Els últims maquis

Fotos: JUAN PLASENCIA / ZOOM.COMPer a ells la Guerra Civil, iniciada enguany fa 80 anys, no va acabar el 1939. Ells, els maquis, van continuar la guerra fins gairebé els anys seixanta, amagats sobretot a les muntanyes, mantenint una lluita de guerrilles contra el franquisme en què es van jugar la vida i la llibertat. A ells, però, poca gent els recorda. “Em va sorprendre que gairebé les úniques imatges que hi havia dels maquis fossin en blanc i negre i de fa molts anys, amb poques excepcions relacionades amb algun cas concret”, explica el fotògraf valencià Juan Plasencia. “És curiós que no hi hagués treballs de grup quan, precisament, els maquis havien funcionat sempre de manera col·lectiva. Per això em vaig decidir a fer aquest projecte, perquè era ara o mai. Els supervivents són molt grans, es moriran i no hauran tingut ni un sol reconeixement. Com és possible?”

Plasencia va començar el treball el 2009 i l’última foto la va fer el 2013. En conjunt va fer 57 retrats de maquis localitzats per tot arreu. “Va ser un treball molt emocionant en l’àmbit personal, perquè era gent molt conciliadora i amable, però va ser molt dur en l’aspecte logístic. Vaig recórrer 24.000 quilòmetres, de Granada a París, perquè és gent molt gran i era jo qui m’havia de desplaçar a casa seva. Tanmateix, no volia retratar-los en el seu context actual, que en alguns casos és molt dur perquè han tingut una vida difícil, sinó mirant de buscar el que havien sigut, la seva memòria”.

Les fotografies són tota una declaració d’intencions. “Els maquis són una ombra històrica i es mereixien un homenatge no només pel que havien patit sinó sobretot per l’oblit de tants anys. Per això me’ls imaginava en la penombra, quasi en l’obscuritat total, però aproximant-se cap a una cortina de llum. Perquè es mereixen ser als llibres d’història, van lluitar per la democràcia espanyola, i si no van aconseguir res no va ser ells no ho intentessin sinó perquè els seus comandaments polítics els van abandonar”.

Amb aquesta feina, formalment molt estètica i que en format expositiu s’ha mostrat en diverses localitats valencianes, Plasencia volia apel·lar no tant a la gent d’esquerres, que més o menys ja coneix la història, com “als que no compartien els seus ideals i a la gran majoria indiferent que desconeix la seva existència”. Va tenir l’ajuda de l’historiador alacantí Salvador F. Cava -autor dels perfils que acompanyen les imatges-, que ha estudiat el llegat dels guerrillers. Segons Cava, en la guerrilla del maquis, que va començar tot just acabada la guerra i va tenir grups a les serralades de tot Espanya -d’Andalusia a Catalunya-, s’han de tenir presents també els enllaços, fonamentals per subministrar queviures, aixopluc i informació als combatents, i també els familiars, que van patir de primera mà la repressió, especialment de la Guàrdia Civil, que va ser el cos encarregat de perseguir els maquis, a qui titllaven de “bandolers”.

La guerrilla, explica Cava, es va revifar especialment després del final de la Segona Guerra Mundial -amb la vana esperança que es podria tombar Franco- i els milers de guerrillers i enllaços estaven estructurats políticament i militarment: especialment eren comunistes i anarquistes i també hi havia alguns grups socialistes. Gairebé tots van acabar morts, a la presó o a l’exili. Ningú, diu Cava, els reconeix que van ser “els últims soldats de la República”. Aquest dolor, el que provoca l’oblit de la societat per la qual es va lluitar i patir, és el que apareix en moltes de les mirades d’aquest reportatge.

8 HISTÒRIES PARTICULARS

Amadora Martínez García, ‘Rosita’

(Atalaya, Villar del Saz, Conca, 1930)

Igual que les seves germanes Sole i Blanca, i el seu pare, Nicolás Martínez Enrique, i el seu cunyat Hilario García Loreto –tots dos morts a les guerrilles–, es va incorporar a la muntanya el novembre del 1949. Va estar en els grups guerrillers dels sectors 50 i 11. Des del terme de Calles, com a a nucli de suport fonamental, es va traslladar a Iecla, a la casa de Matilde Rovira. Tanmateix, va ser detinguda al cap de poc d’arribar-hi, el 25 de juliol del 1951. Després del consell de guerra es va passar set anys a la presó. El 1960 es va casar amb el guerriller de l’Agrupació de Granada Miguel Padial.

Martín Arnal, ‘Pasador’

(Angüés, Osca , 1921)

Va viure activament la Guerra Civil Espanyola: la retirada d’Aragó i la de Catalunya el 1939. El mateix passaria a França, i a partir del 1942 va col·laborar amb la resistència en la seva lluita contra els nazis. L’octubre del 1944, paral·lelament a la incursió armada a la Vall d’Aran, va començar la seva feina de passador a la zona pirenaica. Especialment ajudava l’agrupació AGLA i guerrillers anarquistes, les dues organitzacions més actives en la continuïtat de la lluita armada contra el franquisme fins ben entrats els anys 50.

