Sergi López: "Amb la vida que he tingut ja em podria morir demà"

BarcelonaSi mira enrere, Sergi López diu que no es pot creure que hagi viscut la vida professional que ha tingut. Ha rodat més de cent pel·lícules, sobretot a França, però també a Itàlia, al Regne Unit, i a altres països. Aquest estiu ha recuperat el seu espectacle teatral Non solum, que fa vint anys que va estrenar, i ha protagonitzat Sirat, pel·lícula d'Óliver Laxe. És de la broma, i un actor de cap a peus amb una vena creativa impressionant.

Quan va estrenar 'Non solum' a Temporada Alta fa vint anys, creia que el 2025 encara l'estaria fent?

— No, perquè fa 20 anys, en tenia 40. Encara soc una mica immadur. I llavors, jo diria que, amb 40, encara estava en aquella època que penses que no moriràs mai, que el concepte de 20 anys no existeix, que no és un paràmetre objectiu. Quan ho vam estrenar amb Jorge Picó, ja ens vam adonar que potser faria més del que ens pensàvem. Amb el Jorge ens vam conèixer al Lecoq, a París, una escola que no és d'interpretació, sinó que és d'escriptura. És una escola que, a través de la improvisació, veus que tens idees i, hòstia, l'escena t'inspira amb coses que et fan anar més lluny, pots reescriure. I jo, quan vaig contactar amb el Jorge, li vaig dir: "Mira, tinc moltes coses al cap, però jo no sé si és un espectacle." I de les coses que li vaig dir al principi, perquè a vegades m'ho recorda, li vaig dir: "Ja que vull fer teatre, que em vull retrobar amb l'escenari i fer alguna cosa, em vull petar això de la dramatúrgia, això d'explicar una història d'un senyor que li passa una cosa i que va a un lloc. Jo vull tenir ganes de petar-m'ho, encara que sigui un espectacle que faci deu cops a la vida i punt. Encara que sigui estrany, marcià...".

Partir de l'humor era una garantia, oi?

— Bé, jo faig gràcia, i saps que l'humor és comercial, és popular. Si fas riure, t'obres moltes portes, no? Però li deia: "Jorge, jo vull fer una cosa... M'és igual, o sigui, només deu, però deu que ens hi reconeixem, que sigui una escriptura que puguem defensar, encara que sigui marcià." I de fet, el Non solum és marcià, però també és popular, i porta vint anys, i he fet no sé quants bolos en català, en francès, en castellà... No, no, no m'ho esperava, ni pel forro, que durés almenys vint anys.

Però ha estat uns anys sense fer-lo...

— Va estar quatre anys mort. I llavors, de cop i volta, un festival autogestionat de Vilanova em van dir de tornar-lo a fer. Vaig repassar-ho i, llavors, ja posats a repassar, em diu el Jorge que el reescriurem, el revisitarem, i a veure què passa. Una cosa que teníem pendent era revisar una part de l'espectacle que funcionava molt bé, perquè era molt graciosa, sexual, que parlava d'unes protuberàncies i d'un cos femení, i d'una cosa sexualment molt explícita, però d'una manera molt innocent. I funcionava molt, feia molt riure, era icònic, la gent se'n recordava. Però quan en una obra que estàs escrivint hi ha una part que és collonuda, que funciona per si mateixa, sola, t'has de plantejar si realment té una funció a dins. Hem tingut aquesta pulsió i l'hem tret.

Sempre ha estat una mica punkie, oi?

— És el que fa veure gent que rebenta contenidors i ambaixades. Home, no ho sé, jo de petit he vist això i vaig pensar que era xulo cremar camions de policia. En fi, no ho sé, diguem X, però sempre ho he trobat festiu. I això ho hem tret, i justament el públic ens ha donat una mica la raó, perquè, al treure aquesta cosa icònica, la resta ha pujat i l'espectacle és més rodó, és més coherent.

Als inicis de 'Non solum' va arribar a estar dues temporades al TNC!

