La segona vida de la pintora Lluïsa Vidal

Hi ha una obra molt famosa de les Guerrilla Girls en què es veu un nu femení amb la característica màscara de goril·la del grup d’activistes i el missatge: “¿Han d’estar nues, les dones, per poder entrar al Met Museum? Menys del 5% dels artistes que hi ha a les sales d’art modern són dones, però el 85% dels nus són femenins”. És un cartell del 1989 i reflecteix el moviment que va començar llavors per reclamar una revisió de la història de l’art que tingués en compte les dones artistes. Des de llavors, el clam ha anat creixent, i ara, a poc a poc, els museus s’afanyen a programar, encara que sigui a la força, alguna exposició d’artistes dones que permeten descobriments interessants.

A casa nostra va ser una investigadora nord-americana, Marcy Rudo, la primera a treure de l’oblit Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918). Rudo va publicar el 1996 una biografia novel·lada de la pintora modernista catalana que va tenir un fort impacte mediàtic perquè fins llavors ningú havia donat importància a Vidal. Per a desesperació de Rudo -que feia anys que vivia a Barcelona i no podia entendre per què hi havia tan poc interès per rescatar de l’oblit la cultura feta per les dones-, la seva reivindicació es veia gairebé com una excentricitat i força experts i expertes en el Modernisme que en aquell moment vaig consultar consideraven que l’obra de Vidal era tan menor que no valia la pena fer-ne gaire cas. De fet, fins al 2011 Rudo no va aconseguir que hi hagués una exposició de la seva obra -que des de Granollers va itinerar a altres poblacions- i no ha sigut fins ara, vint anys després, que el Museu Nacional d’Art de Catalunya li ha dedicat una exposició, comissariada per Consol Oltra.

És una mostra de dimensió discreta a la sala petita, i potser s’ha desaprofitat l’ocasió de posar-la en context tant en relació amb els pintors coetanis amb qui compartia ambició com amb l’ambient de l’incipient feminisme de l’època, que tot i ser-hi present no està del tot desenvolupat. Tot i així, és una molt bona oportunitat per conèixer l’obra d’una pintora que, com deia Rudo, “mai va tenir l’oportunitat de mostrar com era de bona”.

Lluïsa Vidal va néixer en un ambient molt peculiar. Era la segona d’una família nombrosa d’onze germans, nou dels quals eren dones, i el seu pare, l’ebenista Francesc Vidal, va voler que tots tinguessin una educació artística. Així, entre aquestes germanes, dignes d’una pel·lícula, n’hi va haver que es van dedicar a la poesia, a l’escultura, a la música -Frasquita va ser alumna i després companya de Pau Casals- i a la pintura. Lluïsa Vidal fins i tot va anar a estudiar a París amb 25 anys i allà va contactar amb les feministes de la revista La Fronde. A la tornada, però, es va haver de fer càrrec de la família, ja que el seu pare va embogir, i ella, amb les classes de pintura i els seus encàrrecs, va assumir el rol de cap de família. No es va casar mai i a Barcelona va col·laborar amb les feministes de la revista Feminal amb tot un seguit d’il·lustracions, part de les quals es poden veure a l’exposició. El de la seva pintura és, certament, un univers femení, perquè retrata el que tenia al voltant, però la seva mirada i la seva pintura no es diferencien gaire de la que podrien tenir els pintors homes. I això l’hi criticaven. Deien que era massa “masculina”. Així eren les coses, et miraven de tallar les ales per ser dona i a sobre es queixaven si aconseguies volar com un home.