Andrea Fuentes: "Volia entrenar d’una manera diferent i els vaig dir que si no aconseguia resultats ja em faria perruquera"

BarcelonaAcaba l'entrenament de la selecció de natació artística al CAR de Sant Cugat i Iris Tió, campiona mundial, es queda una estona més a la piscina fent el seu exercici al ritme de l'Hymne à l’amour cantat per Céline Dion. Les seves companyes, que ja estan anant cap a les dutxes, es coneixen la cançó de memòria i la van cantant entre bromes. Després d'hores a la piscina donant-ho tot, al grup regna un bon ambient que s'encomana. Treballar amb Andrea Fuentes (Valls, 1983) com a seleccionadora és així. Amb quatre medalles olímpiques com a nedadora, Fuentes ha viscut mil vides, sempre preparada per escoltar i aprendre. Per saber com vol viure i com vol entrenar creant bons ambients de treball. Ara pensa en els Jocs del 2028 mentre entrena la selecció espanyola després de viure l'aventura americana, en la qual va guanyar una plata. Una aventura que la va marcar.

Després de brillar com a nedadora, tens la primera experiència com a entrenadora als Estats Units, on feia anys que no guanyaven. I quan hi arribes et trobes amb nedadores que et diuen que no volen ser olímpiques, que prefereixen ser felices. Com ho vas encarar?

— La gent diu que el jovent d'avui en dia no vol treballar. I en realitat potser és que són més intel·ligents. No volen perdre tant de temps. Et diuen: "Perquè haig d'estar 12 hores treballant per a una feina que puc fer en sis?" A vegades treballem per hores quan podem fer-ho per objectius. Parlem de noies que entrenaven al matí, estudiaven a la tarda i treballaven per pagar-s'ho tot. I si els entrenaments eren molt llargs, sentien que no podien viure. I em van dir que no aguantaven aquest ritme, que era massa dur. Vaig dir, d'acord, doncs què fem? Quin és l'objectiu? I deien que volien ser felices. Perfecte. Entesos, però fem alguna cosa més, no? Després d'una reunió de set hores, vam aconseguir definir que la nostra missió era créixer juntes com a equip. Vaig eliminar totes les banderes olímpiques de la piscina, perquè ja no es tractava de resultats, ens era igual el resultat. Volíem créixer. I a partir d'aquell moment vaig canviar completament els entrenaments. Veníem amb la llista d'objectius. Si acabem a les dues, millor. Si acabem a les tres... pitjor per a vosaltres. Va ser clau, canviar. I al final, al cap de cinc anys, vam guanyar una medalla olímpica. O sigui... va ser un miracle [somriu].

Vas ser valenta, perquè la federació nord-americana t'exigia resultats. I de sobte tu deies que era més important créixer que guanyar...

— A les primeres reunions, els explicava el meu pla per guanyar i de sobte els deia que volia fer-ho d'una manera diferent. Els vaig dir que si no aconseguia resultats ja em faria perruquera. Si no podia ser entrenadora amb els meus principis, és que no serveixo per a això. Vaig decidir entendre cada nedadora, connectar-hi. No va ser fàcil. Vaig demanar paciència a la Federació i per sort em van escoltar.

Un punt clau de tot plegat és saber entendre les noves generacions?

— És així. Perquè ara tots els docents, pares i entrenadors ens enfrontem a un canvi molt brusc de generació. Vivim un moment en què les coses canvien molt de pressa. I no podem esperar de la gent més jove les mateixes coses que fèiem nosaltres, perquè tot ha canviat. La manera de captar la seva atenció també ha canviat moltíssim. La manera en què ells volen sentir-se respectats també ha canviat. El que vaig fer és estudiar molt, no només pel canvi de cultura als Estats Units. També començava a ser entrenadora i calia fonamentar tots els meus ideals en com entrenaria. I tenia molt clar que eren quatre valors. Primer vaig fer una llista de 30, però la vaig retallar a quatre.

Quins van ser els escollits?

— El primer és l'autenticitat. Perquè quan tu ets tu mateixa, primer t'has de conèixer a fons, després respectar-te i després defensar-ho. Si tens una qualitat, per què l'has d'amagar? Per què no potenciar-la al màxim? El segon fonament és el rendiment. O sigui, no volem simplement ser nosaltres mateixes i ja està, cal treballar per arribar al màxim de les nostres possibilitats. El tercer és que és un esport d'equip. Cal que el sentiment d'unió sigui real. I l'últim és que cal gaudir del procés. No vull només treballar, millorar i guanyar. També vull que sigui una experiència positiva. Cal que els entrenaments siguin atractius per atrapar la gent jove.

