BarcelonaDibuixa una graella de quadres que representin totes les setmanes de la teva vida. Pinta les que ja has viscut. Pinta les que estaràs dormint. Observa els quadrets que et queden de vida. Aquest és el plantejament d’un dels vídeos més virals de Joan Soler Sucarrats (Olot, 1998), psicòleg i divulgador de salut mental, que ofereix tallers i xerrades, i té 55.000 seguidors a Instagram. El seu objectiu és desenvolupar una aplicació amb eines de benestar emocional per ajudar-nos a surfejar la vida estressant del segle XXI.

Per què estem malament?

— La nostra biologia no ha canviat gaire en els últims 120.000 anys, però la societat no podria haver canviat més. Segueixes tenint el mateix cervell i el mateix cos, però en un entorn hiperestimulat. Té tot el sentit del món que siguem addictes i que estiguem enganxats a tot tipus de coses, xarxes, sucres, perquè el cervell estava acostumat a l’escassetat i no té com posar barreres a aquesta hiperestimulació. És molt fàcil que caiguis en aquestes trampes.

Amb quins resultats?

— Estrès i ansietat. Hi ha un llibre de Robert Sapolsky que es diu ¿Por qué las cebras no tienen úlcera?, on compara l’estrès que pot viure una zebra i el que pot viure un humà. Una zebra, quan la persegueixen, activa tots els sistemes d'estrès. Això fa que el cor li bategui més ràpid, que tingui vasoconstricció, que comenci a respirar fort, que s'alliberin unes hormones dins de l'organisme que la fan estar més perceptiva, i tot això li permetrà escapar. Però no durarà més de trenta minuts, aquest estrès. Compara-ho amb un humà: quants hits d'estrès tens al llarg d'un dia? Si estàs sempre amb els glucocorticoides al màxim, això és preocupant.

Què he de fer?

— Pensar com construeixes la vida per tal que sigui més zebra. No has de voler eliminar l'estrès de la teva vida, perquè se n'ha de tenir i és superbo. De fet, les malalties que no tenen reacció a l'estrès són horribles.

Però el problema potser no és meu, sinó de les exigències i expectatives que m’imposa la vida. Fins a quin punt puc canviar i fins a quin punt m’hi he d’adaptar?

— Aquí tinc el dilema. De vegades el problema és la sobregestió de coses que no hauries de gestionar. Jo no t'he de convertir en una superdona que sap aguantar-ho tot a la feina, potser la feina és un esprint diari que no té cap sentit. Sóc molt fan de la responsabilitat personal, però hem de vigilar perquè si vols canviar les coses, potser has de canviar de feina.

Som com la granota bullint dins l’aigua, que s’adapta a la temperatura fins que mor escaldada.

— Has d'estar constantment posant les barreres suficients com per viure aquesta vida tranquil·la i dir: això no, això no, això no. Has d’eliminar de forma desvergonyida les fonts d'estrès que puguis eliminar de la teva vida.

Però costa discernir què mereix esforç i què mereix una barrera...

— La resposta blanca i negra és molt atractiva perquè et dona una seguretat molt guai. Sé que estic al costat correcte, sé que ells són els dolents: això em dona tranquil·litat. A nivell fisiològic és superguai. En canvi, viure en la complexitat, en la incertesa, havent de decidir constantment, això és cansat i és patiment. Anem buscant les respostes, en comptes d’enfrontar-nos al patiment que genera no tenir el 100 % de respostes.

I això es pot entrenar? Perquè el teu projecte és crear una aplicació de benestar emocional.

— Jo em baso en un principi i és que les persones, com més conscients som, menys patiment generem en nosaltres mateixos i en el nostre entorn. Per tant, la premissa és: Com puc augmentar aquest nivell de consciència? L'objectiu és posar a l'abast del màxim nombre de persones les millors eines d'introspecció.

Hi pot haver receptes generals?

