Claudio Barría: "Després de la pel·lícula de Spielberg, es van organitzar matances massives de taurons als Estats Units"

BarcelonaClaudio Barría s'ha passat molts anys de la seva vida desmentint la pel·lícula de Steven Spielberg Tauró. Aquest biòleg xilè establert a Catalunya, ha centrat la seva recerca en aquests animals –ara a la Universitat d'Oviedo però abans a l'Institut de Ciències del Mar (ICM)– i avui és un dels màxims experts en taurons de la Mediterrània, probablement el màxim. Va ser precisament en un cinefòrum pel 50è aniversari d'aquest film en què va participar que va sorgir la idea d'escriure el llibre Tiburones, juntament amb Ana Colmenero (ICM), dins de la col·lecció ¿Qué sabemos de? que editen Catarata i el CSIC. Tant el llibre com la conversa traspuen un gran coneixement i sobretot un amor enorme per aquests animals, que tenen un valor incalculable per als ecosistemes marins.

Com va començar a estudiar els taurons?

— La meva família de part de mare eren pescadors, a la Patagònia xilena. Jo de petit anava amb ells a les barques i els veia treure els peixos. Però hi havia uns animals que sempre retornaven morts al mar, no els interessaven, perquè els taurons allà no es consumeixen. Algun cop me'ls deixaven i jo els mirava i analitzava. Tot això em va impulsar a estudiar biologia marina. Ho vaig fer a la Universitat de Xile, però en aquell moment ningú no estudiava taurons i vaig començar estudiant el plàncton i els fluxos de carboni. I per fer el doctorat vaig venir a Barcelona amb un projecte sobre meduses, que també m’agradaven, sobretot les més urticants. Tots els animals que la gent odia, a mi m’agradaven.

Per què?

— Sempre he estat una mica el que no encaixa, i això fa que m’agradin animals que la resta de la gent rebutja. La meva mare deia que jo era l’advocat del diable. Però ara he format un grup de gent que té els mateixos gustos, són tots enamorats dels taurons.

L'Associació CatSharks, Taurons de Catalunya. Quins objectius té?

— Es va crear l’any 2019 de la mà de la recerca que estàvem fent principalment a Catalunya sobre els taurons de l’Atlàntic i del Mediterrani. Som gairebé 40 persones, entre científics, dissenyadors gràfics, artistes, instructors de busseig... Tots amants dels taurons. L’associació té tres objectius: l’estudi dels taurons, rajades i quimeres d’una manera científica; fer-ne divulgació, i fer que això arribi als gestors, als que prenen decisions. Perquè una de les coses més complicades de la ciència és transformar-la en gestió o conservació.

Però no us centreu en els taurons de Catalunya...

— Els taurons no tenen fronteres. En néixer a Catalunya, ens preocupem principalment dels taurons que hi ha a les nostres costes, però també de la resta del Mediterrani espanyol, que són els mateixos. Hi ha taurons a tots els oceans del món: a l’Àrtic, a prop de l’Antàrtida. Hi ha taurons en rius, en estuaris. Ara mateix hi ha descrites 560 espècies a tot el món. I n'hi ha a totes les fondàries, els més profunds que es coneixen són a prop dels 4.000 metres. D’allà cap avall, no sabem si n'hi ha, perquè en sabem menys de les profunditats del mar que de Mart. Però pensa que sempre que parlo de taurons em refereixo a taurons, rajades i quimeres.

Perquè són de la mateixa família.

— Tots tres tenen l’esquelet de cartílag, són cartilaginosos. A més, els taurons i les rajades tenen les brànquies exposades directament a l’exterior, al contrari dels peixos ossis. També comparteixen que són molt longeus. De fet, el vertebrat més longeu que existeix avui és el tauró dormilega de Groenlàndia, que pot superar els 400 anys d’edat. Una altra cosa que tenen en comú és que tenen molt poques cries i períodes de gestació llargs: el de Groenlàndia té uns 10 anys de gestació. Però el caçó, per exemple, té 2 anys de gestació. I això fa que siguin més sensibles a la pressió antròpica: es poden generar grans caigudes en les poblacions, perquè no n’hi ha gaires i es reprodueixen poc.

Això també passa amb les balenes.

— Sí, les balenes i les tortugues també són animals molt poc productius. Però quina és la gran diferència? Una, que els taurons tenen molt mala premsa, la gent els té por i són molt desconeguts. I l’altra, que és particularment intrínseca d’Espanya i Catalunya, és que se’n consumeixen. Aquí es menja tauró, com el caçó en adob. A la Costa Brava, a més, s’utilitzaven com a olis per curar ferides. Les balenes també es caçaven i encara es consumeixen cetacis a Noruega, per exemple, però hi va haver un moment en què, ja sigui perquè són més semblants a nosaltres al ser mamífers, hi va haver una campanya molt gran de conscienciació i es van aturar les matances massives. Ara, a ningú li passa pel cap que aparegui un dofí a la llotja. Però hi ha molts taurons en perill d’extinció que continuen sortint a la llotja, perquè hi ha desconeixement i és més difícil conservar-los.

I tot això és per culpa de Spielberg?

— Principalment sí, però ve de més enrere. A la Polinèsia i Oceania, i en la cultura mesoamericana, des de l'antiguitat hi ha una relació de molt respecte, fins i tot de protecció, pels taurons i les rajades. Has vist Vaiana, oi? A les cultures oceàniques són animals protectors. Però a les cultures occidentals, sobretot en l’època dels viatges d’esclavistes d’Àfrica a Amèrica, sovint es llançaven esclaus per la borda i llavors arribaven els taurons, perquè els tiraven amb moltes altres coses. Això va ser retratat pels artistes de l’època i generava por. I després va arribar la pel·lícula de Spielberg.