Vas crear uns reptes que calia fer cada divendres, oi?

— Sí. Elles no sabien què seria, però els divendres tenien una sorpresa, un repte que havien de superar juntes com a equip i que les obligués a cooperar entre elles, en comptes de competir. En el primer van rebre una carta de la CIA, que vaig fer jo, on els deia que la missió era agafar un paquet que era en una plataforma de salts de trampolí i que havien de portar a l'altra banda de la piscina sense tocar superfícies sòlides i sense mullar el paquet. Els primers reptes no els aconseguien fins al cap de tres setmanes... i només podien fer-ho els divendres. A vegades eren reptes durs físicament, altres cops calia pensar una estratègia, però tots implicaven molta coordinació interna, i amb això van aprendre a conèixer-se molt a fons entre elles. Van néixer nous lideratges i complicitats.

Un miracle o el teu mètode de treballar, que expliques al llibre Mentalidad, propósito, pasión (Planeta). Com neix la idea?

— Neix d'una entrevista del diari El País. La gent de Planeta la va llegir i em van trucar. Jo no ho entenia, perquè no soc escriptora, però em deien que tinc molts conceptes boníssims i que no s'hauria de corregir res. I és cert, al final gairebé no m'han corregit res, han respectat molt el que jo volia dir, les idees, el meu ritme... Vaig descobrir que ho tenia tot a dins a punt per ser explicat, i ho vaig escriure en pocs mesos, de setembre a novembre. El mètode de què parlo serveix per a qualsevol mena de persona que vulgui millorar en el camp que sigui i arribar una mica més enllà d'on és ara. I a sobre gaudir del procés, no només anar de bòlit. La veritat és que tenia molt a dir.

Per trobar el teu mètode vas anar a visitar grans empreses de Silicon Valley.

— El meu veí treballava a Apple, i treballava a Silicon Valley, així que vaig anar a la seva seu... Era com entrar a la NASA. Vaig ser a la seu de Google per parlar amb treballadors i caps, per aprendre a liderar. I també a perdre la por. Per exemple, allà els treballadors poden donar feedback de forma anònima sobre els seus caps. I així qui mana pot millorar. Vaig fer-ho i primer em vaig quedar de pedra perquè la gent va ser sincera, i vaig dir: "Ostres... quant em queda per aprendre, no?" Al final ja ens ho dèiem tot tal qual a la cara. Així es crea una cultura de transparència total però també d'humilitat suficient combinat amb moltes ganes de millorar.

També cites Pep Guardiola i Steve Kerr, l'entrenador dels Golden State Warriors.

— Em van ajudar perquè sempre em deien que si havies estat bona competint, no series bona entrenadora perquè les coses et sortien soles... I jo pensava "Què collons soles, me les he guanyat!" Així que trobar grans esportistes que després també eren grans entrenadors em va ajudar. Guardiola diu que cada persona necessita ser tractada d'una manera diferent, és a dir, potser tu ets més emocional com a persona i tu ets un tio dur que necessita canya. Necessites invertir temps per conèixer el passat de cada persona, parlar amb els pares, saber com és aquella persona.

En aquesta cursa per superar obstacles, vas demanar a uns jutges de competició què no agradava del teu equip i et van respondre que les teves nedadores eren "massa grasses".

— Ara em fa gràcia perquè penso en quin cap entra aquesta idea. Però era així, molts cops ni miraven el rendiment si veien una noia alta i estilitzada. En aquell context podia queixar-me i buscar excuses o defensar el que tenia. Amb aquest equip de grasses, com deien els jutges, què faig? Doncs farem el que ningú pugui fer gràcies al fet que tenim molt més múscul i estem molt més fortes. I com que el nou reglament valora més la dificultat, ho vam girar a favor nostre. Vam saber canviar les regles del joc en comptes de canviar-nos a nosaltres, proposant exercicis a la piscina que els sorprenien. I això va ser la grandesa de tot plegat.

Al Mundial de Doha, just quan més bé estàveu, es va cometre una errada que va servir per demostrar-te que la feina estava feta.