— Hi ha uns principis bàsics. Per exemple, quant de temps tens tu al teu dia bloquejat per no fer absolutament res?

Jo? Soc mare treballadora: cap.

— Doncs això és un principi bàsic. Oi que sabem que si mengem bé, dormim bé i fem esport, la nostra vida serà millor? És el mateix. No et sé dir en quina quantitat em fa bé cada cosa, però sé que si tinc temps en silenci amb mi mateix, és temps en què jo buido amb el diari personal...

Un diari personal?

— És una de les eines més assequibles i més barates de la introspecció, perquè al final t'hi estàs buidant. I de tant en tant, jo marco certs moments en què rellegiré el que he escrit amb la intenció de buscar coses de la meva vida que m’estan passant desapercebudes. Ara imagina't una aplicació que t'ajuda a fer-ho bé. I quan trobem patrons, per exemple vinculats al sobreperfeccionisme, tindrem activitats per petar-te el cap sobre el perfeccionisme, a través de reflexions, jocs i aplicacions.

Què t’aporta viure amb consciència?

— Veure les coses amb menys biaixos. És a dir, si tu ara estàs enfadada segurament la percepció que tindràs de mi serà diferent. O si tens gana, o si tens fred, o si tens qualsevol cosa i no n'ets conscient. Potser estaràs més crispada i potser em jutjaràs més. Només sent-ne conscient, canviaran moltes coses, i potser fins i tot decideixes deixar-ho per un altre dia. Aquests petits matisos de consciència fan falta per viure una vida més tranquil·la.

Els nostres avis deien que "aquí hi hem vingut a patir", i dues generacions després pensem que "aquí hi hem vingut a gaudir".

— Buda també ho deia: la vida és patiment. Però ell parlava de la naturalesa del desig: cada cop que desitges alguna cosa fas un contracte amb tu mateix per ser infeliç, fins que no aconsegueixes aquella cosa. Per tant, jo no vull eliminar el patiment. Si em poso el repte de córrer una marató, per aconseguir-lo hauré de pagar un preu, però serà un patiment que vull. El problema és quan pagues el patiment inconscientment. És a dir, no m'agrada la feina que faig i cada dia hi vaig. Aquest patiment no té cap sentit.

El que passa és que de vegades no creiem que puguem escollir. Si puc escollir, escolliré les coses que requereixin menys esforç, no?

— Sí, estem en una societat on el gaudir està a l'abast de qualsevol nen en qualsevol moment, a qualsevol cantonada, de qualsevol forma: mòbils, pornografia, addicció, el que tu vulguis. És molt fàcil que quan jo estic sentint una mica de patiment i no tinc tolerància a la frustració, tingui vies molt ràpides d'escapar. Això és un cercle viciós en què cada cop és més difícil acceptar qualsevol tipus de patiment.

Què s’hi pot fer?

— Enfrontar-s’hi amb força de voluntat està perdut. No li pots dir a un nen: "ves al parc a jugar amb els teus amics, que t'ho passaràs millor que mirant TikTok". No té cap sentit. Perquè els estímuls que rep són molt forts, molt ràpids i molt instantanis. La meva via és l’abstinència. Jo tinc mòbil però no hi tinc cap xarxa social, no hi tinc YouTube, perquè em conec, sé que no soc ningú especial, tinc les mateixes addiccions que la resta de gent, i no puc tenir accés a aquestes coses perquè la naturalesa i la potència d'això són molt fortes. És com si tinguessis un addicte al davant i li diguessis: "No prenguis cocaïna". La força de voluntat no funciona. I estem lluitant amb aquest ego nostre de ser culpables de no poder-ho controlar.

Però el mòbil no el podem evitar.

— El mòbil és una eina essencial, però se te’n pot anar de les mans. Jo tinc una aplicació que fa de control perquè intento que no m'impedeixi fer el meu dia a dia. Jo puc entrar a Instagram durant tot el dia si és per publicar, però no puc entrar a cap xarxa fins a les cinc de la tarda si és per consumir-la.

