Tonga, l’arxipèlag dels gegants

Si vols pujar a un dels avions que cobreix el trajecte entre els arxipèlags de Tonga, has de pujar a una bàscula. Primer hi has de posar l’equipatge. I acte seguit et toca pujar-hi. Et sents molt estrany, dalt d’una bàscula, observat per un munt de gent. Un treballador de la companyia d’aviació, mig mandrós -ja que els vols s’enlairen quan encara no ha sortit el sol-, va apuntant el pes en un paper. Després fa una suma, la mostra al pilot i fan càlculs. Pagues per quilo. Si has fet curt al comprar el bitllet, et tocarà afegir-hi diners. “Aquí la gent pesa molt, així que no ens podem passar de pes. No et preocupis, tu ets petit”, bromeja el pilot, un noi ros que deu ser australià. Tonga té fama de ser el país amb la gent més grassa del planeta.

Els paradisos no existeixen. Cada racó del món, per molt bonic que sigui, amaga el seu infern, encara que sigui en un dels arxipèlags més bonics del planeta. I el gran problema de la gent de Tonga són ells mateixos: són massa grassos. Els habitants de la Polinèsia ja solen ser gegants per constitució. Durant segles eren mariners i guerrers temibles. Per això són tan bons jugant a rugbi, l’esport nacional que ha permès a un país de tot just 120.000 habitants jugar el Mundial cada quatre anys. Però les últimes generacions han anat adoptant un estil de vida cada cop més sedentari. Ara ja no surten al mar a pescar, ja no són guerrers, ja no es mouen tant. I cada cop mengen menys fruita i verdura. Els encanta la carn i les patates fregides. El resultat és que el 90% de la població està per sobre del pes recomanat, segons el ministeri de Salut local. I l’esperança de vida ha anat baixant per culpa de la diabetis i altres malalties derivades. A Tonga et sents molt petit, envoltat d’aquests gegants. I quan vols agafar un avió per volar de la capital, Nukualofa, fins a una altra illa, et toca pujar a la bàscula. És obligatori. Alguns dels teus companys de vol tenen problemes per pujar tant a la bàscula com a l’avió. De fet, si pujar a la bàscula és sorprenent, pujar als avions de Real Tonga, la companyia local, fa por. Els avions són petits i vells. I, per acabar-ho d’adobar, canvien els horaris amb una sorprenent facilitat. De sobte, un vol que havia de sortir a les 8 del matí surt a les 6. Però quan arribes a l’aeroport ningú l’ha obert, ja que resulta que s’ha decidit endarrerir el vol una mica, sense comunicar-ho als passatgers. I et toca esperar al carrer.

Situat a l’altre extrem del món, per arribar a Tonga cal volar quatre hores des d’Austràlia o Nova Zelanda. I un cop arribes a l’illa principal, Tongatapu, et vas fent petit. Després d’haver vist massa pel·lícules més d’un espera ser rebut per joves musculats i ballarines amb una cintura preciosa movent els malucs. Però no. Aquí et sents com Gulliver arribant a Brobdingnag, el país dels gegants. Excepte els edificis i els avions, tot és gran, a Tonga. També els escarabats que corren pel terra d’un modest hotel a tocar del Palau Reial, on un guia se’ns va oferir a portar-nos de ruta per l’illa més gran del país. Amb una camisa de flors, va insistir en fer-nos provar una espècie d’entrepà amb carn de porc ben greixosa. La carn era salada, ja que els porcs viuen en llibertat, alimentant-se contents per la platja. Els habitants de l’illa expliquen que va ser el capità Cook qui va portar els primers porquets a Tonga. I s’hi van sentir tan bé que ara són l’animal més comú en llibertat. La majoria, de fet, no pertanyen a ningú quan els trobes a la platja o per la capital, on l’edifici més alt té tot just tres pisos. A Tonga per moments penses que no existeixen els problemes, ni per als ciutadans, ni per als porcs, ja que no hi tenen depredadors.

Un monarca llest

Ni el Palau Reial, construït en fusta al segle XIX, és res de l’altre món. Malauradament no es pot visitar, ja que el rei hi passa la major part dels dies. A diferència d’altres monarques, el reietó local no té gaires residències, tot i que viatja bastant a Austràlia, on viuen milers d’habitants de Tonga que van marxar a buscar noves oportunitats, que aspiraven a més. A Tonga, tens la vida resolta. Però si ets ambiciós, t’hi pots sentir atrapat.

