Qui vas ser Fred Turner? El carismàtic boxejador català que va caure en l'oblit

BarcelonaQui va ser Fred Turner? O potser caldria dir-li Fredy Ripers? Segurament pocs, molt pocs, sabran a qui em refereixo. No és estrany. Es deia Alfredo Alberola Serra, va néixer a Barcelona l’any 1936 i va morir, jove, l’any 1991. En l’oblit, sense fama, malgrat haver sigut un dels més prolífics representants d’un esport també tan oblidat com és la lluita lliure. Una disciplina que a casa nostra mai va fer excessiva fortuna ni va assolir la dimensió pública que té, per exemple, als Estats Units. Va tenir, però, una intensa vida soterrada en circuits recreatius i d’exhibició i també va transcendir-los instal·lant-se en alguns locals oficials, però sense assolir mai la categoria d’esport de masses.

Fred Turner era el nom artístic que Alberola utilitzava en el món de la boxa i Fredy Ripers el que va escollir per a la seva altra faceta, la d’actor. Va intervenir, sempre encasellat en papers de goril·la, mafiós o trinxeraire, en films tan representatius d’una època com l’anomenat cinema quinqui barceloní de finals dels anys 70 i principis dels 80: Perros callejeros; Los últimos golpes del Torete; Yo, el Vaquilla... pel·lícules de la factoria de José Antonio de la Loma a les quals cal afegir també un clàssic del cinema català de la Transició com Alicia en la España de las maravillas i una més que digna mostra de cinema negre barceloní dels 80 com és Crónica sentimental en rojo, adaptació de la novel·la de Francisco González Ledesma, guardonada amb el premi Planeta.

Un àlbum desconegut

Per què en parlem avui? Doncs perquè, estranyament, trenta-tres anys després de la seva mort, cauen a les meves mans els àlbums de fotografies que documenten la seva vida. Com acostuma a passar en aquests casos, poques respostes i cap certesa. Segurament qui els ha custodiat durant tots aquests anys o ha traspassat o se n’ha desfet. Potser un traster que s’ha buidat o un pis que ha canviat de mans. A vegades es pot investigar o documentar la procedència d’aquesta mena de materials. En aquest cas, molt complicat. Doncs bé, la troballa permet diverses coses. En primer lloc, la més obvia, documentar la vida professional i personal d’Alfredo Alberola i certificar, gràcies a l’ajuda de Domingo el Trenas, expert en esports de contacte i treballador de diversos gimnasos especialitzats entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80, que va ser un nom destacadíssim de la disciplina; va excel·lir-hi, de fet, arribant a ser campió d’Europa.

"El Fredy era tota una institució, tenia molta personalitat i carisma. La lluita era la seva vida i s’hi va entregar amb tota l’ànima". Precisa també que tenia certa facilitat per al xou, la performance, requisits importants en un esport com la lluita lliure, molt marcat sovint per l’exageració, la posada en escena, el dramatisme. Això el va encaminar també al món del cinema, en el qual va saber mantenir-se durant uns quants anys. Sempre, reiterem, en papers similars i poc exigents, reiteratius fins i tot, però que també van fonamentar un extra dins la seva ja notable dosi de carisma.

A Barcelona també es boxejava

Poder transitar per la vida de Fred Turner o Fredy Ripers –és interessant que tingués la vista de personalitzar les seves dues facetes amb dos noms artístics diferents– ens permet també documentar l’existència, avui perduda, d’una Barcelona pugilística. Sí, va existir a la ciutat un circuit de locals que oferien l’espectacle dels esports de contacte. Sovint eren gimnasos condicionats, adaptats o tunejats amb unes quantes cadires de tisora per acollir públic afí que omplís la vetllada i els proporcionés un sobresou per veure en acció els lluitadors que, més enllà d’entrenar cada dia, maldaven per exhibir-se també una mica. Hi havia també locals professionalitzats al 100%. Tal com recorda Miquel Andreu en un fantàstic reportatge al setmanari Som Esports, el rei era l’històric Price –a la cantonada de Flordidablanca amb Casanova– obert entre el 1934 i el 1973 i considerat el temple de la boxa a Barcelona.

També la sala Iris i el casino l’Aliança del Poblenou acollien sovint exhibicions de lluita lliure, així com altres espais polivalents en què tant es podia gaudir de carreres de gossos, com de partits d’hoquei com d’exhibicions pugilístiques. És el cas del Canòdrom Sol de Baix de les Corts i també, de tant en tant, del Palau dels Esports de Montjuïc. La lluita lliure, recorda Miquel Andreu, era un esport ben particular: "La lluita lliure que es practicava era l'americana, consistia, bàsicament, a intentar posar el contrincant d'esquena a terra, en una performance amanida amb escenes més o menys teatralitzades, en què hi solia haver el paper del lluitador bo i el del lluitador dolent, o el rude i l'estilista –en llenguatge de l'època–, i un guió en què el dolent, sovint emmascarat, s'excedia amb accions no permeses i el bo s'acabava imposant. Sobre aquests espectacles planava, a vegades, l'ombra del tongo, que participants i organització negaven però que la premsa de l'època, de tant en tant, posava sobre la taula".

Avui, els espectacles basats en esports de contacte a Barcelona són pràcticament testimonials. Hi ha, això sí, un interessant circuit de gimnasos que ofereixen formació en aquest terreny. Val la pena mencionar, per exemple, el Boxeo Gran Price del carrer d’Aragó, que, com el seu propi nom indica, rescata la memòria de l’històric Price i l’homenatja amb fotos i elements decoratius que recorden el local originari. Fred Turner, també avui rescatat de l’oblit i la llosa del passat, n’estaria, segur, ben content.