T’has posat una barrera. Però tens la clau per aixecar-la.

— No, jo no. La contrasenya per entrar a Youtube la té la meva mare, no la puc tenir jo. Sé que sona molt ionqui, però és igual que l'ordinador, no puc. I ho he decidit jo. És com esborrar el número del camell que m'estava proporcionant droga i anar a viure en una altra ciutat. Faries el mateix. No perquè el camell sigui dolent, no perquè Instagram sigui dolent, perquè sé que si vull aconseguir certes coses no puc estar distret 24 hores al dia. Puc estar-n’hi tres.

M’estàs dient que fins als 30 anys hauré de controlar les pantalles als meus fills?

— No em controla, no me l’ha de dir mai, la contrasenya. Jo sé que no hi tinc accés. Perquè també tinc setmanes que estic superdesconnectat, m'estic frustrant moltíssim i podria tirar pel plaer instantani que tinc a l’abast, perquè puc baixar a menjar alguna cosa, perquè puc mirar la tele, perquè no soc immune a aquestes coses. Com més connectat estic amb el meu propòsit, més puc tirar milles i no tenir aquesta necessitat.

Això és un tema, el propòsit vital.

— Me l’he inventat, el propòsit. Accepto perfectament que potser no n'hi ha cap, que no hi ha una resposta, però tinc ganes de jugar. I crec que disminuir el patiment és un bon objectiu, i a veure què passa si ho intentem. No com una cosa superambiciosa, sinó en el dia a dia: estar aquí, estar present quan parles amb una persona...

Et volia demanar com podem fer que els fills no estiguin segrestats pels mòbils, però...

— Jo sóc molt punky amb això. Si estic patint i tinc una solució ràpida per no patir, l'agafaré. Simplifico. Però si jo cada cop que m'estic avorrint, que és una forma de patiment molt subtil, perquè quan t'avorreixes et venen idees i preocupacions al cap, si en aquest moment jo puc fer així [agafa el mòbil], quan tindré temps per aprofundir en aquestes coses? O solucionar-les d'una forma profunda? Mai. Quan parlo de l'acte de consciència és precisament pensar en què està tapant l’addicció.

Potser té a veure amb la falta de propòsit, és una edat de dubtes.

— Però és que pensem: a l’escola, quan parlen de propòsits? Ja no parlo de trobar la teva passió, sinó de conèixer-se. Jo quan faig xerrades amb joves els pregunto: diga’m tres coses que t’agradin només a tu, diga’m tres coses que siguin el teu fort i tres coses que creguis que el món necessita.

Això és aterrar-ho, no?

— És pràctica. Si cada dia m’omples un full amb tres coses que et molesten i tres coses que et motiven, al cap de la setmana veurem què et frustra i si és una persona de la feina, serà més fàcil pensar eines concretes de comunicació. La millor manera de forçar-te a posar-hi consciència és fer exercicis. Per exemple, la llista llesta: fer llistes molt llargues de coses per les quals només creus que tens quatre o cinc elements d’entrada. Per exemple, diga’m cinquanta propòsits de la teva vida. Si només hi passes 15 segons pensant-ho és súper angoixant, si hi passes 15 dies i de forma tranquil·la hi vas trobant matisos, et genera altres preguntes.

El vídeo de pintar els requadres de temps que et queda a la vida també és un altre exercici de consciència, no?

— Sí. D’una banda, tots sabem que el temps és finit, però cada quan ho recordes i hi penses? De l’altra, totes les coses que vols fer a la teva vida, objectius, somnis, desitjos... és una llista infinita. És un problema de matemàtiques. Com ho pots quadrar? Si intentes fer-ho tot, no gaudiràs res i aniràs estressat. Solució: saber què vols i prioritzar les coses de la llista que seran importants quan tinguis 90 anys. Fes que el teu temps hagi estat ben invertit.