Què tenen a veure quatre elefants i un camell amb Donald Trump?

L’octubre del 2019 es va fer viral una sessió del Folketing, el parlament danès. A la primera ministra Mette Frederiksen, que feia quatre mesos que havia assumit el càrrec, li va agafar un atac de riure que va encomanar-se a la resta de l’hemicicle. Durant l’obertura del debat parlamentari, Frederiksen va haver de comunicar una despesa del govern: havien comprat quatre elefants i un camell d’un circ perquè les bèsties ja no fossin més explotades. Als cinc animals els van jubilar junts perquè havien conviscut durant molts anys i hi havia el risc que la tristesa de la distància afectés la seva salut. En el moment de parlar dels quatre elefants i del seu camell inseparable, Frederiksen es va enriolar i ja no va poder parar. Quan algú té aspiracions polítiques elevades s’imagina que haurà d’intervenir en els grans debats internacionals, prendre decisions en conflictes geopolítics, negociar equilibris dins la Unió Europea i gestionar decisions que afecten l’economia, la seguretat i el futur del país. Parlar de l’amistat entre elefants i camells i de la logística de garantir-los una jubilació digna trencava els esquemes habituals de les intervencions. Frederiksen era perfectament conscient que estava explicant una decisió governamental, però semblava una broma. Ella mateixa va adonar-se de la desproporció entre l’aparell de l’Estat i la naturalesa prosaica de l’afer. No se’n reien de les pobres bèsties sinó de la situació comunicativa. La formalitat pròpia de les intervencions institucionals xocava amb les vicissituds domèstiques dels animals de circ. La resta de diputats, sensibles a l’excepcionalitat d’aquelles circumstàncies, van esclatar a riure quan van veure que la primera ministra perdia el control de la situació.

No és gens habitual veure un parlament sencer rient alhora. I segurament per això l’escena s’ha fet memorable. Tant que, quan Dinamarca s’ha situat a l’epicentre de la geopolítica arran de les reiterades declaracions de Donald Trump sobre la possibilitat de controlar Groenlàndia, l’escena del 2019 ha reaparegut a les xarxes però completament descontextualitzada. Es feia passar el riure de la primera ministra danesa i la resta del parlament com una suposada reacció davant les pretensions de conquesta dels Estats Units. L’escena, amb el context manipulat, és útil per construir una dimensió política que en realitat no té. I l’humor, en comptes de ser espontani i innocent, passa a formar part d’una batalla real.

Potser el que fa tan seductora la manipulació d’aquestes imatges són les nostres ganes de veure el poder, sobretot el de Trump, ridiculitzat. En el fons, ens agradaria creure’ns-les. El riure col·lectiu sempre ha tingut aquesta facilitat per suspendre temporalment les jerarquies, de convertir el poderós en ridícul, encara que sigui per un instant. El 2019, quan aquella sessió del parlament danès va quedar aturada perquè tots els seus integrants reien a la vegada, Mette Frederiksen podia exercir un poder diferent: el de ser humana, vulnerable, capaç de perdre les formes per allò que resultava una mica absurd i tendre. Era tranquil·litzador. Com si no passés res més transcendent que allò. Gairebé set anys després, ens voldríem empassar la fantasia que aquell riure pot combatre l’amenaça imperialista. El riure real de la primera ministra i de tot el parlament sencer aleshores no necessitava un enemic per existir. I, en canvi, el que les xarxes s’han inventat ara, sí. I potser aquesta diferència és la que ens diu més del present que estem vivint.