— La primera la vaig haver d'anul·lar perquè em vaig quedar afònic. I jo sempre dic que em sembla que l'èxit del Non solum ve d'aquí. Jo era una persona a qui la gent no coneixia, que començava a fer cine, però en teatre hi havia gent que no m'havia vist mai. Quan es va anunciar que faria un espectacle al Nacional, es van vendre totes les entrades, però al segon o al tercer dia vam haver d'anul·lar. Llavors, què passa? Que a l'anul·lar, es va crear un búnquer. Vam anunciar que tornàvem al cap de sis mesos i ja estava tot venut. És a dir, es va crear el mite aquest de ves-hi corrent, a veure això,

No ha tornat a posar els peus al TNC, no?

— No, no. Però és que jo el trobava súper exòtic, el Teatre Nacional de Catalunya. Per a mi era el teatre, aquest del Flotats, ple de vidres que s'havien de netejar. Una pasta només per netejar els vidres. Per a mi era aquesta mena de decorat, un teatre institucional, grandiloqüent, amb columnes, com una mena de temple. Després, afortunadament, hi ha el teatre.

Quan va veure que el teatre de text no era per a vostè?

— Jo tinc aquesta ambició de fer un espectacle o una pel·lícula sense parlar. És que jo no callo. Bé, ja em veus, no? Com que faig creació, acabo xerrant molt. Ja vaig començar per aquí. Vaig conèixer Toni Albà fent una obra de pallassos, vam crear un espectacle junts, vaig anar al Lecoq, i amb el Jorge hem fet creació. Llavors, esclar, a vegades, quan estem fent creació, que ens ho inventem tot, veiem la gent que fa teatre de text i diem: "Hòstia, tio, que guai! Per què no ho fem un dia?" Perquè almenys tens un text. Sí, ho vaig fer a la Sala Beckett i potser El chico de la última fila és l'únic espectacle de text que he fet. Bé, i Els pastorets, que també és teatre de text.

No li proposen coses, de tant en tant?

— Sí, sí, sí. A vegades em proposen coses, però... Però no ho faig. Perquè sempre hi ha coses pendents. I volem fer coses. I la feinada que tinc entre una cosa i l'altra, per trobar dies. Clar, necessitem dos o tres mesos per aixecar un espectacle i després dos mesos més d'exhibició. Llavors la gent et proposa coses, però et diu: "Com tens l'agenda?" Però ho fem ràpid, un mes d'assaig i un mes al teatre. Ja, però llavors quin sentit té? És al revés, no? I si tingués dos mesos, aniria a València amb el Jorge a fer una altra cosa. És complicat.

En alguna època es vas considerar un actor francès?

— Jo? A mi mateix? No, mai.

A finals del segle XX i a la primera dècada del segle XXI, va rodar gairebé només a França.

— Pot ser, sí, clar. Vaig començar allà. Sempre m'ha passat aquesta cosa tan estranya de sentir-me una mica com algú que està intentant digerir el que viu. L'actor i el cinema tenen una repercussió mediàtica. Hi ha una imatge que els altres tenen de tu. Sempre he intentat digerir o casar el que jo vivia amb la imatge que m'arribava de mi mateix. Molta gent em diu: "Ah, tu ets actor francès?" Jo dic: "Visc a Vilanova, agafo un tren i me'n vaig a França o a Albacete". Però jo, sense sentir-me mai francès, també amb el temps m'ho he mirat i m'he adonat de la importància que ha tingut per a mi lligar-me amb França i amb Manuel Poirier al principi.

Va triar un bon país per fer cinema.

