Viatges

Turistes feliços a "la zona més terrorífica del món"

La zona desmilitaritzada entre les dues Corees, un paratge perillós durant dècades, s'ha convertit en una gran atracció turística

SeülEl Park deu tenir uns 60 anys. No parla gaire, però li agrada sorprendre la gent amb el seu ocell. Una mena de periquito molt bonic que deixa a l’espatlla dels turistes. Aquests, despistats, se sorprenen quan noten un copet a l’esquena. Quan giren el cap troben un ocell de colors als morros. Molts creuen que el Park ho fa per guanyar diners. No és així. Simplement deixa l’ocell una estona, marxa a donar un volta i torna a buscar el seu amic alat. Sembla una escena còmica a la porta d’un preciós cafè hipster. Un petit edifici amb parets de vidre que permet veure el disseny minimalista de l’interior. A dins, una jove amb un pentinat modern prepara tota mena de cafès. Dutch black, flat white, affogatos... amb un bagel a la mà i un cafè amb dibuixos divertits, molts joves seuen als bancs i juguen amb l’ocell del Park, fent-se fotos per pujar a Instagram. Ningú diria que som en un lloc que Bill Clinton va definir com "la zona més terrorífica del món" el 1993. Som a la zona desmilitaritzada que separa les dues Corees, coneguda com la DMZ. Amb vistes a Corea del Nord, hi ha un cafè hipster.

Cargando
No hay anuncios

L'any 2018 un acord entre els dos governs va servir per relaxar la vigilància a la frontera. Els soldats van amagar-se a les casernes i el turisme va arribar. Un acord que aquests dies el govern del Sud es replanteja modificar, per evitar un atac del Nord a l'estil de Hamàs a la frontera de Gaza. Molts turistes semblen oblidar-ho, però continua sent una frontera perillosa. A les 7 del matí, per exemple, un grup de visitants surt des de la capital, Seül. El Paul, el guia, pregunta als presents què esperen de la jornada i un grup de francesos crida "Passar-ho bé!", com qui va a Port Aventura. Dos nord-americans veterans els miren amb reprovació i el Paul els adverteix. "Potser no ho sembla, però continua sent un lloc molt perillós. Un sol error, una sola provocació, i boom", diu. Qui sap si aviat tornarà la vigilància activa i els turistes ja no seran benvinguts.

La zona desmilitaritzada no es pot visitar en solitari. Però en lloc de trobar-hi un munt d’incomoditats, soldats armats i tensió, els visitants troben cafès elegants, un Dunkin' Donuts i un parc d’atraccions una mica atrotinat. Si algú esperava una frontera agressiva, no la troba, ja que els soldats són en llocs amagats. Difícilment els trobes. "Per entrar a la part central de la zona desmilitaritzada cal el permís de l’exèrcit. Han de mirar els documents de tots els turistes i fan torns d’entrada. Et pots trobar que arribes a les 10 del matí i no et donen torn fins a les tres de la tarda", raona el Paul. Però com que tot depèn del ministeri de Defensa, a vegades els grups que porten hores esperant per entrar descobreixen que aquell dia es tanquen les portes. O reben una trucada a darrera hora en què se'ls diu que poden entrar abans del previst. Per fer més agradable l’espera, al voltant de les portes d’entrada de la DMZ ha crescut un complex turístic ben estrany, on hi ha des d’un museu d’art a l’aire lliure que reclama la pau fins a restaurants fast food, estàtues que recorden els morts en combat o una vella locomotora plena de forats de bala, ja que va ser atacada pels nord-coreans als anys 50. Un cop es travessa un pont amb controls militars i s’arriba a la DMZ, les sorpreses no s'aturen. A les portes d’un dels túnels que el règim del nord va excavar sota la frontera als anys 90, descobert, un bus deixa els turistes davant cartells on fer-se fotografies amb dibuixos d’ossos amb casc de soldat i tres lletres grans de colors: DMZ. Instagram en una zona en guerra.

