Viatge al país que viu atrapat pel seu propi passat
Més petita que Catalunya, Armènia té alguns dels monestirs medievals més bonics del món. Una terra marcada per una història complicada, on costa avançar cap al futur
Un got de conyac Tsar Tigran 12 val 3.400 drams, la moneda armènia. Al canvi serien uns 5,5 euros. L’última nit que vaig passar a Armènia, per acomiadar-me com calia d’aquesta terra, vaig demanar-ne un. El cambrer va tornar dos cops a preguntar si era correcte, si de debò volia aquell conyac. Fins i tot va avisar el seu superior. No estava acostumat que algú demanés una beguda tan cara, el millor conyac que tenen. A mi no em semblava car, però 5,5 euros a Armènia poden ser molts diners. Especialment un cop surts d’Erevan, la capital.
Armènia és un país atrapat. Atrapat físicament, envoltat d’enemics, com Turquia o l’Azerbaidjan, amb qui s’enfronta des de fa dècades a la zona de l’Alt Karabakh, tal com es va veure fa pocs mesos amb una escalada bèl·lica en què els armenis van perdre bona part dels territoris que controlaven des de feia dècades, cosa que va provocar una crisi de govern sense precedents a la regió. Armènia està atrapada pels problemes econòmics, perquè no té reserves de petroli ni sortida al mar, sempre depèn d’algú altre. Normalment, dels russos. Però també dels diners que arriben dels Estats Units i França, on descendents d’armenis que hi van fugir fa dècades tornen per obrir negocis moderns aprofitant que amb dòlars o euros a Armènia et sents ric. També viu atrapada pel seu dolorós passat, especialment pel record del genocidi que va canviar-ho tot a inicis del segle XX. Però també pels endèmics casos de corrupció i una economia que no millora mai. Però com que els armenis han fet de la supervivència la seva raó de ser, no perden la dignitat. Llevar-se cada dia ja és un èxit, aquí. Ja és un motiu per seguir lluitant.
Potser per culpa d’aquest passat convertit en una gàbia que no sempre deixa avançar, Armènia és una terra on se celebren els regals que ens dona el dia a dia d’una manera especial. Quan uns joves nord-americans posen diners perquè els seus familiars llunyans obrin un negoci modern de vins i formatges al carrer de moda, el Martiros Sarian, quan hi ha un casament o quan un infant puja a una de les andròmines del parc d’atraccions que hi ha en un dels turons de la ciutat. Un parc on pots imaginar-te com era viure en temps soviètics, perquè no ha canviat res. La gent encara es fa fotos amb un mico deprimit lligat a una cadena i els nens pugen a velles atraccions de fires rovellades, a pocs metres del Parc de la Victòria, on tot de tancs i míssils soviètics són testimoni mut dels anys de l’URSS. Tot sota la mirada de la gegantina estàtua de la Victòria. Stalin va ordenar construir a totes les grans capitals de l’URSS una estàtua gegant per celebrar el triomf de la Segona Guerra Mundial, però el govern armeni va decidir rebatejar-la com a “mare pàtria”. L’estàtua ha passat de símbol soviètic a propaganda nacionalista.
Atrapat al Caucas entre altres estats amb els quals s’ha enfrontat en guerres des de fa temps, Armènia per moments sembla tenir més passat que futur. Canviant de govern cada dos per tres i sentint-se sempre amenaçada pels veïns, Armènia s’explica sola gràcies al seu símbol nacional, el mont Ararat. L’imponent cim, sempre nevat, on la tradició diu que va tocar terra per primer cop l’Arca de Noè després de mesos a la deriva acompanyada de bestioles. Un cim convertit en el símbol d’un país que reivindica que va ser el primer regne a assumir el cristianisme com a religió oficial, quan Armènia tenia unes fronteres molt més grans que les actuals. De fet, les actuals són tan petites que l’Ararat, visible des d’Erevan, és a l’estranger. L’Ararat és dins de Turquia, l’estat amb el qual gairebé no han tingut relacions obertes perquè els turcs es neguen a reconèixer que van cometre un genocidi contra milions d’armenis al final de la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors. L’Ararat s’ha convertit en una metàfora d’un país que sap d’on ve però no pot arribar mai a bon port. No pot arribar mai a l’Ararat.