Teresa Dolz Vicente

(Nogueruelas, Terol, 1930)

Filla de Francisco Dolz i d’Estrella Vicente, la masia Río Quilez (Nogueruelas), on vivien, va ser un dels punts de suport a la guerrilla més significatius des del 1946. Situada en la ruta de pas cap a Mosqueruela, aviat va ser denunciada i al seu masover li van aplicar la llei de fugues (execució extrajudicial) el 15 de març del 1947. Amb tot, la masia va continuar sent un nucli de suport efectiu del maquis. L’episodi més comentat va passar el 1952, quan el maqui Isaías Jiménez Utrillas, Maquinista, que havia deixat la guerrilla i ajudava la Guàrdia Civil a detenir els seus antics companys, va disparar contra els guàrdies que el custodiaven i en va matar tres, i també una germana de la Teresa.

Tàrio Rubio

(Les Useres, Castelló, 1920)

Voluntari al front de Terol, va ser fet presoner el 1938. Va passar per diversos camps de concentració (Miranda de Ebro, Aranda de Duero) i presons franquistes (Valdenoceda, Torrero), i pels batallons disciplinaris (Cuelgamuros, Somaén). El 1945 va sortir en llibertat. La seva tornada a casa va coincidir amb l’arribada del maquis al Maestrat. Amb diversos coneguts i represaliats del seu poble va formar un nucli de suport als guerrillers del sector 17. L’aplicació de la llei de fugues a Salvador Escrich a Atzeneta, amb qui estava enllaçat, va ser determinant per a la seva breu detenció, tortures i posterior fugida a Barcelona.

Francisco Martínez López, ‘Quico’

(Cabañas Raras, Lleó, 1925)

Guerriller al seu Bierzo natal. Va començar com a enllaç i el 1947 es va incorporar a les partides armades de l’Agrupació de Lleó i Galícia evitant així una detenció imminent. El març del 1949 va formar part de la unitat del mític Manuel Girón Bazán, amb qui va compartir lluita i causa fins que Girón va morir el maig del 1951. El setembre d’aquell any, Quico i altres companys es van exiliar a França. No tornaria a Espanya fins al 1977 i des de llavors ha sigut un dels guerrillers més actius per recuperar la memòria del maquis.

Camilo de Dios fernández

(Sandiás, Ourense, 1932)

Membre de les Joventuts Socialistes Unificades, es va incorporar a la guerrilla galaicolleonesa, amb la seva mare, Carmen Fernández Seguín, i el seu germà gran, Perfecte, el 1948, quan tenia 16 anys. Va formar part del grup volant a càrrec de Juan Sorga. Va participar en moltes accions, com l’intent de treure de la presó de la Corunya els dirigents Antonio Seoane i Juan Gómez Gayoso. Ferit i pres el 18 de març del 1949, va estar tancat 10 anys i la seva mare 13. El seu germà va morir a Àvila en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. La seva lluita política clandestina com a comunista va continuar als anys seixanta.

Pedro López Tena, ‘Garrafa’

(Aldeanovita, Toledo, 1926)

Aldeanueva de San Bartolomé, el seu poble, va ser un lloc significat de la lluita guerrillera amb 22 incorporacions. D’allà en va sortir tot un grup de guerrillers des de les fugues de la presó el juliol del 1940 i en anys posteriors. El més carismàtic va ser Jesús Gómez Recio, Quincoces. Pedro López i el seu germà Teodoro López, Segovia, així com el seu oncle Saturio Gómez Recio, Quijote, germà de Quincoces, s’hi van incorporar l’abril del 1945, al mateix temps que es produïa la visita de coordinació dels caps centrals de la guerrilla que van situar l’estat major en una cova de la serra d’Altamira. El Pedro i el seu germà van estar un any a les guerrilles, fins al juny del 1946.

Jerónimo Barquero Barquero, ‘Abundio’

(Bronchales, Terol, 1920)

Refugiat a Conca durant la Guerra Civil, hi va participar quan es va mobilitzar la seva quinta dins de l’Exèrcit del Centre a les ordres de Cipriano Mera. La primavera del 1947 els guerrillers arribarien als Montes Universales. A l’abril quatre joves de Bronchales s’hi van unir. Els altres tres eren Roberto Barquero, Silvio; Francisco Domingo, Rufino, i Antoniano Pérez, Jaime. Jerónimo Barquero no s’hi va estar gaire temps, a la muntanya, tot just un mes. Després de deixar-ho, va estar amagat a casa seva fins al febrer del 1948. En els documents policials hi figura com a afusellat aquell any.