Cargando
No hay anuncios

Sí, la DMZ ha canviat molt els darrers anys. Ara fa pocs anys aquest elegant cafè hipster tan de moda era una taverna construïda el 1972 on s’aplegaven molta gent gran, desplaçats de guerra del nord, que s’hi acostaven per beure makgeolli, un alcohol coreà fet a base d'arròs. Passaven hores mirant més enllà dels fils espinats, cap a uns turons amb gairebé cap arbre. Cap al nord, on havien nascut i sabien que no tornarien. L'any 1972, quan es feia evident que la frontera no es mouria, el sud va construir tot aquest recinte anomenat Imjingak destinat als refugiats del nord i als veterans de guerra. Un espai memorial amb monuments als caiguts de guerra, on encara es fan cerimònies. Però el febrer del 2019 tota la zona es va reformar per evolucionar-ho a porta d'entrada del turisme. I la taverna va ser reformada i convertida en aquest cafè que fa les delícies dels joves coreans, que pengen fotos a les xarxes "al cafè més perillós del món" fent bromes sobre Crash landing on you, una sèrie romàntica coreana sobre una noia rica que fent parapent acaba sent arrossegada cap al nord, on s’enamora d’un soldat comunista. No, aquest no pot ser el cafè més perillós del món. Ves a saber quin deu ser, de fet. Però la famosa frontera que separa Corea, dividint germans i famílies, s’ha convertit en una atracció turística. Cada any més d’un milió de persones la visiten, la majoria coreans i nord-americans.

Cargando
No hay anuncios

Les ofertes per visitar la DMZ s’han multiplicat la darrera dècada. Corea del Sud s’ha anat consolidant com a destí turístic gràcies al K-pop, les sèries, la seva història i una gastronomia molt rica. I visitar la frontera s’ha convertit en una etapa més de molts d’aquests viatges. Això sí, cal apuntar-s'hi uns dies abans, perquè les dades del teu passaport siguin controlades pel govern de Seül. Els passaports s’entreguen a les autoritats militars a la porta d’entrada de la zona, un lloc que sembla de tot menys una instal·lació militar, ja que és plena de botigues de souvenirs. Hi ha normes, com no portar roba massa extremada, com faldilles curtes, i res de roba amb estampat de camuflatge militar. Les ofertes per fer una excursió des de Seül d’un dia es conten per centenars, amb preus d'entre els 40 i els 400 dòlars per tot un dia. De Seül a la frontera hi ha tot just una hora, així que algunes excursions s’aturen en el camí en una cascada, un pont penjant sobre una vall o el memorial a un batalló britànic que va ser capturat pels comunistes el 1951. D'altres et porten a algun dels quatre túnels que els coreans del nord van construir per intentar fer entrar espies al sud. Quan baixes sota terra i avances fins al final d’un d’aquests túnels, el guia et va recordant que ets a poc més de 70 metres del nord. Poder visitar tots els punts del recorregut, però, no depèn dels guies. Com que es visita la frontera de dos estats que continuen en guerra des de l’any 1953, de tant en tant tanquen la frontera i els tours han de tornar part dels diners als turistes que, tristos, no poden entrar. Una guerra letàrgica, congelada, amb incidents puntuals, però una guerra.

Cargando
No hay anuncios

Un dels punts destacats del recorregut és visitar Panmunjeom, un complex d’edificis on es va signar l'armistici del 1953. És a dir, el tractat on es va acordar crear aquesta zona de 258 quilòmetres de llarg i quatre quilòmetres d’ample. Una zona desmilitaritzada on sembla que viuen tranquils un munt d’animals salvatges, entre ells l’ós negre asiàtic, en perill d’extinció, ja que entre les dues fronteres, gairebé no hi ha humans i ningú els pot caçar. Bé, sempre que no siguin prou grossos per activar una mina. El complex de Panmunjeom és l’únic lloc on es poden veure soldats dels dos exèrcits fent guàrdia, separats per pocs metres. És allà on Donald Trump va saludar Kim Jong-un el juliol del 2019, travessant amb un saltiró la frontera, entrant a Corea del Nord. El juliol del 2023 qui va fer el saltiró va ser un soldat nord-americà. Travis King, que per raons desconegudes va decidir travessar al nord. De tant en tant, es produeixen fets com aquest, ja que a Panmunjeom pocs metres separen els dos estats. El 2017 qui va travessar la frontera va ser un soldat del nord, que, tot i ser disparat per altres soldats comunistes per evitar que es pogués escapar ferit, va poder desertar. Al ser l’única zona on realment la frontera està oberta, no sempre es dona permís als turistes per visitar-la. Molts cops, els guies no saben si hi podran entrar fins que són a la porta de la DMZ, ja que quan menys t’ho esperes, un incident recorda que, efectivament, és una zona perillosa, com la baralla entre soldats sobre si es podia talar un arbre a la zona desmilitaritzada que va acabar amb dos militars nord-americans morts a cops de destral el 1976.

