Marc Martínez: “El teatre és una missió. La família també. I vaig decidir quedar-me en la segona”

Marc Martínez acaba de fer seixanta anys i estrena pel·lícula, Balandrau, sobre el tràgic succés del desembre del 2000 al Pirineu. Hi interpreta el Siscu, el bomber voluntari de Camprodon que va liderar les tasques de rescat. Repassa la seva carrera, els inicis, la professió, l’emoció de la interpretació, el teatre com a escola imprescindible, els records de Tierra y libertad i Tot esperant Godot, la precarietat... i el llegat en el seu fill León, també actor.

Comencem amb l'actualitat màxima, que és Balandrau, i amb el Siscu. Al veure la pel·lícula, un té la sensació que el personatge li escau, que l'ha viscut molt, que s'hi ha ficat molt endins. Ha estat així?

— Que m’escau? És molt bonic que m'ho diguis, perquè crec que això és el que va pensar el Fernando Trullols. Jo li preguntava "Però per què jo? N’estàs segur?" Perquè era un paperàs! D'una banda, és molt bonic sentir això; i, de l'altra, jo sempre intento fer immersió en els personatges, i és veritat que he connectat moltíssim amb moltes coses del Siscu. Conèixer els seus amics, el seu espai, el seu territori m'ha ajudat molt. Quan representes una persona, no un personatge, són paraules majors per a un actor.

Lamentablement no el va poder conèixer...

— No, va morir just un any abans de començar. De fet, ja teníem previst trobar-nos i treballar junts, però un dia em va trucar el Fernando i em va dir que el Siscu ja no hi era.

És un bomber, un rescatador de la neu, molt físic, però alhora es percep molt l’emoció que conté.

— Sempre intento fer això, proporcionar humanitat. Per a mi és de les coses més importants. I en aquest cas ja venia donada, perquè és que el Siscu era molt, molt, molt carismàtic. Jo passejava pel poble quan estàvem fent la pel·li i la gent m’assenyalava: “Aquest és el Siscu”. Va ser una mica com quan vam fer Un tramvia anomenat Desig al teatre i em deien que faria de Marlon Brando. Jo deia "Home, no, intentaré fer de mi representant el Kowalski". Entendre'l, conèixer-lo i, després, fer la teva història. En aquest cas va ser molt fàcil entendre el Siscu.

¿Interpretar un personatge real el condiciona?

— Condiciona, sí. I sempre pregunto, pregunto molt. Des del guió fins a la preparació del personatge i durant el rodatge. Normalment nosaltres preguntem i ens preguntem, però en aquest cas diria que era gairebé com una malaltia, perquè ho tenia molt endins. Els amics ja estaven cansats de les meves trucades! “I com diria això el Siscu?”, “I què faria aquí el Siscu?” Som molt preguntadors, els actors. Fem molt de detectius, i jo soc especialment insistent, per no dir pesat.

No crec que es fes pesat...

— Potser sí, eh? Vinga a preguntar a tothom. Entrava a les botigues de Camprodon i de seguida: “Que el coneixia?” I em miraven i em deien: “Home, qui no coneixia el Siscu?” I entrava en una altra botiga i vinga “dale que te pego”, que deia el Rubianes. I havien de venir-me a buscar i treure’m d’allà. Investigar és la part que més m'agrada de la meva feina. El pobre Siscu ens havia deixat, però era molt viu entre la gent. No m'havia trobat mai amb un cas tan exagerat. D'algú amb un record que ressonés tant, que no hi fos ja físicament però... uau!

Fa poc ha fet 60 anys, i vostè mateix diu que és a la flor de la vida. Expliqui-m’ho.

— És que a mi m'agrada fer-me gran. Quan era petit ja volia ser gran. Sempre he volgut ser gran. I quan de veritat ho vaig començar a ser, doncs ja m'hi trobava a gust. I ara que ja puc dir que soc gran, em conservo força bé i puc fer personatges com el Siscu, que en el moment dels fets, l’any 2000, tenia 50 o 51 anys.

M’està descrivint una certa sensació de plenitud?

— Segurament. Estic molt bé, estic feliç, ja em començo a conèixer. I això està bé. M'ha costat una mica, però he insistit per aconseguir-ho. Estic envoltat de gent molt bonica, de criatures, de joves, que em donen aquesta flor, aquesta força, aquesta vida.

He llegit al seu Instagram que diu que fa pocs anys que ha entès què significa de veritat ser actor.