A diferència d’altres estats polinesis, Tonga segueix sent una monarquia. Ara hi mana Tupou VI, que, esclar, és un home gegant que ha anat modernitzant algunes coses d’una societat ben conservadora. De fet, gràcies al nou rei, per primer cop Tonga ha tingut un ministre que no forma part d’una de les 33 famílies ancestrals, les que sempre han tallat el bacallà. Tupou IV és descendent del rei Jordi Tupou I, el primer en convertir-se al cristianisme poc després d’haver unificat les 120 illes de Tonga sota el seu mandat. Jordi Tupou I era un home llest. A diferència dels altres monarques de la Polinèsia, va entendre que plantar cara als europeus seria un mal negoci, així que va signar un tractat amb els britànics pel qual passaven a ser un protectorat. És a dir, ell seguia manant en el dia a dia, tot i que en el fons qui decidia les coses importants era el cònsol britànic. Va ser una jugada clau per explicar la Tonga actual, ja que a diferència dels estats veïns, como Fiji o Samoa, aquí poques coses han canviat.

Per exemple, gairebé tota la terra pertany al rei, que per tradició garanteix a la seva gent que tindran accés a un sistema de salut pública gratuït, educació gratuïta fins abans de l’institut i algunes beques a l’estranger per als bons estudiants. I, per sobre de tot, el rei garanteix una casa per tothom quan es casa i un tros de terra per cultivar. És el seu regal de núpcies. La casa no és teva, però saps que hi podràs viure tota la vida. De fet, els estrangers tenen prohibit comprar terres de Tonga, motiu pel qual cap gran cadena d’hotels ha destrossat el paisatge amb edificacions gegants. Aquest és un país amb ben pocs hotels, gairebé tots a la capital, on alguna empresa australiana sí que ha aconseguit permís per tenir un hotel modern, però petit, que no faci mal als ulls. Quan vas a les illes, en canvi, pots dormir en alguna casa familiar als nuclis urbans, però el millor és fer-ho en cabanes davant del mar gestionades per estrangers que han aconseguit un permís per poder administrar durant uns anys un territori, normalment una petita illa que no estava habitada. La tradició ha permès mantenir verges moltes illes. I converteix Tonga en un dels paratges més bonics del món, tot i que si hi busques un hotel amb totes les comoditats, t’equivoques de destí. El més normal es no tenir internet o electricitat moltes hores, a les cabanes.

El rei més estimat

Amb aquest sistema, ningú dubta del rei. De fet, et posa a prova a tu mateix, ja que et trobes justificant una monarquia que ha aconseguit preservar les tradicions i el paisatges d’un dels països menys contaminats del planeta. No hi ha fàbriques, no hi ha gaire cotxes. De fet, no hi ha ni semàfors. No havia visitat mai abans un lloc on el monarca fos tan estimat. La seva fotografia és a tot arreu i cada any es produeix una cervesa en el seu honor per recordar la data de la seva coronació. Quan els insinues que vens d’una monarquia corrupta i la critiques, es posen les mans al cap. De fet, no és l’única cosa que et fa sentir diferent. A Tonga, on tothom és profundament cristià i les misses cantades són precioses, l’homosexualitat està castigada amb 10 anys de presó. Tampoc és bona idea proposar un debat sobre si existeix Déu. No per por de perdre el debat, sinó perquè no és bona idea fer enfadar un d’aquests gegants que normalment han jugat a rugbi. Un cop deixen de jugar, es van engreixant més i més, tot i que el govern ha iniciat fa poc un pla per intentar frenar-ho: posa impostos a molts menjars que arriben de fora i explica a les escoles que cal menjar millor.

Tonga és d’aquells racons del món on la població molts cops ja ni valora allò que un turista busca. Tenen tantes platges sense gent, tantes illes precioses i tanta fauna, que prefereixen portar-te a un dels pocs monuments ancestrals que tenen, tot i que no sigui res de l’altre món. Però per a ells és important, ja que els connecta amb el passat. Amb les seves arrels, amb els seus avantpassats. A tocar del monument, unes joves estudiants t’intenten vendre perles tan bé de preu que penses que deuen ser falses. En veritat, una de les coses bones de viure en un paratge com aquest és que del mar en surten ostres ben grans, perles i unes llagostes delicioses per sopar.

