Wittgenstein a Lesbos
Una de les imatges més potents per entendre què és Europa és la del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein escrivint el Tractatus a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, en la qual s’havia enrolat voluntàriament. El Tractatus logico-philosophicus és un llibre que persegueix, en el fons i en la forma, la certesa inequívoca del llenguatge: fins on podem parlar sense que les nostres paraules projectin ombra? La claredat cristal·lina en el llenguatge mentre la nit del segle s’obria pas en el camp de batalla. Això és Europa: llum i foscor, o més ben dit, el tall entre la llum i la foscor.
El Tractatus conté encara una altra pregunta: i si sabem quins són els límits del que podem dir, per què sempre volem anar més enllà? Wittgenstein ens invita al silenci, a callar sobre el que no podem dir. Però és un silenci dolorós i anhelant, el desig d’un més enllà des de la guerra pel més ençà. Doble tall de l’ànima europea: entre la llum i la foscor, entre el dalt i el baix. Potser aquesta i només aquesta és la veritable geografia d’Europa.
Continentalment, Europa es defineix només per ser el petit extrem retallat de la gran massa de terra euroasiàtica. Des del punt de vista cultural, religiós i històric, on comença i acaba Europa? Per què situem a Grècia i no a Mesopotàmia l’origen de la nostra cultura? Per què ens hem quedat, només, amb l’imaginari de la Roma de la riba nord? Per què separem el cristianisme de la resta de religions bíbliques? En cada una d’aquestes preguntes s’hi amaga un tall, una discontinuïtat que separa tot allò que ens ha fet com som (llengües, religions, comerç, sistemes polítics, etc.) de la idea del que creiem que som. Llegiu el somni de la reina a Els perses d’Èsquil: dues germanes se separen, la grega i la persa, perquè la primera vol ser lliure i no es deixa posar el jou imperial que l’altra llueix amb orgull. Nosaltres som la llibertat, ells (siguin qui siguin), la servitud. Així s’explica la guerra. I aquesta és encara la idea d’Europa que dibuixa, amb fronteres i trinxeres, el mapa del món.
¿Algú es podria imaginar Wittgenstein, avui, escrivint el Tractatu s a Lesbos? Lesbos, com Ceuta, com Melilla, com el sud d’Itàlia és la nostra frontera, és la nostra trinxera. La Primera Guerra Mundial va deixar un trauma. La Segona, un “mai més”. Aquesta guerra, que no té ni número perquè no la volem comptar entre les nostres però es tan mundial i tan nostra com les anteriors, només genera vergonya i la vergonya no té paraules. És la cara fosca del Tractatus. Wittgenstein, a Lesbos, es tiraria al mar. A socórrer o a ofegar la seva vergonya. No ho sabrem mai.
El que sí que podem saber és que avui, a nosaltres, lluny o a prop de Lesbos, la vergonya ens ofega encara que no ens llancem al mar. Diem Europa i se’ns fa petita la boca. Ens falta alè. S’ha apagat la idea. Metres avall, el mar és molt fosc. Europa, sense idea d’ella mateixa, sense llum i sense més enllà, no és res. L’extrem d’un continent, una barreja de llengües, cultures i religions. I una població que envelleix, amb por, enyorant el que no ha arribat a ser mai: lliure.
Diu María Zambrano, al seu assaig La agonía de Europa, que Agustí d’Hipona va ser l’arquitecte d’Europa. Des de la riba sud de la Mediterrània, fill de mare bereber, va donar forma al tall: a baix la ciutat de l’home, a dalt la ciutat de Déu. El sentit, i amb ell el camí, estava traçat. Avui, però, els joves arquitectes del nostre temps estan descobrint que per construir no cal mirar tan amunt, que projectar és aprendre a tractar la matèria del món i que la llum neix en la relació entre les coses. Wittgenstein va desistir de la idea i en els seus últims escrits descrivia el llenguatge com una vella ciutat a la qual s’adjunten nous barris mentre es refan els antics. No té muralles ni contorns clars, té camins d’arribada i de sortida. Restaurar Europa no és tornar a projectar la ciutat ideal, sinó refer i deixar créixer, acollint, la vella ciutat que mor, cosint trinxeres i fronteres.