— Ara tornaré a fer teatre després de set anys. I això és com tornar a començar. M’agrada l’aprenentatge, gaudir de les coses. Soc lent, soc capricorn i m'agrada fer les coses molt bé, soc molt perfeccionista. Encara dic que faig d’actor en lloc de dir que soc actor.

Doncs ja fa molts anys que “fa d’actor”...

— Faig d'actor de tota la vida. He gaudit molt, però també he patit molt, eh? I és ara, amb l'edat, amb el pas i el pes dels anys, que he entès algunes coses. Ha sigut important la meva faceta de coaching, l’ajuda, el suport als actors. Gaudeixo molt d’aquesta feina. Molt! Infinit!

Ha dirigit teatre, però cinema no. Li hauria agradat?

— M'hauria encantat, però vaig fer tard. Vinc del teatre, i és així com he après a valorar, a gaudir i a entendre que hi ha aspectes bonics i positius, i també d’altres que no ho són tant però que també els has d’abraçar perquè formen part de la professió i de la vida. Ara els joves ho diuen molt, això d’abraçar. El meu fill León ho diu molt.

Diu que ha patit. Amb què ha patit?

— Fent d’actor, actuant. He patit, sí. Per què? Perquè quan regales el cos i el cor i el cap i tot, pot ser delicat. Tu toques el teu instrument, però hi ha un director d’orquestra, hi ha un equip, hi ha una producció, i és una tasca complicada. Un procés en què de vegades pateixes, perquè no sempre és fàcil entendre el director. Dirigir és un do i per a mi el requisit imprescindible per dirigir és saber dirigir les persones, guiar-les.

No sempre passa, doncs?

— Hi ha gent que té el talent artístic però la direcció d’actors li falla molt. I aquí comença el meu patiment. És dur interpretar, repetir, perseverar, arribar a llocs que a la teva vida no voldries arribar mai. Mai, mai, mai. Però ho has de fer, ho has de fer molt bé i ho has de fer més aviat que els altres, perquè si no no t'agafen. I has de cridar, i has de saltar, i has de matar.

Algun exemple?

— El mataiaies de Nit i dia. Hi havia un conjunt d’escenes en què havia de córrer molt. Estava en forma, sí, però havia de córrer com si s'acabés el món. I córrer i córrer i córrer, i vaig tenir una crisi: “No puc més!” I l'equip em va dir: “Ja, però és que encara ens queden vuit seqüències, i totes són de córrer”. Vaig acabar fet pols. Molt difícil, molt dur.

Després de set anys, va tornar a fer teatre. Em fa la sensació que ho trobava a faltar.

— Sí, molt.

I per què va estar tants anys sense fer-ne?

— El teatre és una missió. La família també. I vaig decidir quedar-me en la segona. Se'm feia molt complicat estar concentrat en la meva funció de pare i haver d’anar-me'n de casa per estar una hora abans al teatre. Tenir el nen en una extraescolar i que a l'arribar a casa el banyés una altra persona. No podia, no podia.

I la seva companya també és actriu.

— Sí. Teníem una nena petita i en venia una altra. I vaig dir "Mira, faré un Artur Mas, faré un pas al costat". Portava molts anys sense parar. Trenta-cinc anys, potser.

Des de molt jove.

— Vaig començar a fer teatre quan era molt petit, i he viscut tantes coses tan boniques dalt de l'escenari que quan vaig decidir parar estava tranquil, ho tenia claríssim. El que passa és que al cap d'un temps vaig començar a sentir que em faltava alguna cosa. Sí, l'escenari.

El verí, n'hi diuen, no?

— Sí, és així. Vaig estar un any sense anar al teatre com a espectador, i quan vaig tornar-hi sempre hi havia d’anar amb algú perquè necessitava agafar-me. M’emociono. [Se li trenca la veu uns segons]

[...]

— I més d'un cop he hagut de sortir. L’emoció era massa forta. I llavors penses que no ho portes bé. A mi m'agrada la vida! La feina també, però perquè forma part de la vida. I si puc fer les coses que m'agraden de la vida, soc feliç.

Un dels records teatrals més preciosos que conservo és Tot esperant Godot, al Lliure.

