Literatura
Diumenge01/04/2023

Vint anys sense l’etern Terenci

Es compleixen dues dècades de la mort d’un dels escriptors catalans més llegits i estimats. Alguns dels seus amics recorden la seva personalitat i el seu llegat en l’any en què s’estrenarà a Filmin una sèrie documental sobre la figura de Terenci Moix.

Barcelona2 d’abril de 2003. No s’hi cap al Saló de Cent de l’Auntament de Barcelona. La ciutat vetlla Terenci Moix, que ha mort la nit passada amb tan sols 61 anys. És un escriptor estimat, pertany a l’imaginari literari i social del nostre temps. Una persona mordaç, enginyosa, fabulosament simpàtica. I un artista amb uns mons creatius tan propis i reconeixibles, tan íntims i alhora tan connectats amb la gent, que és quasi impossible no saber qui és Terenci Moix. Al diari Avui han enviat a fer la crònica a un jove periodista que ha mostrat interès per copsar l’estima que la ciutat regala a Terenci quan és l’hora d’acomiadar-lo. També hi anirà el dia següent, a cobrir el funeral i a presenciar l’emocionant espectacle musical i poètic que els seus amics li han preparat. Ell només va posar una condició, que ningú de CiU gosés posar-hi els peus. Tothom s’apropa al taüt, Terenci reposa dins amb una xapa del seu estimat Sal Mineo sobre el cor i un paquet dels terribles Ducados a la butxaca.

Avui, vint anys després, em venen aquells dos dies a la memòria amb força torrencial. També les dues cròniques que vaig escriure i que recordo amb gran estima. Però Terenci Moix no és present només per a mi en el dia del seu comiat. També el dia que el vaig entrevistar a casa seva –a baix de tot del carrer de Muntaner– em va rebre amb bata d’estar per casa i sabatilles, va respondre amb gran paciència i loquacitat les dubitatives preguntes d’un estudiant de periodisme i vam veure plegats uns minuts d’Esmorzar a Tiffany’s amb DVD a la pantalla gegant de la seva sala d’estar. I les seves visites a la botiga Cinemascope del meu germà Joan –tot just girant la cantonada de casa seva– per comprar fotos d’actors i actrius del seu estimat Hollywood clàssic. I, l’última vegada que el vaig veure, un dia de juny del 2001, el vespre que Barcelona va acomiadar el vell cinema Savoy del passeig de Gràcia. Projectaven Amanecer, de Murnau i allà estava ell, acompanyat dels seus estimats Román Gubern i Carlos Mir. Tants anys després, parlo avui amb ells i quina sorpresa és descobrir que el Carlos també el va veure aquell dia per última vegada en plenes condicions vitals: “Al carrer, va ser aquell l’últim dia. El vaig anar a visitar a la Teknon però llavors ja estava molt just de forces”. El matís és important, el Terenci que Mir va conèixer, al Terenci amb qui va tenir una bonica història d’amor, és un Terenci “de carrer”. De fet, No digas que fue un sueño –el premi Planeta de l’escriptor– està dedicat a Mir “per la seva ajuda”. Quina ajuda? Doncs en temps d’un gros desengany sentimental, “treure’l de casa, pujar-lo a la meva Vespa i portar-lo a actes i presentacions, al cine, a sopar amb els amics”. “Tu no ets escriptor? Doncs a veure si tornes a escriure!”, li va etzibar. I Terenci va escriure No digas que fue un sueño.

Cargando
No hay anuncios

M’explica el Carlos un detall que desconeixia. Qui els va presentar va ser el Román Gubern, en un acte de l’editorial Anagrama a l’Hotel Colón a principis dels vuitanta. Gubern, erudit cinèfil com Terenci, amant i coneixedor de totes les arts, rememora el seu amic amb l’estima de qui el va conèixer molt bé. “En l'aspecte personal era molt tendre, també fràgil i vulnerable. Literàriament, va ser un transgressor, un irreverent, va saber connectar la contracultura i la cultura popular per primer cop a Catalunya. Va sofisticar la cultura popular catalana tot transgredint els seus cànons”. Impossible no recordar l’impacte que va suposar Onades sobre una roca deserta dins la literatura catalana de finals dels anys seixanta. La benvinguda per la porta gran amb el primer premi Josep Pla, la seva prosa sinuosa, la càrrega sexual, la mirada sobre l’homosexualitat... “No se’l recorda bé ni s’ha fet justícia a les aportacions de Terenci a la cultura catalana. L’acadèmia i les elits culturals dominants no li han fet cas”, argumenta Gubern. Amb una excepció, destaca, Josep Maria Castellet, bon amic de Terenci, que sí que va ser-ne un bon còmplice literari.

