'hostes Lord Byron, anomenada així pel poeta anglès, que va visitar la ciutat l'any 1809. Al pati, envoltat d'arbres fruiters, em vaig asseure a dinar una amanida verda, pebrots i albergínies al forn i una pasta amb oli d'oliva i all elaborats amb ingredients cultivats a la finca de la propietat.

A partir d'aquí, la ruta va tornar cap al Viosa, on la solitud només es veia interrompuda per les salutacions de famílies senceres que aixecaven la vista de la feina per dir adeu. "La visió general del Viosa inclou el medi ambient, el creixement econòmic i l'equilibri entre ells", diu Rezarta Bare, assessora de turisme de l'Agència Alemanya per a la Cooperació Internacional a Albània. "La veritable història, tanmateix, té a veure amb les persones. La gent d'aquesta regió és càlida i amable, l'epítom de l'hospitalitat del sud d'Albània", assegura.

El riu acaba just al nord de Vlora, la segona ciutat costanera més gran de país, fundada per grecs fa 2.600 anys. Després de lluitar contra el trànsit de l'inici de la Rivera albanesa, em vaig dirigir cap a l'àrea protegida de Viosa-Narta, un paradís per als observadors d'aus. Amb gairebé 200 espècies, inclosos els flamencs, és un hàbitat migratori clau. També és el centre d'una recent controvèrsia al riu, ja que el govern ha començat a construir un nou aeroport a dins de la zona protegida.

Prop de la desembocadura del riu, vaig pedalejar entre salines fins a Katina Balaj, el restaurant i sala de degustació del celler Balaj, i amb una copa de vi ataronjat a les mans vaig observar com el sol es ponia sobre el delta.

"En la protecció del medi ambient has de guanyar cada dia, així que quan finalment tens una victòria duradora, com la declaració del Parc Nacional Viosa Wild River, és important fer una pausa i sentir un moment d'esperança", diu Ryan Gellert, de la marca Patagonia, que va col·laborar amb les ONG en la iniciativa. "Va ser un moment increïble per a tots nosaltres, però hem de tenir clar que la feina realment comença ara", conclou.