— Mira’m el braç, pèls de punta. Aquest muntatge va ser impressionant. Ens va marcar. Per molts motius, però sobretot pel factor humà, començant per la Lizaran, esclar. L’Eduard Fernández era el meu amic. Amb l’Orella, germans. Però la Lizaran era diferent. És possible que sigui una de les responsables que jo m'hagi dedicat a això. La recordo al Lliure quan m’hi portaven quan jo tenia 14 anys. I passava ella amb el seu perfum de violetes i jo deia “Vull fer això”.

També va ser molt important Super Rawal, la seva primera direcció teatral.

— Tal qual. Hi vaig ficar l’ànima. Va ser la meva primera novel·la. Va ser el primer cop que se’m despertava l’autor que tenia dins meu. N’estic molt content.

Hi havia Ivan Morales com a actor, avui reconegut autor i director teatral, i també nou director de cinema amb Esmorza amb mi.

— D’això n’estic també molt orgullós. D’haver-lo ajudat i que hagi seguit aquest camí. Som amics, som germans. Està fent una carrera que és una mica la que jo volia fer. Dirigir cinema estava al meu horitzó. Sí, m'hauria agradat.

Com se li va ficar a dins, el cinema?

— A Madrid no parava de veure pel·lícules. Quan érem amiguets amb el Santiago Segura anàvem cada dia al cine a veure una pel·li o dues. Vivíem dins del cine. No existien les plataformes però teníem els cinemes. Era un vici. I a Sitges, el mateix. Començava a les vuit del matí, i fins a la nit sense parar. I era feliç! Era feliç i pensava “Algun dia estudiaré això”. I pensa que l'Escac no existia. Però jo ara, si pogués i tingués un pare enrotllat, li diria: “Pare, jo faré cine”. Al meu fill li pregunto si vol estudiar cinema. Li agrada molt, i escriu ressenyes a no sé quines aplicacions. Té una mirada especial.

Com va anar a parar a Madrid?

— Ui! Quan tenia 19 o 20 anys, en fa quaranta. Amb un dossier, o un foli i unes fotos, agafava l’autocar i cap a Madrid. No hi havia webs. No hi havia res. Tenia unes quantes adreces i picava portes. Sabia on vivia el Colom i l’anava a veure. El Jordi Mulla va anar a veure l'Almodóvar, i es va asseure allà fins que va sortir.

I se’n va sortir bé?

— Sabia que a Madrid es tallava el bacallà. A Barcelona hi havia molt poca cosa. Havia fet El complot dels anells amb el Francesc Bellmunt i m'havia anat molt bé. Tenia 19 anys, havia fet coses de teatre i sabia que havia d'acabar a Madrid. I picar molta pedra. I anava amunt i avall. M’hi instal·lava tres mesos, mig any, un any. Una vegada, tres anys! I anava trobant i anava coneixent, i buscava representant.

Hi va fer força feina.

— Sí, musicals, teatre amb el Mario Gas. I sèries. I alguna pel·lícula. Sempre he dit que he sigut com un equip de mitja taula. I ara alguns em diuen que soc com l’Athletic de Bilbao.

Ah sí?

— Sí, però em fa ràbia. No m’agrada. Perquè no soc gaire de l'Atlètic. Però com a futboler que soc, ho entenc. Entenc què volen dir. Ser-hi sempre, una certa presència, un mèrit. Aguantar.

Paciència?

— Sí, en tinc molta. Jo aguanto molt. Tinc un hort i he cultivat aquesta gràcia. He perseverat. I per això soc aquí.

Una de les coses que em sembla que està realment content d'haver fet és Tierra y libertad.

— Mira, aquests dies he estat endreçant fotos. En tinc milers. He endreçat una mica i n’he llançat moltes. Fotos de merda, fotos repetides... I també n’he enviat unes quantes. A l’Orella, per exemple, li he enviat fotos de Tierra y libertad. Fotos de fa 35 anys. Em podia imaginar qui era el Ken Loach perquè havia vist les seves pel·lis al Verdi, o al Casablanca, o al Publi. Però a mi, qui m'havia de dir que treballaria amb ell?

Com va anar?

— Va ser per la Mónica López, que aleshores era la meva parella. Anava a fer una prova per a la pel·lícula i em va dir que jo també hi havia d’anar. No ho veia gens clar i em va dir que m’obligaria a anar-hi. Ho vaig fer i després d’un càsting em van agafar per fer el Capitán Vidal.

I?

