La visita de la gratitud

L’any 2001, Martin Seligman, professor de psicologia de la Universitat de Pensilvània, començava a notar la càrrega emocional de les dècades investigant la depressió i la malaltia mental. Sentia que aquell enfocament professional basat en intentar guarir el trauma l’estava imbuint d’una certa tristesa. Això el va fer reflexionar sobre les teràpies psicològiques, sovint tan centrades a reparar el mal que s’obliden d’injectar-nos una bona dosi d’optimisme que ens faci afrontar la vida amb més il·lusió i alegria. Seligman acabava de ser elegit president de l’Associació Americana de Psicologia i va obrir camí en una nova direcció: l’anomenada psicologia positiva. Volia estudiar, científicament, quins són els mecanismes que ens fan sentir que la vida val la pena. No pretenia construir cap teoria abstracta sinó establir conductes eficaces que es poguessin testar i mesurar. L’any 2005, Seligman i el seu equip d’investigació van reclutar quatre-cents onze voluntaris i els van dividir en cinc grups. Un grup faria una relació de records positius, l’altre identificaria les seves fortaleses personals. Un tercer grup introduiria petits canvis especificats en el seu dia a dia i un quart es limitaria a descriure records d’infantesa. El cinquè grup assumiria una tasca més elaborada: escriurien una carta d’agraïment a algú important a la seva vida, algú a qui no havien donat les gràcies com cal. Després li trucarien per telèfon, hi quedarien sense explicar-li el motiu i, un cop tinguessin la persona davant, li llegirien la carta en veu alta. No podia ser una targeta amb un raquític “gràcies per tot” per anar per feina. La carta havia de tenir unes tres-centes paraules i especificar els motius de l’agraïment, els detalls d’aquell fet i de quina manera el gest d’aquella persona havia canviat la seva vida. Aquest exercici el van batejar com la visita de la gratitud.

Seligman i el seu equip van demanar als quatre-cents onze voluntaris que avaluessin els seus nivells de felicitat abans de l’experiment, immediatament després i al cap d’un mes. Si fa no fa, tots van percebre una certa millora. Però un grup va notar uns efectes insòlitament superiors a la resta: el de la visita de la gratitud. Els investigadors van quedar fascinats amb l’impacte d’aquella prova en comparació a la resta. Els participants van sentir un increment immediat de la seva felicitat. Amb el pas de les setmanes, però, la intensitat es perdia gradualment. Al cap de sis mesos, l’efecte s’havia esvaït fins a tornar als nivells de felicitat inicials. Seligman ho va atribuir a l’anomenada roda hedònica, o dit d’una altra manera: que ens acostumem a tot i sempre tornem al punt de partida. Els mateixos mecanismes que ens ajuden a superar un tràngol també impedeixen instal·lar-nos en una felicitat perenne. L’estudi va concloure que expressar la gratitud era un generador clar de felicitat, però calia repetir-ho periòdicament per fer sostenir aquell estat d’ànim. Van aconsellar repetir l’exercici cada sis setmanes (se sobreentén que agraint-ho a persones diferents, és clar). Anys més tard, un equip de neurocientífics van confirmar els resultats amb escàners cerebrals: les persones que havien escrit les cartes de gratitud mostraven, tres mesos després, una activació més alta en el còrtex prefrontal medial, la zona associada a l’empatia i la presa de decisions. Era com si el cervell estigués més predisposat a experimentar aquella felicitat. Es pot ser més o menys escèptic amb el resultat, però, en qualsevol cas, és fàcil comprovar-ho. Valoreu la vostra felicitat del 0 al 100, seguiu escrupolosament la pauta de la visita de la gratitud i, després de llegir la carta en veu alta a qui considereu, torneu a puntuar la felicitat. Si no noteu cap canvi, com a mínim segur que haureu fet feliç l’altra persona.