El cim és ben visible des de l’impotent Museu del Genocidi, el Tsitsernakaberd, en armeni. Situat sobre un turó, és el lloc on gairebé un milió de persones van reunir-se el 1965 per recordar els 50 anys del genocidi, malgrat no tenir permís. Les autoritats soviètiques, davant una demostració de força com aquella, van accedir a crear un monument, que seria inaugurat el 1968 i remodelat amb diners d’armenis de la diàspora el 1995. Un museu impotent, amagat sota del monument, format per una punta de granit de 44 metres d’alçària, acompanyada de 12 esteles de granit disposades en cercle simbolitzen les 12 províncies perdudes, avui turques. Quan el visites, és normal trobar-hi joves estudiants nord-americans que ploren, abraçats, recordant els seus besavis o avis assassinats. El genocidi t’acompanya, per Armènia. Sempre hi és. Un país petit com aquest no pot oblidar-lo. No ho oblidava el cantant francès Charles Aznavour, fill d’armenis, que va donar molts diners al Museu de Tsitsernakaberd. Aznavour també et persegueix. Sona a tot arreu.
Quan tens una veu, de fet, l’has de fer servir. I els armenis sempre han fet de la cultura un dels seus pilars, amb museus a l’aire lliure com les escales de la cascada, un espai monumental amb escultures d’artistes locals i internacionals com Jaume Plensa o Fernando Botero. Com sol passar en molts estats que van ser soviètics, els museus són plens de jubilades que passen els darrers anys de la seva vida cuidant les sales, totes d’accés gratuït. Erevan és una ciutat amb una Òpera on els joves fan cua per comprar entrades, llibreries a cada cantonada, una passió boja pels escacs i genis no sempre incompresos, com el director de cinema Serguei Paradjànov, que va passar per les presons soviètiques per haver comès el terrible crim de ser lliure. Ignorat per molts perquè era homosexual, va crear un dels poemes visuals més impactants del segle XX amb el seu film El color de la magrana, del 1968, una recreació de la vida del trobador armeni del segle XVIII Sayat-Nova. La casa on va viure ara és un museu sorprenent, amb els seus originals dibuixos, els seus somnis i la seva reinterpretació de la cultura clàssica armènia. Una cultura que t’obliga a enfilar la carretera si la vols trobar, perquè a Erevan, després dels terratrèmols i les guerres, hi mana l’arquitectura soviètica.
La boira de Tatev
Armènia és plena de monestirs medievals que solen amagar-se en paratges preciosos, ja sigui dins d’un bosc ben espès o dalt de cims perduts, perquè la idea era no facilitar la feina als exèrcits invasors que sempre han passat per aquí. El de Ghegard, envoltat de cims pelats, es va fundar al segle X i té part de les sales dins de coves naturals. El de Dilijan, en canvi, és en una vall en una zona boscosa a prop del Van, un llac amb el seu monestir, el de Sevanavank, aixecat en una illa per estar protegit, fins que Stalin va ordenar obrir-hi un accés per terra. I construir al costat dels temples un complex residencial per a escriptors soviètics que té la seva gràcia. Khor Virab és a la frontera turca, entre vinyes, amb les seves tombes de vells religiosos i soldats del segle XIII. A Noravank s’hi arriba per unes gorges al riu Amaghu on per moments sembla que la carretera no trobarà sortida. Però després de més revolts, t’espera el cel. Amb unes esglésies medievals imponents.
El monestir més impressionant, però, és al sud del país, gairebé a la frontera amb l’Iran: Tatev. Un monestir normalment envoltat de boira, a més de 2.000 metres. Si tens sort, pots pujar-hi amb el telefèric més llarg del món, construït no fa gaire amb el nom de les Ales de Tatev. Ara bé, sovint el tanquen perquè el vent bufa molt fort. I toca marejar-se pels revolts que porten al monestir. Amb les seves pedres fredes, gastades, ens explica la història d’un país que va construir les seves millors universitats durant el segle XV dalt d’un cims que creien inexpugnables, tot i que més d’un exèrcit va saquejar el monestir. Arquitectura religiosa, civil i militar, unides. Murs defensius per protegir vells llibres i icones medievals. Tot per garantir la supervivència d’una església, d’una llengua. Buits durant els anys soviètics, aquests monestirs han vist com el 2008 s’iniciava una campanya per tornar-los a omplir de joves sacerdots, alguns d’ells formats a Jerusalem, on l’església armènia té un centre formatiu. Tatev torna a ser un lloc viu.