— Bé, brutal! Començant per ell, pel Loach, un paio que té exactament la mateixa edat que el meu pare, i el que ha significat a la meva vida, a la meva trajectòria. Quina coherència, la seva. Una pel·lícula així, una història de la Guerra Civil, que te la vingui a explicar un estranger. Increïble!

Com recorda el rodatge?

— Tot l’equip vam fer una mena de colònies per provocar que passessin coses. Un mes d'instrucció militar. Tots junts coneixent-nos, cantant, cavant les trinxeres... S'hi va crear un caldo de cultiu... Vaig trucar a la meva mare i li vaig dir que marxava, que ho deixava. Però jo era el capità, no podia marxar! El Ken em va dir: “Lucky!”, “Sort!” Jo li vaig dir: “És que aquesta gent no em fan cas”. I ell em va dir: “Espavila't. A la guerra et passaria el mateix”.

Com era Ken Loach?

— T’ho explicaré amb una anècdota. Els actors són maleducats. Uns torracollons. Actors i actrius. Al restaurant, quan venia el cambrer, tothom parlava i ningú l’escoltava. I el Ken s’aixecava, ens feia callar i li donava la mà. “Hola, bon dia. Com et dius?” I el cambrer, esclar, flipava. “Em dic Pepe”. “Hola, Pepe. Com estàs?” Jo no ho havia vist mai, això. I vaig pensar: "Aquest paio la toca".

En els últims temps hi ha hagut actors i actrius que han parlat de la vivència de la precarietat. Vostè l’ha viscuda?

— Aquesta paraula és molt bèstia, no? Els primers trenta anys de la meva carrera no parava de treballar. No tenia tants guions a la tauleta de nit com Eduard Fernández, però sempre tenia feina i combinava tele, teatre i cinema. Miro pel retrovisor i recordo veure companys que no tenien aquesta sort, que no empalmaven feines. Jo puc estar bé i alhora tenir al meu costat algú que està fent figuració i que fa trenta anys era primer actor.

Així doncs, n’està content?

— A veure, hi ha hagut èpoques d’inestabilitat, de no tenir feina i haver de fer de formigueta i estalviar. Crec que ho he fet força bé, però no tothom sap guanyar, estalviar i dosificar per si toca passar un any sense fer cap pel·lícula. Som un gremi massa donat a donar-nos importància.

Expliqui-m’ho millor, això.

— Històricament se’ns ha donat massa importància. Per allò del glamur i tal. I no som tan importants. La cultura sí, eh? Però els actors i les actrius, no. Al carro, a la maquinària, al sistema... sí que els interessa que ho siguem. Per què? Doncs perquè les patates fregides Lay’s s’han d’anunciar perquè els supermercats n'han de vendre moltes. I qui les anuncia? Doncs aquests glamurosos de torn.

Els diners, sempre els diners.

— Els diners en el nostre gremi continuen sent un tabú. N’hi ha, de diners, i sembla que no se’n pugui parlar. Els productors moltes vegades ens diuen que aquests temes no cal que els comentem. Els caixets, la distribució dels recursos... I això a mi sempre m’ha tocat una mica el voraviu. A l’Institut del Teatre hi hauria d’haver una assignatura per a aquesta mena de temes.

La necessitat d’un representant, d’un advocat, d’un gestor?

— És que ho necessites! “Jo no tinc repre!”, diuen molts. “Ni tens repre ni en tindràs!” Tenir representant és molt difícil. Pots fer-te unes fotos i estar esperant per entrar a la roda. És complicat, entrar-hi no és tan fàcil. Però és que després, quan entres a la roda, tens un contracte, i unes condicions, i un sindicat... I això no t'ho expliquen. Ho has d'aprendre tu. A hòsties. La vida.

Bé, però vostè ho ha après. Està bé.

— Sí, ho he après. Passa en tots els oficis, eh? La meva àvia fa pastissos i els fa molt bé, i també ha patit molt fins a arribar a ser la cap de pastisseria de l’Hotel Majestic. Loteries? Sí que n'hi ha alguna, però immediatament és com l'escuma. Si t'ha tocat la loteria però no estàs ben assessorat, l'hòstia que pots endur-te és grossa.

A la seva generació d’actors, ara al voltant de la seixantena, la majoria són fills del teatre. Una generació que fa goig.