Amb el pas del temps, però, els ciutadans locals han après que els turistes arriben a Tonga buscant connectar amb les balenes. I molts viuen d’això. De juliol a setembre, l’arxipèlag de Vava’u té fama de ser un dels racons del planeta on és més fàcil nedar entre balenes geperudes. Vava’u, coses de la vida, va pertànyer a Espanya durant uns anys, ja que el capità Cook, quan va voltar per aquí, inicialment va decidir no fer terra per aquestes illes perquè no hi va trobar un bon port. Així que el primer europeu en desembarcar va ser el capità gallec Francisco Mourelle de la Rúa el 1781 i va proclamar que formaven part de la Corona d’Espanya. Uns anys més tard, el 1793, arribaria el navegant italià Alessandro Malaspina, que liderava una expedició en nom de la mateixa Corona, per reafirmar que aquestes terres formaven part de l’Imperi. Mourelle de la Rúa, nascut en un poblet de la Corunya, i Malaspina, que venia d’una població de tot just 150 habitants de la Toscana, van navegar mesos i mesos fins a aquest paradís. Sempre m’ha provocat curiositat imaginar com la població local vivia l’arribada d’aquells mariners que es creien amb el dret de decidir que casa seva passava a ser part d’un Imperi tan llunyà. De la mateixa manera, els britànics les van acabar fent seves quan Cook va tornar per la zona, ja que els espanyols tampoc hi van deixar ningú perquè defensés aquelles noves propietats. Al segle XIX ja seria molt habitual que baleners britànics arribessin a la zona per matar les balenes que ara atreuen turistes.

Nedar entre balenes

Després d’un llarg viatge, les balenes arriben a aquestes aigües per passar-hi uns mesos amb els seus menuts, acabats de néixer. Ho fan des de fa tants anys, que els guies ni dubten que les hi trobaran. Tot i que no sempre passa. Jo vaig passar algunes hores a la nau d’un nord-americà disfressat de pirata del segle XIX que portava uns quants anys vivint a Tonga, i vaig haver de sentir els seus renecs, perquè no les hi va trobar. Va ser frustrant. Per sort, el segon dia vam tenir sort. El problema és que et toca saltar a les aigües de l’oceà Pacífic. I alguns ja patim prou en una cala de la Costa Brava per haver de nedar contra aquests corrents. “Saltarem uns metres per davant de la seva trajectòria, així vindran cap a nosaltres, però estigueu atents als moviments, per si canvien de direcció”, cridaven els guies, dos joves nois que de tant nedar no havien tingut temps d’engreixar-se. Ben al contrari, tenien un cos perfecte. Ens acompanyaven dos jubilats australians. I, evidentment, dins de l’aigua els dos guies ens van haver d’arrossegar, amb un flotador lligat a una corda, per poder arribar a les balenes, ja que no teníem prou força. Els avis australians, en canvi, ja eren tots contents al costat d’aquestes fascinants criatures. Si alguna cosa he après amb el temps és que ningú neda tan bé com els australians, un país on nedar a l’oceà cada matí, abans d’anar a la feina, és tan normal com fer Pilates a Barcelona. L’oceà Pacífic no en té res, de Pacífic, si ets un paio de Sabadell. Per a les balenes, per sort, és un lloc segur. Han après que ja no seran atacades per cap balener, perquè el govern de Tonga ho ha prohibit. I deixen que t’hi acostis molt. Durant la pandèmia, sense turistes, les balenes s’han deixat veure més que mai, expliquen els habitants locals. Deu haver sigut emocionant.

Tonga aconsegueix ser allò que molts busquem, quan somies un viatge. Un lloc on pots oblidar-te de la resta del món, on molts cops no tens connexió i on molts ciutadans locals, quan els dius que vens de Barcelona, no la saben situar al mapa. I tampoc saben qui és Messi. Ara, xerrant una mica, recorden que un cosí segon va jugar a rugbi a la Santboiana. Un arxipèlag sense grans hotels, sense polseretes, sense discoteques. On realment estàs connectat amb la natura, perquè no hi ha gairebé cap altra opció quan surts de l’illa principal. Et toca dormir en cabanes davant del mar on amb sort, a pocs metres, pots veure una balena nedant. Tonga és un paradís llunyà que et canvia tant les idees que per uns dies pots arribar a ser monàrquic. Només uns dies i no gaire, eh? Un país de gegants on et sents petit tant a terra com dins de l’aigua. I, de tant en tant, sentir-se tan petit és una bona idea. Quan mires als ulls d’una balena de prop, t’oblides de tots els problemes. I penses que, malgrat tot, aquest planeta és meravellós.