Vietnam, un mosaic d’ètnies ancestrals
El nord del país concentra una gran varietat de cultures que encara es mantenen allunyades de les principals rutes turístiques
A cinc hores amb cotxe de la vibrant i cada vegada més moderna ciutat de Hanoi, el temps sembla que retrocedeixi trenta anys enrere. Som al nord del Vietnam, una àrea muntanyosa que fa frontera amb la Xina i on viuen un bon grapat de les 54 minories ètniques del país.
Des que el Vietnam es va obrir al turisme ara fa 27 anys, cada vegada ha rebut més visitants que busquen combinar el millor del Sud-est Asiàtic amb els vestigis d’una guerra que tants llibres i pel·lícules ha generat. Però des de fa alguns anys també ha començat a sorgir l’interès per visitar aquestes minories ètniques, encara que per comoditat tot el turisme s’ha concentrat a la vall de Sapa, on els establiments i locals de records ja fa temps que han guanyat la partida a la cultura local.
Per sort, si es té temps i una mica d’esperit aventurer, el viatger encara té l’oportunitat d’endinsar-se en la vida d’altres valls on els seus habitants es poden sorprendre de la presència d’estrangers, i on és més probable que es vulguin fer una fotografia amb tu que no pas vendre’t artesania. És una zona on actualment es concentra turisme intern que vol conèixer la cultura, l’agricultura i la manera de viure d’unes ètnies que, d’altra banda, no van quedar afectades per la guerra amb els Estats Units.
Moure-s’hi és difícil si no es parla l’idioma, i reservar allotjament a les cases de les famílies que decideixen complementar els seus ingressos dels camps d’arròs també pot ser complicat si no es compta amb un intermediari local. Per això han sorgit agències especialitzades com Asiatica Travel, que va organitzar un viatge per mostrar les rutes que ofereix en què el home stay amb les famílies i la vivència del dia a dia d’aquestes poblacions són els principals atractius.
Compartir amb les famílies
La ruta pot començar a Mai Chau, una frondosa vall plena d’arrossars on habita l’ètnia tai blanca, que parla l’idioma tailandès i comparteix origen amb altres grups de Laos, Tailàndia i la Xina. Aquesta tranquil·la vall és ideal per recórrer amb bicicleta i així poder visitar petites poblacions com Chieng Sa, Cha Long, Pom Coong i Ban Lac, on els seus amables habitants duen una vida senzilla dedicada al cultiu de l’arròs. Són petites agrupacions de cases envoltades de camps que compten amb centres comunals on es reuneixen per prendre totes les decisions pràctiques de la comunitat.
Al poble de Ban Van la família del senyor Cuong ofereix des de fa uns cinc anys habitacions per a hostes a la seva casa construïda sobre pilars. Com la resta de cases de la zona, són construccions de fusta de teca o bambú de dos pisos: al de dalt hi ha una àmplia sala per dormir, amb matalassos prims i mosquiteres, i al de sota, tot obert a l’exterior, es concentra la cuina, el menjador i el lavabo. Un tipus d’edificació que antigament es feia per protegir-se dels animals salvatges durant la nit i que, a més, segueix els principis del feng shui : s’erigeix d’esquena a la muntanya i de cara al riu per refrescar-la de la calor.
Una vetllada amb la família ens descobreix que gràcies als camps d’arròs, als ingressos de les habitacions per a hostes i a les ajudes del govern a la zona, els seus quatre fills han pogut anar a la universitat. Tot i això, en aquestes àrees rurals el més habitual és que els joves facin l’educació obligatòria fins als 16 anys i després es casin i continuïn treballant el camp, encara que oficialment fins als 18 anys no puguin contraure matrimoni. Del que ningú se salva és de fer el servei militar obligatori, que és d’un mes per a les noies i de dos anys per als nois. En un país estratègic geogràficament, amb molts recursos naturals i amb la por endèmica de patir invasions, el govern opta decididament per ensenyar la filosofia comunista de Ho Chi Minh i la utilització de les armes a tots els nois i noies que arriben a la majoria d’edat.