— Per a nosaltres va ser complicat, perquè no érem res. Jo volia ser hippy i vaig fer tard. Jo volia ser progre i també vaig fer tard. I em preguntava: "A nosaltres, als que vam viure als anys 80, què ens ha tocat?" A Madrid hi havia la Movida. Aquí la moguda era més intel·lectual, més underground, més paradeta. Per a nosaltres, els que ara tenim seixanta anys, l’important de veritat va ser el teatre. Tots tenim una base molt potent de teatre, d’escenari, de picar molta pedra.

Avui és diferent?

— El que passa és que avui això no ho pots dir. És políticament incorrecte. Per què? Perquè pràcticament ningú estudia interpretació per fer teatre. La gent ja vol començar fent una sèrie de Netflix. Quan faig de coach per ajudar els actors joves, poquíssima gent vol preparar-se per a una prova de teatre. I la realitat és que se'n fan poques. Al teatre hi ha famílies més tancades. Sí que es fan audicions per al Nacional, per al Lliure... però els de teatre ens coneixem tots. És complicat.

Ara es busquen molts no-actors.

— “Busquem núvies magribines de 16 anys”. I diuen: “No cal que siguis actriu”. Què busquen? Busquen persones. I aquí ve el tema de l'actor no-actor, o “l'actor natural”, que es diu ara. Sí, un lampista que sigui lampista.

Li sembla bé?

— Doncs sí. Ho defenso. Tinc amics de la meva quinta que no ho entenen. Jo primer sempre intento escoltar, a veure si ho entenc. I si escoltes bé, si pares l'orella, pots arribar a entendre-ho, perquè és un altre cinema. Per fer Tierra y libertad, el Ken Loach em va dir que li ensenyés les mans. Li vaig ensenyar les mans i va veure unes mans plenes de durícies, de working class. Buscava això, buscava una persona.

Hem tornat a Tierra y libertad.

— I em va preguntar: “Si hi hagués una guerra, mataries?” No vaig trigar ni tres segons a respondre: “Probablement sí”. Ell necessitava aquesta resposta, aquesta possibilitat, aquest laboratori. Perquè si hagués dit “No, no, jo no mataria”, què demostrava? Ser un actor integral? Ell necessitava una altra cosa.

Com ha viscut que hagin sortit a la llum els casos d’assetjament, masclisme i abús de poder en el món de la interpretació?

— Ho he entès perfectament. L’abús i l’assetjament s’han donat sempre en tots els àmbits. Però en el nostre hi ha molts més amplificadors. Si abusen d'algú que surt a la tele i és conegut i té molts seguidors, és diferent que quan abusen d'una treballadora d'una botiga de roba o una treballadora d’un bar. Recordo anar al teatre d’una l'escola i veure com la professora maltractava els nois. Com cridava! Vaig haver d’aturar-la i dir-li que allò no podia ser. És normal que la gent jove, quan se sent agredida, s’empoderi i reaccioni.

Abans això no passava.

— No, se silenciava. “No, això no ho expliquis, perquè aquesta persona que t'escridassa, que t’agafa malament, és una persona genial que està tocada per Déu, per una vareta màgica”.

Això ho ha vist?

— Jo i tots els meus companys. Podem tornar a Balandrau?

I tant.

— El Fernando Trullols era el director ideal per fer-la perquè és una bona persona. Doncs tu imagina't que en lloc d'agafar-lo a ell per fer-la agafen un cafre. Seria un altre producte, en què el més important potser seria el núvol, l'explosió, la tempesta... i no pas les persones.

No puc acabar sense parlar més del León, el seu fill actor. Ja ha sigut el protagonista d’una pel·lícula, Llobàs.

— Sí, i n’acaba de fer una altra al País Basc. Un paper molt bonic, molt difícil. Li agrada molt provar coses, és molt tastaolletes. Si resulta que vol fer això i el fa feliç i li dona plaer, jo li donaré suport.

Què li ha transmès?

— No et pensis que gaire cosa. És molt seu, no és un gos fidel, va a la seva. Si preguntes a l’Eduard Fernández per la Greta segurament en dirà el mateix. El León ha vingut a molts assajos i me l'he endut de gira. Recordo que s’amagava a la cistella de La plaça del Diamant perquè ja no podia més de tant teatre. Però esclar, ho porta a la sang, i s’ha anat enganxant a aquest verí del teatre i del cinema. El León és un artista, això sí que ho sé. També pinta i toca la guitarra. Té sensibilitat per la composició, i estic esperant que em passi una maqueta. És molt jove. Farà 22 anys, però jo el veig com un nen. Té tot el temps del món.