Viure bé la menopausa: no hem vingut a la vida a patir
La meva imprescindible Imma Sust va publicar un vídeo a Instagram explicant que no s’ho estava passant bé per culpa d’alguns dels símptomes de la menopausa. El vídeo va tenir moltíssims comentaris i el que més ens va sorprendre és la quantitat de dones que feia anys i anys que patien determinats inconvenients de salut i la resignació amb la qual els vivien. Tant la Sust com jo hem buscat un bon assessorament mèdic per viure bé la menopausa i era xocant llegir tantes dones que normalitzaven estar malament. Però fa poc vaig adonar-me que per molt que faci i digui, tampoc soc immune a una certa normalització del dolor físic.
Fa temps que tinc artrosi i dolors musculars i articulars que van i venen. No és greu i ho visc com si sentís el brunzit d’una nevera espatllada, que de tant present ja ni el sents. Però hi és. I una setmana que el dolor va ser més intens i burxador, de sobte em vaig preguntar què coi estava fent i per què no hi posava remei. La resposta era clara: soc dona.
Les dones suportem el dolor físic com si fos una càrrega obligada. Neixes i t’expliquen que quan tinguis la regla farà mal, que si vols tenir fills, parir farà mal. I veus què fan les dones més gran que tu: estar disponibles el que ara se’n diu 24/7, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, per tenir cura dels altres. A casa era un clàssic que la meva mare s’automediqués quan s’acostaven les festes de Nadal. No es plantejava que podia estar malalta. Havia d’estar al peu del canó, peti qui peti. Perquè estava convençuda que a la vida s’hi havia vingut a patir i així ens ho feia saber. I quan em va venir la regla i, efectivament, hi havia dies que em feia mal, la resposta era “pren-te alguna cosa i tira milles”. I aquella cosa, a banda de la pastilla de torn, era una bona dosi de resignació i resistència.
En conseqüència, quan ens queixem i demanem que s’hi posi remei, no se’ns fa gaire cas. El sistema està tan acostumat al fet que aguantem el patiment, que quan ja no podem més, o senzillament ens neguem a acceptar-ho, ens ignora. Totes les històries de dones que tenen fibromiàlgia i fatiga crònica expliquen que durant molt de temps ningú les creia. I el mateix amb massa dones quan volen posar fil a l’agulla i millorar la seva qualitat de vida durant la menopausa. Perquè l’altra conseqüència perversa és que no som dignes d’estudi mèdic. I sense estudis, sense dades, no hi ha prou avenços científics que ens puguin ajudar.
La meva mare tenia les seves pròpies raons per acceptar el patiment. A banda de ser dona carregava una història personal. Però jo no. Aquella era la seva història. L’únic que comparteixo amb ella en aquest sentit és haver absorbit per osmosi social que ser dona és, també, aguantar. I mira, no. M’hi nego. I vull que la meva filla també s’hi negui. I les meves germanes. I nebodes. I amigues. Que totes les dones s’hi neguin. Que envaïm les consultes mèdiques demanant cura, atenció, credibilitat i empatia. I solucions.