— Sí, però no el vaig triar. Va ser una cosa més d'aquestes que vaig trobar envasades. Jo, perquè no soc massa creient, però passa alguna cosa. És molt estrany. A mi, el Lecoq, si hagués estat a Albacete o a Itàlia o a Eslovènia, hi hauria anat igual. Jo vaig anar a aquesta escola. Però estava a París, estava a França, i a França són xovinistes, pretensiosos. Sí, sí, però els hi funciona una cosa. Ells diuen que el vi, el formatge i el cinema són seus. És patrimoni seu. Potser matemàticament, potser no ho són, però hi creuen. Creuen en el teatre, en la cultura. Van col·laborar amb els nazis i quan van veure el que passava van dir: "Hòstia, hem de fer alguna cosa amb la cultura i l'educació". Quina vergonya, no? Espanya no va col·laborar amb els nazis, no. Eren nazis aquí i encara ho són, d'alguna manera, no? Allà van dir: "Fem alguna cosa, invertim en cultura". I, esclar, la cultura, a més a més, en un món capitalista, és com la punta de llança també del capitalisme. És a dir, a través dels cinemes es promocionen a tot el món i darrere venen formatges, camemberts, xampany i gasolina i petroli. I nosaltres encara estem amb allò que la cultura és una despesa, a la festa major posarem una banda allà perquè toqui una mica de música. Fa riure, però sembla una pel·lícula de Berlanga.

A França, molts estrangers treballen en el món del cinema.

— Jo vaig rebre el primer Cèsar que li donaven a un actor no francès, cosa que és impossible aquí a Espanya, que li donin un Goya a un noi que parla espanyol amb accent búlgar. Com que un Goya a aquest noi, si és estranger? Allà tenen més tradició d'això, a través de la cançó i altres coses. Els francesos diuen que Picasso és francès. Aquí és al revés, aquí no. Si no ets del tot de pura raça, no ets d'aquí. És curiós.

Li va costar molt començar a treballar a Espanya?

— Costar-me molt, no. Cada cop m'adono que no sé com ha anat tot. De vegades em fa vergonya i tot. Sí, perquè penso, hòstia, gairebé sense buscar-ho. Diuen: "T'han hagut de reconèixer abans a França". Però jo no tinc cap retret ni a Espanya, ni a Catalunya, ni a ningú. I vaig començar allà, i vaig començar aquí amb Ventura Pons, em va sortir una pel·li amb Antonio Fernández, i vaig començar a treballar, i m'han anat sortint feines de totes bandes. No tinc la sensació que m'hagi costat, sinó que una cosa ha portat a l'altra.

A 'Petite fleur' hi ha una escena en què el protagonista l'agafa al lavabo, i li parla en castellà. Ell queda estupefacte, perquè el tenia per francès. I li diu: "Soc de Vilanova i la Geltrú, català!".

— Perquè el personatge parla en francès, però amb un accent... Bé, amb l'accent que tinc. I llavors, quan està al lavabo, diu, què tal, com estàs? Diu: "Però parles espanyol, ets espanyol?" i responc: "No, no, català. De Vilanova i la Geltrú".

Qui va escriure aquesta escena?

— Va ser Santiago Mitre, que em va dir: "Digues això, això que sempre dius, aquest poble teu que té aquest nom tan estrany". El director és el culpable. Mira, la primera pel·li que vaig fer amb Poirer, ja em va passar. Jo era a París al Lecoq. Vaig veure un cartell que posava: "Es busca actor amb accent espanyol per a un primer llargmetratge de cinema a París". I jo, més per curiositat, hi vaig anar. Però jo, de poble total, jo amb el meu accent català, vaig amb el meu complex, i li dic a Poirer: "Jo no tinc accent espanyol, tinc accent català". Pensava que no m'agafaria. Però al francès li importava un rave si l'accent era català, espanyol, italià o portuguès. Li vaig fer gràcia. I a la primera pel·li, ja en una escena, em diu: "Quan et diguin que ets espanyol, digues allò que dius, allò de no, espanyol, sí, però bé, però no, però sí, però català".

En una altra pel·li, a 'Lazzaro felice', hi ha un moment en què deixa anar un collons. També és collita pròpia?

