El vestit sastre “de truhán o de señor” de Julio Iglesias
La setmana passada, la imatge pública de Julio Iglesias va quedar profundament sacsejada per la revelació d’un cas de presumpta violència sexual. Si les acusacions arribessin a confirmar-se judicialment, el relat que durant dècades ha envoltat el cantant s’ensorraria per donar pas a una figura molt més fosca: la d’un autèntic depredador sexual. Un home allunyat de l’escena pública des de fa anys, però que als vuitanta i noranta va ser un referent masculí de primer ordre. Aquest fet obliga no només a examinar els fets concrets, sinó també a interrogar el marc sociocultural que va sostenir, normalitzar i fins i tot celebrar aquesta figura. I, dins d’aquest marc, a entendre fins a quin punt la moda va actuar com un aliat decisiu en la construcció d’un sex symbol amable, relaxat i aparentment inofensiu.
Pensar en Julio Iglesias és pensar, gairebé de manera automàtica, en el vestit sastre. Però no en la seva versió més conservadora. El cantant va abraçar una tendència emergent als anys vuitanta: el relaxament (i en certa manera desconstrucció) d’una peça canònica de la masculinitat des del segle XIX. Un dels precedents fonamentals d’aquest gir és Nino Cerruti, que amb films com La Piscine (1969) va anticipar el canvi. En aquesta pel·lícula, Alain Delon encarna una masculinitat sensual i inquietant a través d’un vestuari que acompanya el cos sense dominar-lo: camises obertes, pantalons fluids, jaquetes sense rigidesa. El poder ja no es presenta com a armadura, sinó com a seducció.
La consagració definitiva d’aquest model arriba amb Giorgio Armani a American Gigolo (1980), un film que redefineix què vol dir ser home en la cultura visual contemporània. Richard Gere hi projecta una nova masculinitat que marcarà tota la dècada. Els seus vestits amb jaquetes sense entreteles ni farcits, espatlles caigudes i absència de tensió funcionen com una veritable tecnologia de seducció. A través de teixits suaus i camises entreobertes, el cos masculí s’exhibeix i s’insinua mitjançant una sexualització que, a diferència de la femenina, mai no perd el control. La vulnerabilitat és estrictament estètica: l’home no renuncia al poder perquè res no és més eficaç que exercir-lo sense aparentar-lo.
Aquest llenguatge s’estén definitivament amb la sèrie Miami Vice, on Armani vesteix una masculinitat que sembla desactivada, però que continua plenament operativa. Americanes arrugades per la manca d’estructura, samarretes en lloc de camises, colors clars o pastel, absència de corbata, mocassins sense mitjons. El personatge de Sonny Crockett encarna l’autoritat i la violència institucional d’un policia mentre sembla no exercir-les. Julio Iglesias, també instal·lat a Miami, adopta aquest mateix codi: un vestit carregat de poder simbòlic que es presenta, tanmateix, com a pell de xai.
Aquesta estètica –que s’inicia amb Cerruti, es defineix amb Armani i es normalitza amb marques com Ermenegildo Zegna– no neix del no-res. És filla indirecta de les lluites feministes i pels drets LGBTI dels anys setanta, que exigien un replantejament profund de la masculinitat. Però la moda que encarna Julio Iglesias n’extreu només la superfície formal, desactivant-ne el cos polític. Una operació clàssica del capitalisme cultural: absorbir la crítica, buidar-la de contingut i retornar-la com a estil.
L’estètica de Julio Iglesias construeix així una masculinitat no amenaçadora, hedonista, aparentment vulnerable, però que no renuncia mai a la centralitat masculina ni al dret implícit sobre els cossos i els desitjos dels altres. El vestit sastre “relaxat” no és cap deconstrucció del patriarcat, sinó una actualització hedonista del seu privilegi.