Conduir fins aquí per carreteres plenes de forats val la pena, no només per la recompensa final sinó també pel camí. Armènia és un d’aquells llocs on a la capital pots trobar-se els cotxes de luxe més increïbles, amb matrícula russa, cosa que et porta a sospitar de quina feina deu tenir el seu propietari. Però les carreteres encara són plenes de vells Lada dels temps soviètics que posen a prova la imaginació dels mecànics, autèntics genis en l’art de convertir una vella llauna amb rodes en un vehicle etern. Cues de Lada acaben esperant a les gasolineres d’un país que necessita el petroli rus, ja que els seus veïns àzeris, que en tenen molt, no els en donen ni una gota perquè són enemics amb qui es barallen per les terres de l’Alt Karabakh, com va passar el 2020 quan la guerra va tornar. Malauradament, les guerres sempre tornen. I malauradament molts joves armenis segueixen pensant que un dels pocs llocs on tenen la feina garantida és a l’exèrcit. La manca de recursos fa que les gasolineres molts sovint no funcionin. Es pot acabar la gasolina i toca esperar molts minuts fins que t’omplen el dipòsit, motiu pel qual les gasolineres s’han convertit en un sorprenent espai de vida social armènia. Al turista, el primer cop que el fan baixar del cotxe per portar-lo a una sala dins d’un edifici estrany, se li acut pensar que el segrestaran, però en realitat acabarà en una espècie de menjador amb estores a terra, pastetes per acompanyar el cafè i la televisió posada, a la part del darrere de l’oficina.
El secret del ‘lahmacun’
Allà passes l’estona, amb avis i àvies, amb camioners i joves que somien fer-se rics a Moscou o Los Angeles. Joves que solen parlar un munt de llengües, perquè saben que els caldrà si volen fer fortuna lluny de casa. I així, xerrant, et volen convèncer que els grans plats de la cuina georgiana, com el katxapuri o els pelmeni, els van inventar els armenis, en realitat. O t’aconsellen el millor lloc d’Erevan per tastar el lahmacun, una espècie de pizza molt primeta tradicional. I hi ha cert consens per recomanar-te el Mer Taghe, on el lahmacun sempre és servit acompanyat d’un got d’una mena de iogurt fred. O el Lahmajun Gaidz, un local obert fa uns anys per un armeni que va arribar fugint d’Alep, a Síria. El destí dels armenis sempre ha estat aquest, estar en moviment.
El lahmacun provoca debats apassionats sobre quina seria la seva millor recepta, sobre si només pot portar carn picada de xai i si és un plat armeni, ja que a altres països de la zona també se’l cruspeixen, però amb noms diferents. Països enfrontats des de fa segles, de vegades semblen germans quan seuen a taula. Encara que no ho admetin.
Més petit que Catalunya, i amb més armenis vivint a la diàspora que dins de les fronteres d’un estat de tot just tres milions de ciutadans, Armènia segueix buscant un futur en un racó del planeta on el passat et parla. Un país ple de khatxkars, grans esteles que tenen gravades una creu i altres elements decoratius com la magrana o el raïm, que s’associen a la resurrecció. Els khatxkars serveixen per recordar. A l’estranger els armenis n’aixequen per no oblidar les seves arrels, com en el cas de la que hi ha a Montjuïc. A Armènia sovint serveixen de làpida en cementiris com el de Noradus, una població plena d’edificis vells i pobres que s’ha fet famosa pels seus morts. Més de 800 tombes, algunes de les quals de més de 1.200 anys, d’altres modernes, totes juntes perquè puguis anar donant voltes al passat d’un país que sembla atrapat en el temps. Presoner de les fronteres. Tot i que també es pot veure d’una manera diferent: una terra preciosa convertida en un punt de trobada. On pots trobar el temple romà més oriental, el de Garni, del segle II, l’únic que es va conservar en territoris que després van ser soviètics. I on encara pots sentir l’olor de les taronges del pati de la mesquita blava, una preciosa construcció persa, de quan els iranians manaven a Erevan. Com que per sort no el van fer els turcs, el temple, s’ha salvat. Part de la màgia d’Armènia és quan t’adones que la gent sap valorar més que en altres llocs l’olor d’una flor, el color d’una magrana o la música d’un piano. I et demanes un conyac. Per brindar per la vida.
. Armènia no ha tancat les seves fronteres durant el covid-19, així que hi podeu viatjar sempre que porteu un certificat de vacunació. En cas contrari, amb un test PCR negatiu fet 72 hores abans també hi pots entrar.
. Després de l’escalada militar dels últims mesos, no es permet acostar-se a les zones de frontera amb l’Azerbaidjan, ni al sud ni a l’est del país.