— Sí, però això ho pactes, perquè jo no dic el que em dona la gana. Però, bé, ja ho veus a venir quan agafes el guió. Llegeixes el guió i veus que el personatge es diu Último, i jo dic: "Jo parlo italià, però no el parlo molt bé". Ells em diuen que el parlo bé, però jo veig que tinc un accent català que t'hi cagues. Parlo italià, però amb accent. Per tant, és un noi que té accent. Per tant, ve d'algun lloc. Per tant, en un moment dic: "Càsum Déu!" "Què passa?", pensa el director. I ho troba orgànic, entra dins del personatge. No hi ha una voluntat de jo, com a actor, com que soc català, d'anar col·locant frases catalanes... No, no.

Si es dediqués al teatre de text, seria el rei de les morcilles, aquelles frases que s'inventen els actors i les actrius durant la funció per fer la punyeta als seus companys.

— Seria el Paco Morán català. Fins i tot a Els pastorets, que és en vers, ho faig. Som així. No podem evitar afegir alguna cosa que eventualment pugui fer riure. Som pallassos de vocació.

En quantes llengües ha rodat?

— Si comptem frases, no ho sé. Vaig fer la pel·li de la Coixet, Mapa dels sons de Tòquio, i vaig dir dues frases o tres en japonès. Però només dues o tres, que no me'n recordo. En anglès, en italià, en francès, en català i en castellà. A Lisboa vaig dir alguna frase en portuguès, també.

De molt jove ja va guanyar el premi al millor actor europeu. Era un senyal?

— Una altra cosa d'aquestes que fan vergonya. Per Harry, un amic que us estima em van donar el premi al millor actor europeu. Els que voten, a l'Acadèmia Europea, un percentatge gran són francesos. Llavors, Harry, a França s'havia vist molt. Qui estava nominat amb mi? Bruno Ganz. Em dic: "Vas guanyar Bruno Ganz". M'entens? Fa vergonya.

Aquella pel·lícula el va col·locar al mapa de debò?

— El més graciós és que Dominik Moll, el director, em va proposar l'altre personatge, el bo. Al Harry li van proposar diferents actors, i tots van dir que no, o no ho veien clar, o no sé què. Jo estava assajant amb Dominik Moll, i un dia em diu: "Què pensaries de fer Harry, tu?" I jo li vaig dir: "Em sembla súper bona idea". I va ser, com tu dius, la pel·li. Michel Saint-Jean, el productor, m'ho va dir després, això. I això que li havia dit al director: "El Sergi, per fer de dolent? Estàs boig. Si és un catxondo, és bon paio, com ha de fer de dolent, el Sergi?".I, en canvi, faig aquest dolent i, llavors, de cop i volta, pam, els dolents.

N'ha fet uns quants.

— N'he fet quatre o cinc, que ho han petat. O sigui, o n'he fet molts, o n'he fet alguns, però n'hi ha hagut alguns, clar, com el d'El laberinto del fauno. A Espanya vaig fer Solo mía.

El seu personatge de 'Petite fleur' no és un malvat de manual, però...

— Sí, sí, manipulador, sí, sí, però bé, no mata nenes, com el d'El laberinto del fauno, que és un psicòpata de veritat, que és un feixista. Sí, sí, sí, m'han tocat, i amb Stephen Frears, que vaig fer de maître d'hotel que trafica òrgans. No sé ara, però hi havia una època en què l'Internet Movie Database (IMDb) posava que era un actor especialitzat en "villains", en dolents.

I què recorda d''Una relació pornogràfica'?

— És una de les pel·lis importants. Recordo Nathalie Baye, l'actriu, i Frédéric Fonteyne, el director, que és molt amic meu, que té una filla que es diu Vera i que jo en soc el padrí. També recordo Patrick Quinet, que és el productor d'aquesta pel·li, amb qui també som molt amics. És una pel·li que també té un àngel. La va escriure Philippe Blasband. És una pel·li que a mi m'encanta, la trobo brillant, lleugera, profunda. És una història romàntica, es diu pornogràfica, i alhora és una història d'amor molt bonica, ben escrita, amb talent. Trobo que està molt ben escrita.

Ha fet pocs papers com aquest.