Tauró.

— Després d’aquesta pel·lícula, per sempre s’ha associat el tauró amb un animal assassí. Hi ha 560 espècies de taurons i de sobte només existia el tauró blanc. A la pel·lícula també surt un tauró tigre, però ningú se’n recorda. Està basada en el llibre d’en Peter Benchley, que va col·laborar amb Spielberg i després se'n va penedir per l'impacte que va generar. Després d’aquesta pel·lícula, als EUA es van organitzar matances massives de taurons i poblacions senceres de taurons en aquelles costes van estar a punt de desaparèixer.

I ha escrit el seu llibre per desmentir aquesta pel·lícula?

— Volem que la població vegi que no són pas animals malvats i que a més són molt importants per a l’ecosistema: compleixen un rol clau de depredadors, són a la part alta de la cadena tròfica i per tant regulen les poblacions de peixos i altres animals marins que estan a sota. Però no són depredadors dels humans. Els humans no estem a la seva dieta, bàsicament perquè no estem al mar. Si nosaltres apareixem al mar, el tauró se’n va, perquè som un element desconegut. Però els taurons també tenen personalitat i comportaments diferents: dins de la mateixa espècie hi ha taurons més curiosos o menys.

Com estudien el seu comportament?

— Es poden marcar amb una mena de piercing, que és un spaghetti on surt un telèfon al qual hi pot trucar el pescador que el trobi i dir on l'ha vist. Hi ha marques satèl·lit que cada vegada que el tauró surt de l’aigua envien un senyal i vas veient les posicions georeferenciades. Hi ha altres tipus de marques molt més cares que detecten temperatura, salinitat, profunditat, oxigen, i que s'alliberen automàticament després d'uns dies amb un flotador. I així saps fins a on de profund ha anat.

Però vostè ha dit que tenen personalitat, com ho saben això?

— Per exemple, tenim un estudi al País Basc on hem analitzat més de 200 taurons tintoreres diferents. Quan estem a l’aigua ho podem veure: hi ha taurons que es posen aquí [davant de la cara] i et comencen a mirar, i després se’n van; alguns són més actius, altres més tranquils. Hi ha taurons amb diferents tauronitats.

Diu al llibre que els taurons són més antics que els dinosaures.

— Sí, els dinosaures van aparèixer fa uns 100 milions d’anys, els taurons fa uns 450 milions d’anys. Fins avui han sobreviscut a cinc extincions massives. Ara estem a la sisena, suposadament provocada per nosaltres. El 30% de les espècies de taurons estan amenaçades d’extinció actualment. Potser aquesta sisena és la definitiva.

El megalodont va existir?

— Sí, i va conviure amb molts taurons que tenim actualment, com les tintoreres, fa 30 milions d’anys. A Catalunya existeix un dels pocs llocs, si no l’únic, on hi havia una guarderia de megalodonts. Les restes s’han trobat a prop de Vilafranca del Penedès, però era una cova, abans el mar arribava fins allà i encara s'hi poden trobar fòssils.

Pel·lícules com Sharknado i Megalodon, les ha vist, també?

— Sí, gairebé totes. Si em preguntes si hi ha una pel·lícula que no tingui una visió negativa dels taurons, a part dels documentals, no n’hi ha. En els 2000 hi va haver la Shark Explotation: fer pel·lícules de taurons de baix pressupost que agradaven molt, eren tan dolentes que es van convertir en un gènere en si mateix, com Sharknado, Tauró contra piranya-conda. Però ja entren dins de l’absurd. La pel·lícula que més mal va fer als taurons va ser Tauró, i això que el tauró hi apareix en total no més de cinc minuts en tota la pel·lícula. El que genera la por és no saber què hi ha sota l'aigua i la música que va fer en John Williams. Van tenir molts problemes amb en Bruce —així es deia el tauró de la pel·lícula—, que era una màquina que es ficava a l'aigua i se'ls espatllava a cada moment. Van haver de fer que es només veiés l’aleta i amb allò i la música generaven la por al desconegut.

Està canviant la percepció dels taurons?

— Sí, abans els taurons només sortien als diaris quan hi havia alguna mossegada en algun lloc del món, encara que fos a l'altra punta del planeta. Quan en realitat els accidents per taurons són baixíssims: menys de 10 a l’any a tot el món. Mor més gent per fer-se selfies o balconing. Però ara cada cop hi ha notícies més diverses sobre els taurons, no només les mossegades, ara també s'explica que estan en perill d'extinció.

De fet, vostè forma part de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), que fa la llista d'animals amenaçats.

— Sí. Fa dos anys, a la UICN vam crear les primeres àrees d’especial importància per a taurons i rajades a Espanya. Primer van ser les del Mediterrani espanyol i després les de l’Atlàntic.

Quina és la principal amenaça per als taurons: la pesca, el canvi climàtic?

— La pesca. A escala mundial, s’estima que es maten uns 100 milions de taurons. Al Mediterrani gairebé no hi ha de pesca de taurons, però Espanya és el tercer país que més taurons pesca al món i el primer de la Unió Europea. Pesca principalment tintoreres, que al mar Mediterrani estan en perill crític d’extinció. Ho fa per a consum alimentari, com el caçó. Però el que més interessa és la seva aleta, per exportar al mercat asiàtic. L'aleta seca de tauró, que aquí costa menys de 5 euros el quilo, pot superar els 600 dòlars el quilo en molts llocs del món, per fer sopa de tauró o per a ús medicinal. Moltes cultures asiàtiques creuen que és afrodisíaca.