— Era la classificació per als Jocs. Ara o mai. I algú de la Federació va cometre una errada entregant les fitxes de les nedadores que farien l'exercici. Imagina-t'ho. Estava tot a punt, faltaven minuts per saltar a l'aigua... i ens diuen que una nedadora no pot ser-hi perquè al llistat figura un altre nom. El nom que havien donat era el de la Calista Liu, que era a la graderia, preparada per animar, vestida amb el xandall. La vam arrossegar escales avall, vam superar els controls de seguretat... i la noia que no podia competir, amb les càmeres allà davant, es va treure el banyador i l'hi va donar. Els càmeres enfocaven cap a un altre lloc, va ser caòtic. La Calista no havia escalfat, podíem pensar que no estava preparada. Però li vam dir que ella ja sabia què havia de fer, després de tants entrenaments. Vaig dir a l'equip que si se'n sortien serien les millors del món. I em van mirar, estaven a punt. Se'm posa la pell de gallina recordant-ho. I vam guanyar la medalla de plata.

Fem un salt en el temps. Expliques al llibre que en els teus últims Jocs en actiu com a nedadora, a Londres, estaves prenent antidepressius. I vas guanyar dues medalles.

— Quan som allà competint en uns Jocs semblem molt potents. Però tenim els mateixos problemes que tothom i lluitem com podem. I en aquell moment sabia que la mort del meu pare, que tenia càncer, era imminent. I jo volia ser-hi. Però a l'esport aprenem a estar concentrats. Competeixes, ho dones tot i després tornes al llit per plorar. És molt important saber controlar les teves emocions quan toca i que no siguin elles les que et manipulin a tu. I després saber com curar-te sense dependre només de la pastilleta. He vist tants pares i mares als Estats Units que amaguen antidepressius i l'ampolleta de vi... Vaig adonar-me que cal anar enrere per entendre la causa dels teus problemes. I no amagar-ho.

Com va ser viure als Estats Units?

— Després de retirar-me iniciava una nova vida amb 30 anys. Només sabia nedar. I vam tenir la sort, amb la meva parella, el Víctor, que és gimnasta, de poder viatjar pels cinc continents durant uns anys per aprendre sobre altres cultures i formes de vida. Em sortien ofertes per fer de coreògrafa o consultora d'equips de natació artística pel món. Hi anàvem, feia la feina i ens quedàvem uns mesos per conèixer el país. Quan va néixer el Kilian va canviar tot una mica, i llavors va arribar l'oferta dels Estats Units. Ho vam vendre tot i hi vam anar amb cinc maletes, el fill i el gos. Era un nou inici. Va valdre la pena. Dels Estats Units diria que si poguéssim agafar les coses bones d'aquí i les bones d'allà seria perfecte. Una cosa que vaig admirar molt d'ells és que en l'educació fomenten molt l'autoconfiança. Aquí hi ha molta crítica negativa quan la gent creix, i ells, en canvi, creuen que podran aconseguir el que vulguin. Però també allà tenen milionaris molt més individualistes, egoisme. Veus droga, gent al carrer. I tens por de trencar-te el peu perquè anar al metge et costa 10.000 dòlars. Ja no m'hi volia quedar.

Els Jocs del 2028 seran a Los Angeles, on vivies, precisament. Un senyal?

— Si em va costar acceptar l'oferta per entrenar Espanya va ser per aquest motiu, perquè jo vivia a Los Angeles i entrenar els Estats Units llavors hauria estat una forma de collir els fruits de la feina feta. Però per sobre de tot hi ha la família. El meu marit, el Víctor, va tornar. I la cultura americana, molt guai... però hi ha un moment que pesa, i no ens volíem jubilar allà. Entre això, les pistoles i que tornava Trump, era el moment de tornar. A més, si acceptava podia entrenar la Paula Ramírez i la Txell Mas, amb qui vaig competir, abans que es retiressin.

L'estiu del 2024 guanyeu la plata als Jocs de París. Com va ser, aquell moment? L'or el va guanyar la Xina entrenada per Anna Tarrés, i el bronze, Espanya amb un equip on tens amigues.

— Va ser un objectiu complert. Perquè jo sentia que havia de retornar als Estats Units el que m'havien donat a mi. El 1996 els Estats Units van guanyar l'or als Jocs d'Atlanta. I jo en tenia una cinta de VHS que vaig gastar de tant veure-la. Després del 1996, van anar perdent nivell just quan aquí nosaltres milloràvem. Elles m'havien inspirat de nena, així que les volia tornar a dalt de tot. Va ser bonic. I més guanyant una medalla a prop de l'Anna Tarrés, que va ser una figura clau, juntament amb la María José Bilbao, per crear una cultura de la natació artística aquí. Superar Espanya em va fer una mica de vertigen. Fins i tot un sentiment de culpabilitat, amb tantes companyes allà... Però aquí estem, he tornat.

Tu has creat un mètode en què cal gaudir. Fa anys Anna Tarrés va ser criticada perquè era molt dura...