— És una mica particular, trobo. No sé si es pot comparar: un paio, una paia, no saps ni com es diuen, ni a on viuen, només veus el tros que comparteixen asseguts en una taula abans d'anar a follar, o a fer no sé què. No saps qui són, i això té una força brutal. Arribes al final de la pel·lícula, però veus que estan enamorats com el Déu que els va parir. I no es coneixen.

Ha dit que 'Sirat', la pel·lícula d'Olivier Laxe que ha estrenat aquest estiu, és especial. Per què?

— Les pel·lis sempre són un intent de fer alguna cosa, saps? Tothom vol que la pel·li sigui la millor de l'any, o la millor del... jo què sé. I aquí s'ajunten coses diferents. És una pel·li especial perquè hi ha moltes pel·lis a la vegada. Perquè és d'aventures, d'uns camions a través d'un desert, d'un riu, travessar tempestes de sorra. Hi ha un viatge, és un western, i és una pel·li espiritual, al mig del desert, on només pots mirar cap al cel. No està explicant només el que passa amb aquesta gent que s'ha perdut i que de cop ha format una família. És cinema en majúscules perquè té imatges i una música electrònica molt potent que no et dona opció. No tens alternativa. No hi ha diàlegs, hi ha imatges i so. I, hòstia, jo, tan bèstia, amb pel·lis que he fet jo, no m'ha passat mai. Perquè quan veig pel·lis meves, no m'agraden. Jo hi veig el rodatge. I aquí passa alguna cosa. Té una energia a la vegada popular i d'autoria.

Ara farà 60 anys, i ha participat en més de cent pel·lícules. Què veu quan mira enrere?

— Ha valgut la pena. Si jo he tingut una vida que em podria morir demà. Sí, sí, però és que ho penso. M'agradaria que els meus fills em sentissin. Si la palmés demà, que no estiguessin gaire tristos, saps? Que diguessin: "El papa s'ho ha passat bomba". No, no, el que m'ha passat a mi és una exageració, però és que, a més a més, espero no morir-me demà, és que em queda encara... Alguna cosa he tingut a veure, amb el temps m'acabo adonant que alguna gràcia dec tenir actuant, algun talent, no sé què. Però hi ha una cosa que no sé què és, que és una energia... Per què em trobo amb Poirier, per què em ve Frédéric Fonteyne i fem Une relation pornographique, per què jo? Jo no he tingut una estratègia mai de dir: "Vull anar cap aquí, vull anar a Canes, vull anar deu vegades a competició a Canes". És molt marcià. No ho sé, és com que em trobo amb un regal desmesurat, i alhora intento no ofegar-me amb això.

I no ha tingut mai la temptació de fer una pel·lícula?

— Sí.

I la farà?

— Sí.

Ah, sí?

— Estic escrivint amb un col·lega. Això no ho he dit enlloc... Hi ha una idea. És a dir, el mateix que en teatre vaig començar fent pastorets, i a Lecoq vaig descobrir que podies escriure el teu teatre, que podies tenir el teu punt de vista i inventar-te això, i després em va portar al cine... Doncs el mateix. Una mica com al Non solum, que és autobiogràfic. O sigui, parla de mi, però no explica res de la meva vida.

I en francès?

— No, en català, en català.

A França ho tindria més fàcil.

— Estem mirant si hi ha coproducció. Llavors, un 20%: un dels personatges serà francès, i alguna cosa farem per intentar que vagi per tot arreu. Ja ho veurem, clar, però una pel·li necessita molts diners, molts còmplices, llavors, si tots els diners venen de França, de França, de França...

La gent jove diu que és més fàcil fer una sèrie o una pel·lícula que aixecar una obra de teatre.

— No m'estranya. És que el teatre és un lloc sagrat. És una altra cosa, em refereixo. Hi ha unes regles. Has de saber el que fots, en teatre. Res no és banal. No tens el primer pla, és un espai, és una energia, és un... és com una església. Hi ha una cosa de, sí, de catedral, de ritual. No pots fer qualsevol cosa. En cinema sí que pots fer qualsevol cosa. L'altra cosa és que funcioni.