Onades d’arròs entre muntanyes
Seguim la ruta cap a la vall de Muong Lo, on viu l’ètnia muong negra. Pel camí no només es poden observar interminables camps escalonats d’arrossars, sinó que també hi ha plantacions de te verd com les del poble de Thanh Son, a la província de Phu Tho. Tot i això, els arrossars són els protagonistes i al setembre moltes famílies estan en plena recol·lecta. Igual que a casa del senyor Binh, que també acull hostes però que, quan té molta feina al camp, els convida a participar en la recollida de l’arròs.
Des de fa anys el govern destina a cada família de la zona uns determinats metres quadrats de camps d’arròs segons la quantitat de membres que tingui. I encara que al país no és permès tenir més de dos fills, en aquestes zones rurals s’acostumen a saltar les normes. Tenir fills també vol dir tenir més treballadors al camp. D’altra banda, mentre una part de l’arròs és per al consum intern de la família, l’altra es destina a la venda al mercat i també per contribuir a un dipòsit d’arròs que ha creat el govern amb l’objectiu d’intentar evitar un altre període de fam extrema com la que es va patir el 1945.
El que és evident és que les muntanyes plenes d’arrossars inundats són un dels trets identitaris de la zona, com les espectaculars vistes que es veuen des de la carretera que recorre la serralada de Hoang Lien Son, on hi ha les muntanyes més altes d’Indoxina. Des d’allà es poden observar bones panoràmiques de la vall de Tu Le i es creua el pas de Khau Pha (1.550 m), on s’arriba a la zona de Mu Cang Chai (930 m), considerada la capital dels camps d’arròs del Vietnam. Unes extensions de més de dues mil hectàrees d’arrossars que semblen onades daurades serpentejant els vessants de la muntanya. Allà val la pena endinsar-se en l’amagada vall de La Pan Tan, on no arriben els vehicles i sembla que el temps s’hagi aturat uns quants segles. No és casualitat que els seus habitants anomenin aquestes terrasses de verd intens les “escales al cel”.
Ètnies de colors
A diferència dels tai blancs i dels mong negres, les cases dels muong negres són d’una sola planta i al porxo tenen penjades per assecar fileres de blat de moro. Com més en tenen, més riquesa representa que té la família. I, com el seu nom indica, vesteixen amb colors negres, tot i que també llueixen elements d’altres colors en diferents parts del vestit. Les dones porten arracades molt grosses amb l’objectiu d’allargar-se les orelles i tota la família menja amb cullera i del mateix plat, en comptes de bastonets de fusta com es fa a la resta del país. El que sí que comparteixen la majoria d’ètnies és la religió, majoritàriament budista, i el sistema matrimonial segons el qual la dona, un cop casada, se’n va a viure a casa de la família del marit.
Finalment es pot fer una última parada a la regió de Sapa, la més coneguda, encara que també compta amb indrets protegits de la massificació turística. Pel camí, si fa bon temps, es poden tenir unes bones vistes del Fanxipan (3.143 m), considerat el sostre d’Indoxina. És una bona carta de presentació per arribar després a la població de Sapa, una antiga estació de l’època colonial dels francesos que és a 1.650 m d’altura.
En aquesta vall es concentren una gran varietat d’ètnies caracteritzades pels colors de la seva roba, com la dzao vermella, la tai blanca, la mong negra i la giáy. Una bona manera de conèixer-les és caminant a través de les petites poblacions de la vall, com Y Linh Ho, Lao Chai i Ta Van. Tot i això, en aquest lloc sempre es troben grups de dones que et persegueixen durant tot el camí per intentar vendre artesania. Una bona oportunitat, en el fons, per conèixer-les més de prop i veure que no tenen una vida fàcil. Moltes han quedat viudes per culpa de l’afició dels marits al vi d’arròs, molt popular a la zona, i s’han d’encarregar totes soles de cuidar els fills i cultivar els camps. Per tant, la venda d’artesania suposa un extra important per als seus ingressos.
Poques hores amb cotxe separen aquesta vida rural i senzilla de la gran capital, cada vegada més influenciada pel gegant asiàtic xinès. Són poques hores, però a la vegada molts segles de tradicions que no volen quedar perdudes en l’oblit.