La paraula Lapònia no té el mateix significat (ni les mateixes connotacions) per a tothom. En aquest article la farem servir per referir-nos a la província sueca amb aquest nom (Lappland, en suec), tot i que Finlàndia també en té una amb la mateixa denominació. Però per als samis, aquestes dues províncies són només una part de Sápmi (el nom indígena per a Lapònia), una zona molt més àmplia que inclou també el nord de Noruega i la península russa de Kola, llar de l’únic poble indígena europeu. Sápmi és, doncs, una nació sense fronteres, però amb una història, una cultura i un idioma propis (tot i que hi ha variants). Tot i que Lapònia és el nom oficial i lapó el seu gentilici, s’ha fet servir amb connotacions pejoratives al llarg de la història (també actualment) contra els samis.
Viatge a territori sami, els últims indígenes europeus
Kiruna, al nord de Suècia i per sobre del cercle polar àrtic, és llar de l’únic poble indígena europeu, que lluita per preservar un ecosistema únic en un entorn natural d’una bellesa imponent
Kiruna (Suècia)Boscos boreals, llacs, rius, fauna salvatge, muntanyes icòniques, glaceres, cels majestuosos, blanc omnipresent, cultura mil·lenària. Kiruna, a la Lapònia sueca, és llar de l’únic poble indígena europeu, que lluita per preservar un ecosistema únic en un entorn natural d’una bellesa imponent. Alhora, és un dels símbols del progrés industrial de Suècia, i l’exemple més visible de les seves conseqüències.
Situada a uns 200 quilòmetres per sobre del cercle polar àrtic, Kiruna és la ciutat més septentrional de Suècia. Administrativament abraça gairebé 20.000 quilòmetres quadrats d’un territori que fa frontera amb Noruega per l’oest i amb Finlàndia per l’est. Es considera el segon terme municipal més gran del món, tot i que té poc més de 23.000 habitants. La gran majoria viu a la ciutat industrial de Kiruna, i molta menys gent als pobles i llogarets que l’envolten. El més destacat és Abisko, centre turístic per excel·lència d’aquesta zona i un dels millors llocs per admirar les aurores boreals.
El viatge cap al nord de Suècia comença a Estocolm. L’opció ràpida i còmoda és l’avió, que amb poc més d’una hora et permet plantar-te al minúscul aeroport de Kiruna, a tan sols cinc minuts en cotxe de la ciutat. L’alternativa més sostenible és el tren nocturn. Ara bé, cal tenir paciència i no anar just de dies de vacances. Triga entre quinze i divuit hores, depenent de si cal fer canvi de tren a Boden, una mica abans de travessar el cercle polar àrtic. En aquesta històrica i bonica estació, un mural recorda que aquí també hi va fer parada Lenin el 1917 en el seu viatge de tornada a Rússia per fer la revolució.
Els paisatges durant el trajecte en tren cap al nord són encisadors (la imatge dels boscos boreals coberts completament de neu quan t’acabes de llevar és magnífica), però cal posar en una balança el romanticisme versus la practicitat del llarg viatge en tren. El nivell de confortabilitat el podeu triar vosaltres. Els seients són còmodes, però ho és més dormir en les lliteres dels vagons llit, que poden ser compartits o privats.
La ciutat que s’enfonsa
Els paratges naturals gairebé intactes que fan d’aquesta zona del nord de Suècia un lloc formidable –hi ha uns 6.000 llacs i sis grans rius– contrasten amb les brutals conseqüències de l’explotació industrial dels recursos naturals de Kiruna, on hi ha la mina de ferro subterrània més gran del món. Activa des del 1898 –i amb previsió de continuar, com a mínim, quatre dècades més–, està obligant a traslladar la ciutat, que s’enfonsa. Cada matinada, diverses explosions per desprendre el mineral de ferro provoquen petits terratrèmols que, amb el pas de les dècades, han creat un enorme esvoranc a tocar de la població, que es va fundar i va créixer al voltant de la mina. En algunes zones de la ciutat es noten les petites sacsejades, sobretot ho noten els turistes que no hi estan habituats. "Els que hem viscut aquí tota la vida ja no ho notem. Això sí, al matí pot ser que calgui recol·locar quadres torçats o objectes que s'han tombat", relata la Gun-Britt, guia de la visita turística a la mina.
