Per què Ryan Gosling i Eva Mendes havien d'amagar-se de les càmeres?
La setmana passada, l’actor Ryan Gosling, cèlebre pel seu paper com a Ken de la Barbie, va anar de convidat a The Tonight Show amb Jimmy Fallon per promocionar la seva nova pel·lícula. L’entrevista es va aturar quan Gosling va comentar que just aquell dia era l’aniversari de la seva dona i que era allà als estudis de televisió. El presentador i l’actor van voler fer una sorpresa a l’actriu Eva Mendes, que esperava discretament el seu marit a la sala de convidats. Un assistent la va portar fins al plató i van fer sortir una banda de música perquè li toqués el Happy birthday amb tota la fanfàrria. Eva Mendes, que des que es va casar amb Gosling ja no participa en projectes cinematogràfics, es va mostrar molt agraïda i afectuosa amb el seu company. L’endemà, els mitjans de comunicació nord-americans es van afanyar a recuperar la imatge i anunciar en titulars un fet que els semblava insòlit: feia més de deu anys que la parella no apareixia junta públicament, ni tan sols en els esdeveniments de catifa vermella. Per descomptat, preservar la privacitat de la família i de les dues filles que tenen en comú deu ser un motiu prou important per prendre aquesta decisió. És una manera d’intentar protegir al màxim el matrimoni i les criatures de les malvestats de la fama. Però Hollywood, per més Barbies feministes que faci, no ha canviat tant. A la indústria cinematogràfica li agrada molt gestionar el desig del públic. Al capdavall, és un sector que viu de les il·lusions i la capacitat per fascinar. Els grans seductors sempre han hagut de semblar disponibles pel públic, encara que sigui d’una manera simbòlica. No és que s’hagi d’amagar la biografia real, però prefereixen no projectar sobre els grans sex symbols les responsabilitats emocionals i afectives d’un pare de família compromès amb les rutines domèstiques.
Un cas semblant és el de Daniel Craig, l’actor que durant més temps ha interpretat James Bond. Entre el 2006 i el 2021 va mantenir el paper de l'agent 007 que l’obligava per contracte a mostrar-se amb uns estàndards d’elegància, masculinitat i seducció propis del seu personatge. El 2011 va casar-se amb l’actriu Rachel Weisz i, tot i que tots dos són dues figures molt conegudes, la parella va procurar limitar les aparicions conjuntes en grans esdeveniments mediàtics.
El Hollywood més clàssic funcionava igual: quan Clark Gable es va casar amb Carole Lombard els estudis van intentar gestionar el matrimoni amb molta discreció per mantenir les fantasies del públic i no provocar que el gran seductor semblés un marit domesticat. Cary Grant es va casar fins a cinc vegades, però les seves esposes rarament formaven part de l’espectacle. Va semblar l’etern solter. De la mateixa manera, agents i estudis han fabricat afers sentimentals entre estrelles per potenciar una determinada imatge. Fa anys, fins i tot es falsejaven reportatges domèstics, entrevistes i biografies a mida per construir els ídols perfectes que es necessitaven a cada moment.
Però avui segurament no cal tanta comèdia i el model Gosling-Mendes, que ha provocat tants titulars per l’aparició conjunta, no és tan excepcional. Vivim en una època en què les parelles reclamen espais propis, aficions independents i identitats no fusionades. Viure públicament per separat ha esdevingut un ideal contemporani. La consigna no consisteix a amagar-se. La gràcia és que cadascú pugui existir per si sol fins i tot quan més s’estimen.