A un quilòmetre de Panmunjeom hi ha el famós pont sense retorn, que només s’ha obert puntualment per l’intercanvi de presoners. I també hi ha un poble, anomenat Taesung. Sí, dins de la zona desmilitaritzada hi ha un poblet de 190 persones, la majoria camperols que gaudeixen d’un estatus especial. De fet, a diferència de la resta de coreans, ells no han de fer el servei militar obligatori. I no han de pagar impostos, ja que viuen en terra de ningú. Sembla atractiu, però algun benefici ha de tenir viure dins de la segurament frontera més fortificada del món. Als quatre quilòmetres, hi ha mines antipersones a banda i banda. Viure a Taesung no és fàcil, però amb el turisme la vida els ha canviat. Els tours turístics sempre paren a les portes del poble, on hi ha un supermercat on pots comprar productes fets a la zona desmilitaritzada. Soja, gelat, ginseng, xocolata, aiguardent... productes amb bona fama, ja que sense fàbriques a prop, hi ha poca contaminació. Ara, malgrat ser en una zona neutral, Taesung està connectat amb el sud. De fet, el govern de Seül els va instal·lar fibra òptica fa pocs anys. El règim del nord també controlava un segon poble dins de la DMZ anomenat Kijong, on es podien veure escenes que, segurament, no eren gaire reals. Un poble feliç que ara és buit. Per poder veure el nord avui en dia cal fer-ho des de dos miradors, el Dora i el d’Odu, amb unes ulleres de llarga vista. Al nord s’hi veuen pocs cotxes i moltes bicicletes. Pocs arbres. I una bandera gegant, dalt d’una torre de 200 metres, desafiant.

Cargando
No hay anuncios

L’oferta de toursdes de Seül és ben generosa, però també existeixen tours al nord. Alguna agència internacional, com Koryo Tours, ha aconseguit pactar amb el règim del nord poder organitzar viatges a aquest estat, on els turistes sempre han d’anar vigilats per funcionaris locals. Viatges que inclouen a vegades veure la DMZ des del nord. Una frontera que ha anat evolucionant, fins a convertir-se en aquest lloc estrany que és ara. Els habitants de Taesung expliquen que, per sort, ara no els han d’evacuar de tant en tant per una escalada militar i que s’han agilitzat els tràmits perquè ells puguin entrar i sortir més ràpid, un fet ben necessari perquè al seu poble no tenen hospital. El que més agraeixen, però, és que amb els acords del 2018 els dos governs acceptessin deixar de torturar-se amb una arma de guerra ben particular: la música. Durant anys, a la frontera els dos enemics competien per veure qui provocava més mal de cap als altres utilitzant grans altaveus. Els del nord solien emetre discursos del seu líder i cançons patriòtiques. Els del sud responien amb cançons de moda. Una de les darreres que van fer servir va ser el gran èxit de la música coreana, el Gangnam style del cantant PSY. Segurament, els soldats del nord que la van escoltar no van entendre gaire cosa de la lletra, que fa befa de l'estil de vida luxós de Gangnam-gu, un districte de Seül d'elevat poder adquisitiu. La fi de la guerra musical també va ser clau per permetre l’arribada de més turisme, esclar. No devia ser agradable intentar visitar la zona amb aquests altaveus a tot volum.