L’empresa que l’explota, LKAB, de propietat estatal, està invertint una quantitat ingent de milers de milions –el projecte preveu una despesa d'1,3 bilions d’euros– en construir una nova ciutat uns tres quilòmetres enllà. Algunes de les cases de colors característiques de Kiruna ja s’han traslladat a la part nova; altres les han tirat a terra. Els pròxims deu anys continuarà el procés de trasllat, tot i que només de la part de la localitat amb risc d’esfondrament –almenys, segons les previsions actuals–: unes 3.200 cases i 6.000 veïns.
De moment, el resultat és una ciutat poc integrada, més aviat incòmoda. La majoria de cases i d’allotjaments turístics es mantenen a la Kiruna vella, mentre que els serveis, com les botigues, són totes a la part nova, cosa que obliga a moure’s en cotxe. Però, de fet, llogar cotxe per explorar aquesta zona és imprescindible, tret que es contracti un viatge organitzat. Per al públic català, convé saber que l’empresa Llums de l’Àrtic, gestionada per Cristina Masferrer, ofereix paquets de quatre dies amb grups petits que inclouen els essencials a aquesta zona del món: sortides per caçar aurores, conèixer la cultura sami i explorar la natura de l’entorn.
El logo de LKAB és omnipresent a Kiruna. Els interessats a saber més coses del passat, el present i el futur de la mina poden pagar els 45 euros que costa el tour organitzat per l’empresa, que baixa a més de 500 metres sota terra, el nivell on treballaven els miners als anys 70 i 80 –ara ja han baixat a més de 1.300–. És un excel·lent exemple de bona comunicació corporativa –alguns ho descriuen més aviat com greenwashing– però, tenint això present, la visita pot resultar interessant, sobretot la part del museu.
Jukkasjärvi, una nit sota zero i cultura sami
A uns quinze quilòmetres a l’est de Kiruna hi ha un altre gran punt turístic de la zona, el poblet de Jukkasjärvi, molt concorregut per estrangers perquè acull el famós Icehotel, que cada hivern es construeix amb blocs de gel que a la primavera es desfan i tornen, en forma d'aigua, cap al riu Torne. Cada any, una vintena d’artistes dissenyen les habitacions, cada una d’una temàtica diferent. L’hotel, que transporta a l'imaginari de Frozen, es pot visitar i els més valents poden passar-hi la nit. No espereu comoditat; dormireu sobre un bloc de gel. Això sí, embolcallats d’un sac de dormir que us protegirà del fred –permeten suportar temperatures de -25ºC, tot i que les habitacions estan a cinc graus sota zero–, i l’endemà us donaran un diploma per acreditar la gesta. A l’Icehotel també us podeu prendre un còctel en gots fets de gel, i fins i tot us hi podeu casar. Tot i que el tradicional Icehotel constava només de l’enorme iglú que cada any es construïa i es desfeia, des del 2016 hi ha vint habitacions més que es mantenen durant tot l’any en un altre edifici, una mena de congelador gegant que manté les escultures. I per als fredolics també hi ha una part d’habitacions convencionals amb calefacció.
Jukkasjärvi també és un bon lloc per introduir-se a la cultura sami. A pocs metres de l’Icehotel hi ha el Nutti Sámi Siida, un museu a l’aire lliure sobre aquest poble indígena del nord d’Europa. Fa més de 10.000 anys, quan la capa de gel es va començar a fondre, petits grups de caçadors-recol·lectors van migrar cap a aquesta zona i s’hi van establir. Hi eren molt abans que arribessin els colonitzadors suecs, atrets per la riquesa natural de les terres del nord. Els recursos naturals continuen sent, avui en dia, font de disputes, i tant a Suècia com a Noruega, s’han produït –i es continuen produint– batalles legals.
