El Sudan del Sud, l'esperança traïda

L'esperança: des de l’any 1966 fins al 2005 el país havia viscut una guerra entre el nord i el sud -la guerra més llarga de l’Àfrica-, amb més de dos milions de morts i quatre milions de desplaçats. Els acords de pau de l’any 2005 preveien un referèndum d’independència per al sud. Malgrat que la guerra s’explicava des d’Occident com una guerra entre el nord àrab i el sud cristià i animista -una guerra entre islam i catolicisme, entre àrabs i negres-, el conflicte era també un conflicte de poder, d’interessos, en què la descoberta del petroli havia augmentat les rivalitats.

Occident, especialment els EUA, oficiaven com a principal padrí i promotor de la independència del sud, ja que hi veien una aliança “cultural” i estratègica contra el nord musulmà, i una oportunitat per entrar en el negoci del petroli, que, controlat pel nord, tenia l’Iran i la Xina com a principals inversionistes i tancava les portes als occidentals.

La independència, doncs, havia de significar el final de la violència i la construcció política d’un nou estat (en un país on hi ha uns sis-cents grups ètnics) que disposava, gràcies al petroli, de prou riquesa per modernitzar una societat pobríssima, encallada en una economia de subsistència molt vulnerable a una naturalesa hostil, dependent del cicle anual de les collites i les pluges.

El malson: només dos anys després de proclamar-se la independència (2011), començava una guerra civil provocada per les rivalitats entre el president Salva Kiir i el vicepresident Riek Machar.

Aquesta guerra, que enfronta principalment les comunitats dinka i nuer -però que implica també els zándé, madi, poulo, etc.-, ha provocat fins ara més de 80.000 morts i ha obligat gairebé tres milions de persones a desplaçar-se.

Segons les Nacions Unides, en aquest moment hi ha 7 milions de persones necessitades d’ajuda alimentària, 3,6 milions de les quals necessiten aquesta ajuda urgentment perquè estan en perill de morir de fam. Com sempre passa, la població civil s’ha convertit en la víctima principal de la guerra en un conflicte en què la violència és d’una gran brutalitat, amb assassinats col·lectius, violacions generalitzades, saquejos dels pobles envaïts, maltractaments, tortures i reclutament forçat de nens soldat.

L’últim informe de les Nacions Unides avisa d’un “genocidi imminent”, després que tots els grups enfrontats estiguin embarcats des de fa mesos en “un procés de neteja ètnica”.

Què s’ha fet malament? Tot. I tot des del principi. El que havia de ser un projecte polític es va diluir des del primer minut a causa de la voracitat descontrolada sobre el pastís econòmic. Provinents tant de les elits del país com dels inversors estrangers, les promeses de “política” i “democràcia”, escoles, hospitals i seguretat alimentària han resultat ser pura propaganda. Una enganyifa.

El petroli, doncs, en comptes de servir com a recurs per ajudar a sortir de la pobresa la població esperançada, una població que va anar a votar per la independència plena de confiança, ha sigut la seva maledicció. Un pastís per als voltors de la corbata.

Tampoc s’ha complert el compromís de padrinatge per part del món occidental, que va ser qui va promoure la secessió i va prometre un acompanyament polític per ajudar a construir l’estat i curar les ferides d’una guerra de 40 anys. (¿S’enrecorden de la campanya mediàtica amb George Clooney com a principal atracció? ¿De l’agressivitat occidental en contra del govern del nord, que va pujar de to en el context de la “guerra de civilitzacions” bushiana?)

D’una banda, doncs, tenim els nous dirigents del Sudan del Sud convertits en “uns cleptòmans i uns corruptes”, segons els qualifica l’ONG The Sentry, que acusa les elits del nou Sudan del Sud d’haver “xuclat els milions de dòlars de l’ajuda internacional i del petroli” mentre “s’enfrontaven a un conflicte de diners i d’interessos i es despreocupaven dels objectius polítics nacionals”.

I, de l’altra, tenim, allunyats de l’escenari, protegits des dels despatxos, els promotors d’uns canvis polítics que, en realitat, eren un pretext que amagava interessos estratègics globals en la lluita pel control del món entre les grans potències i per l’accés a les riqueses naturals.

Durant els primers dos anys de la independència, abans del 2013, de fet, el Sudan del Sud va convertir-se en un petit miracle econòmic per als inversors, fins que se’n van retirar espantats. Dominique Strauss-Kahn, per donar un exemple, hi va inaugurar un banc d’inversions l’any 2011. I Felipe González, Juan Luis Cebrián i Javier Merino, per donar alguns altres exemples, hi van fer negocis amb l’empresari espanyol d’origen iranià Massoud Zandi, que va aconseguir una llicència per explotar-hi petroli, com s’explica als papers de Panamà.

En una de les fotos que ens arriben aquests dies des del país més jove del món s’hi veu un nen vestit amb la samarreta de Messi mirant a l’horitzó com cauen els paquets de menjar que els tiren els avions de les Nacions Unides: em sembla una bona paràbola del món d’avui. Els somnis, l’engany i la realitat.