— Tinc clar que hi ha gent que ha patit. No vull menystenir res, eh? Però en la meva experiència, jo m'ho vaig passar molt bé, em va empoderar moltíssim i vaig aprendre. Dono gràcies cada dia per haver viscut aquesta experiència. Potser ho vivia així perquè a casa meva les coses eren dures, així que l'Anna no m'ho semblava tant. A més, ella també ha canviat, ara entrena les xineses d'una manera diferent. És empàtica, escolta, s'adapta a les noves generacions. Tots aprenem, evolucionem. Quan el meu pare anava a l'escola li pegaven amb el regle als dits, no? I el meu avi cridava la seva dona amb una campaneta. T'ho juro. Fort, eh? Anem millorant tots.

Millorem també amb la presència d'homes a la natació artística, amb un referent com Dennis González.

— Tinc molta sort d'haver coincidit amb ell com a entrenadora, perquè és un noi que té un entusiasme... Tant, que de vegades l'he de frenar perquè es lesiona. Ens inspira com a nedador i persona, i lidera un canvi social, perquè parlem molt de les barreres de les dones, però els homes també en tenen, eh? Sembla que no poden fer res on no se'ls vegi prou homes. Això, en realitat, és una frontera. Et talla les ales, perquè en això no sou lliures del tot. Si el Dennis pot alliberar algun nen, pot canviar algunes ments, millor. És un noi que ha aconseguit seguir les seves passions ignorant aquells que no fan res i et critiquen asseguts al sofà.

Per inspirar el teu equip, com seleccioneu les músiques? Darrerament heu apostat per la Rosalía.

— Les nedadores tenen veu. Especialment a la prova individual, perquè és més personal. En general, em costa molt trobar la música, així que quan elles venen amb idees és genial. Ara, si en trobo una jo soc molt pesada, i vaig editant i fent coses, manipulo molt la música, com si fos DJ Fuentes. Sí, m'agrada molt aquest procés.

Entreneu un munt d'hores. És un esport molt dur. ¿Encara teniu la sensació de ser incompreses en comparació amb altres esports?

— Jo he arribat a un punt... Mira, quan era jove em feia ràbia. Recordo una entrevista en què dèiem que els futbolistes no aguantarien el nostre entrenament ni dos minuts. Però ara estic en un punt que m'és igual el que pensin els altres. No necessito que tu ho valoris ni que tu em diguis tot el que em mereixo, ni que em facis cap monument. Estic en un punt en què dic que m'és igual el que pensin, jo ja sé el que és. I si no ho aproveu, doncs ja està.

És tan dur que hi ha un risc. Es va fer famosa una fotografia teva de quan vas saltar a l'aigua per salvar la vida d'Anita Álvarez, que s'estava ofegant en una piscina de Budapest.

— És la part més dura del nostre esport, aguantar les ganes de respirar. Nosaltres estem amb el cor a 180 pulsacions sota l'aigua. La gràcia no és que aguantem la respiració, sinó que l'aguantem amb el ritme cardíac d'algú que està corrent. Això és el que costa. Al Mundial del 2022 a Budapest l'Anita Álvarez, la nedadora solista dels Estats Units, va anar massa al límit. A vegades et desmaies perquè no estàs donant oxigen al teu cos. Quan passa a l'entrenament, sempre hi ha algú al costat i t'ajuda. Quan sortim de l'aigua tenim un reflex, encara que estiguem inconscients, que és que, quan notem l'aire a la pell, ens despertem. Però en aquell moment no va passar. Aquí em vaig cagar a sobre, la veritat. Vaig saltar tan de pressa com vaig poder i vam aconseguir despertar-la amb una de les diverses tècniques: prémer amb un objecte, com un bolígraf, el dit petit per provocant un dolor molt fort que fa que et despertis en plena adrenalina. I això va ser suficient per despertar-la. Van ser gairebé dos minuts patint. Això ha passat altres cops, però llavors era un Mundial i un fotògraf va fer la fotografia. Va sortir a la revista Time com una de les fotos més bèsties de l'any. L'endemà tenia peticions d'entrevistes de tot el món. Gent de Moçambic parlant de mi. I artistes que van pintar quadres inspirant-se en la foto. El més bonic va ser que l'Anita va imprimir la foto i se la va penjar a la paret de casa per recordar que no es podia anar més al fons... i que tot aniria amunt, a partir de llavors. Va formar part del viatge per aconseguir la medalla olímpica. Ara té a la paret la foto de l'ensurt i de la medalla olímpica. Del punt més baix a què pots arribar, que és quasi morir, al més alt, que és fer realitat el teu somni.