A més de conèixer la història i cultura d'aquest poble indígena, podreu veure rens de prop. La pastura d’aquests mamífers és un dels elements principals de l’estil de vida tradicional sami. El territori Sápmi a Suècia és l’àrea en què es practica la ramaderia de rens, exclusiva per a les comunitats indígenes, que ara ja han abandonat la vida nòmada de segles passats, tot i que els animals continuen fent la transhumància. "Els rens són essencials perquè ajuden a mantenir tant l'ecosistema com la cultura sami", m'explica el Miquel Such, un fotògraf alacantí que passa els hiverns a Abisko i que està produint un documental sobre els indígenes d'aquesta zona.
Abisko, natura salvatge i aurores
Els boscos boreals del voltant de Kiruna desapareixen a l’aproximar-se a Abisko, on predominen els arbres de molt menys alçada i, a les muntanyes, la tundra àrtica. El GPS us marcarà poc més d’una hora en cotxe fins a Abisko, però si és de dia compteu que us hi estareu força més estona. És impossible evitar parar-se cada dos per tres per admirar la bellesa de la natura. A un costat, les muntanyes; a l’altre, el llac Torneträsk, que apareix, desapareix i torna a aparèixer, majestuós, al llarg de 40 quilòmetres de trajecte. Caminar-hi per sobre quan està gelat fa impressió. Però el més impressionant és experimentar el silenci, només interromput de tant en tant pel motor de les motos de neu o l’aleteig d’un ocell que et sobrevola. Allà hi ha diverses empreses que ofereixen activitats com excursions a peu, amb huskies o amb motos de neu, pesca al llac i, és clar, sortides per fotografiar les aurores boreals.
Abisko és, estadísticament, un dels millors llocs del món per veure aurores pel seu baix índex de precipitacions. Això vol dir que aquí hi ha més opcions que el cel sigui clar. "Però això només suposa una part de l’equació", avisa el Miquel, que també fa de guia i caçador d'aurores amb l'empresa Lights Over Lapland. També cal que hi hagi prou activitat solar, i que sigui durant les hores en què és fosc. És essencial que les expectatives del viatge no se centrin en l’albirament d’aurores; l’atzar hi juga un paper massa important.
El Parc Nacional d’Abisko, un dels més antics d’Europa, és un pol turístic per als amants de la natura i la muntanya. Es va fundar el 1909 per protegir l’entorn natural pocs anys després que s’establís la via ferroviària que transporta el ferro de Kiruna fins al port noruec de Narvik, una ruta en tren que es descriu com una de les més boniques d’Europa, tot i que fa mesos que està inoperativa per als passatgers per un descarrilament que va malmetre la infraestructura.
Abisko és el punt de partida del Kungsleden (el camí del rei), una famosa ruta de senderisme de més de 450 quilòmetres, tot i que, és clar, se’n poden fer trams més curts, com el de 110 quilòmetres entre Abisko i Nikkaluokta, amb parada als peus del Kebnekaise, el pic més alt de Suècia. El Kungsleden és una ruta concorreguda a l’estiu, però a l’hivern també es pot fer amb esquís. Al llarg del sender hi ha refugis, que a l’hivern obren a finals de febrer o principis de març.
L’alternativa amb cotxe per veure el Kebnekaise de lluny és la bonica carretera de Kiruna a Nikkaluokta. Estigueu atents als boscos del voltant perquè és probable que hi trobeu fauna salvatge, sobretot ants.
Si us passa com a mi, el fred, la incomoditat de caminar sobre la neu i el gel, les inclemències del temps i la inevitable tristor si les aurores no s'han deixat veure amb tota la seva esplendor quedaran en un últim pla davant la delícia d'haver passat uns dies enmig d'una natura salvatge que et crida a tornar-hi.