Txernòbil, una amenaça invisible
Han passat 33 anys des que es va produir l’accident a la central nuclear ucraïnesa. Avui ha tornat a l’actualitat després de l’emissió de la sèrie ‘Chernobyl’ a la HBO, que ha sigut un èxit tant de crítica com d’audiència. En aquest reportatge s’analitzen les conseqüències del desastre nuclear més gran de la història de la humanitat
Tot va començar en els primers minuts d’un dissabte d’abril de l’any 1986. Era dia 26, i just quan el rellotge marcava la 1.23 es va produir una de les catàstrofes tecnològiques més grans de la història de la humanitat. Els enginyers de la central nuclear de Txernòbil realitzaven unes proves per augmentar la seguretat dels reactors. Però el resultat no va ser l’esperat. De fet, mentre buscaven aconseguir una central més segura, van caure en el caos absolut. El reactor 4 es va descontrolar, i quan els tècnics es disposaven a apagar-lo, va passar el que ningú pensava que podia passar: el nucli va explotar i va alliberar quantitats de radiació que l’ésser humà mai havia arribat a experimentar. La central de Txernòbil va deixar anar 100 cops més radiació que les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.
La falta d’estudis dels efectes de la radiació sobre la població japonesa, amagats per la seva aliança amb els Estats Units, va provocar que moltes persones menyspreessin les conseqüències d’unes partícules capaces de travessar qualsevol ésser viu i destrossar-lo per dins. La radiació va esdevenir una amenaça invisible, per la falta d’informació i perquè és indetectable físicament fins que no n’arriben les primeres conseqüències.
Un impacte a llarg termini
Un impacte a llarg termini Els treballadors de la central i liquidadors que van rebre altes dosis de radiació en van poder notar els efectes ràpidament. Però la resta de la població, exposada a nivells menors, no va poder saber quin n’era l’abast fins que van passar els anys. Com més baix sigui el nivell de radiació a què s’exposa una persona, més llarg serà el període de latència abans que n’esclatin les conseqüències. En aquest sentit, han calgut molts anys per saber si la radiació ha produït càncer en les poblacions que no van rebre dosis letals. A més, el càncer pot trigar molt de temps a mostrar els primers símptomes, en alguns casos fins a 25 anys.
Txernòbil també va demostrar que el càncer no és la principal conseqüència de la radioactivitat. El més freqüent és un envelliment prematur, que dona lloc al deteriorament del sistema nerviós, respiratori, digestiu i fins i tot a depressions i problemes psicològics. De fet, l’explosió de la central ha tingut conseqüències molt inesperades segons la comunitat científica. Normalment, sempre neixen més noies que nois, però a les zones més pròximes a l’accident aquesta tendència es va invertir en els anys posteriors a l’explosió.
La comunitat científica encara està lluny de saber quin serà l’impacte de Txernòbil a llarg termini. De fet, la radiació no s’atura en qui la rep, també es transmet als fills a través dels gens. Un dels principals efectes de l’explosió ha estat, precisament, la mortalitat infantil. L’alteració genètica dels pares ha provocat que neixin molts fills malalts o amb malformacions. I no s’atura aquí, ja que només un 10% del dany genètic esperat passa a la primera generació.
Els liquidadors
Va ser el col·lectiu més perjudicat per la catàstrofe nuclear. Després que es produís l’explosió, les autoritats soviètiques els van portar a Txernòbil des de tots els racons del país per eliminar la radiació, però no van ser informats de la dimensió del desastre ni de les conseqüències d’exposar-se a nivells tan elevats de material radioactiu. Els que es van acostar més a la central van haver de suportar nivells de radiació nou cops superiors a la dosi letal. Molts d’ells han mort i la majoria han quedat incapacitats, ja que han envellit de manera prematura i han desenvolupat diferents formes de càncer, leucèmia, malalties psiquiàtriques, psicològiques i cataractes. Els fills dels liquidadors nascuts després de la catàstrofe van heretar la radiació dels seus pares, cosa que els va provocar malalties i, en molts casos, la mort.
El nou sarcòfag
Les autoritats soviètiques van instal·lar una cúpula de formigó sobre el reactor 4 de Txernòbil per contenir la radiació, però era una solució a curt termini. Per aquest motiu, a finals dels anys 90 els països del G-7 van realitzar una inversió de 2.100 milions per construir una altra cúpula que contingués la radiació durant almenys 100 anys. La construcció va acabar el 2014 i ha estat un èxit. Tot i això, no es tracta del remei definitiu, ja que els residus radioactius de la central nuclear seguiran emetent altes dosis de radiació durant els pròxims 300.000 anys.