Cargando
No hay anuncios

El pes de la palla és el títol genèric que agrupa els tres volums de memòries que va escriure Terenci Moix. Tusquets acaba de reeditar-les en un sol volum per commemorar el vintè aniversari de la seva desaparició. El pes de la palla, més enllà de l’ànim juganer de les connotacions sexuals, és la plaça del Raval que limita amb la ronda de Sant Antoni, un paisatge d’infància imprescindible de Terenci, que va néixer a la Granja de Gavà, en un edifici del carrer de Ponent, avui Joaquim Costa. Ningú coneix millor aquells anys d’infància i adolescència que Maruja Torres, amiga imprescindible de tota la vida. “Jo sé que Terenci tornarà”, exclama mentre conversem sobre el seu amic, sobre com era i com se’l recorda. “S’ha de reivindicar el seu llegat literari, la seva irreverència inclassificable”. I per què no se’l recorda com es mereix? “Ara tot és molt fugisser, molt efímer, tot canvia molt ràpid, tot dona moltes voltes. Però mira, fins fa poc a la Montserrat Roig no li feien ni cas i, per sort, ha tornat”. Què és el que el feia únic? “No es casava amb ningú. Tan sovint a la contra de tot. Polemista. Directe com un brau. Deia sempre el que pensava sense por de tenir enemics. Era molt desafiant i literàriament molt sòlid. Tot això anava junt amb la seva immensa generositat”. I en la distància curta? “L’humor! Rèiem tant! Se’n fotia d’ell mateix com a primer pas per poder riure’s de tot”.

Que curiós que l’humor, el riure, la ironia, el sarcasme que destaca la Maruja sigui justament el primer que mencionen dues dones que el van conèixer també molt bé. L’Elisenda Nadal, directora de la revista Fotogramas, sempre atenta a tots els vaivens i fulgors de la cinefília, no va dubtar a fitxar aquell jove –tenien més o menys la mateixa edat– que, des de Londres, li va oferir publicar una entrevista amb Terence Stamp, de qui, per cert, el jove Ramon Moix manllevaria el nom per dir-se per a l’eternitat, Terenci. L’Elisenda rememora la multiplicitat de facetes i gustos de Terenci. Des de la mitomania i el col·leccionisme, fins als viatges per tot el món, les llengües –era un refinat poliglota–, el periodisme –els milers d’articles, les entrevistes a estrelles de Hollywood a TVE– i la passió insubornable pels seus amics, és clar. “Era tendre i afectuós, melodramàtic, a vegades infantil, molt intel·ligent i divertit”. Veien pel·lícules cadascú a casa seva i les comentaven parlant per telèfon, afició que van portar a l’extrem l’11 de setembre del 2001. Van passar la tarda comentant, amb el cor encongit, la caiguda de les Torres Bessones. “No sé si la gent se’n recorda gaire, d’ell”.

Cargando
No hay anuncios

I acabem amb música, música de cuplet, desinhibit i divertit. “Amb el foc del teu mirar, fornereta, fornereta, jo hi voldria coure el pa perquè fos més tendre i sa. Com que sóc un xic coqueta i m'agrada presumir, jo faig córrer la polvera cada cop que haig de sortir”. És La fornera de la Ronda amb veu de Guillermina Motta, un dels cuplets que va recuperar per al seu mític disc Remena, nena! I va ser Terenci Moix qui li va descobrir aquest cuplet amb lletra de Joan Misterio, pseudònim de Joan Casas i Vila i música de Càndida Pérez. “Em va donar un disc de pedra que tenia a casa, amb la cançó, i em va dir que la cantés amb accent xava”, recorda la Guillermina. “Rèiem com desesperats, quin sentit de l’humor! I que carinyós que era”. Confidències, proximitat, complicitat, tots els seus amics coincideixen amb com n’era d’afectuós.

I encara una última imatge, Terenci acomiadat amb la veu de Maria del Mar Bonet, amb els acords de la cançó de Blancaneus i els set nans i amb les paraules de Josep Maria Benet i Jornet que recorda Hamlet: “Bona nit, dolç príncep”.

Cargando
No hay anuncios
Una sèrie per retratar un personatge carismàtic

Filmin ha produït Terenci. La fabulación infinita, la sèrie documental de quatre capítols encara sense data d’estrena però amb previsió que sigui després de l’estiu. Està dirigida per Marta Lallana i amb guió d’Álvaro Augusto. Els dos responsables destaquen que és una sèrie que retrata el vessant més personal de Terenci a través de les seves diverses etapes vitals. Amb entrevistes a les persones clau de la seva vida i la seva trajectòria i molt material d’arxiu, es fa èmfasi en els trets més distintius de la seva personalitat. “La valentia en el seu afany dissident, la llibertat en la seva sortida de l’armari, el carisma que sempre desprenia, l’estimació popular...”, destaca Lallana. “Saber-se vendre, estar als mitjans de comunicació i no importar-li que per aquest motiu se’l considerés menys escriptor”, afegeix Augusto. Aquesta mena de personatge, detallen, no existia a l’Espanya del moment, un referent similar seria Truman Capote, amb qui tantes vegades se’l va comparar. El primer capítol abraça la primera etapa de la seva vida, fins que es canvia el nom de Ramon per Terenci. Els capítols dos i tres recorren exhaustivament la seva llarga relació amb l’actor Enric Majó i el capítol quatre es fixa en la seva crisi sentimental, el ressorgiment amb el premi Planeta i acaba amb el seu funeral. “Va ser una de les persones més lliures del segle XX en aquest país i és una bona ocasió perquè una generació nova, la nostra, el descobreixi i pugui admirar-lo com tanta gent que el va conèixer bé de primera mà”, conclou Augusto.