Conchi Merino: "Les xarxes han fet veure el capibara com una mascota simpàtica i no ho és"

BarcelonaFa catorze anys que Conchi Merino es lleva ben d’hora per tenir cura de 5.435 animals de 170 espècies –i incomptables formigues!–. Són els habitants del Bosc Inundat del CosmoCaixa, un espai que reprodueix l'hàbitat de la selva amazònica, que està amenaçada per les explotacions agrícoles, ramaderes i mineres. L’hoste d’honor és el capibara Nut, un rosegador gegant que aixeca passions entre els 45 grups escolars que cada dia visiten aquesta selva. És probable que el capibara rivalitzi amb el Floquet de Neu i l’orca Ulisses entre els animals més icònics de Catalunya.

A l’Amazònia hi viuen un 10% de les espècies animals de tot el planeta i fins a un 20% de les que habiten en aigua dolça.

— L’Amazònia és el pulmó del món i cada any perd hectàrees de selva primària que ja no es recuperen. Ens hem de conscienciar que és un ecosistema molt delicat i molt important. Aquí reproduïm una zona del bosc inundat del Brasil que es diu Santarém. Quan plou molt, es desborden els rius i els animals s'expandeixen i poden viure per tot arreu. Quan baixa el nivell de l’aigua, es queden en bassals, gairebé sense oxigen i alimentant-se del que poden. Per això molts d'aquests animals surten a la superfície i poden respirar aire atmosfèric. Estem a uns 28 graus i una humitat d'un 80% perquè visquin totes aquestes plantes i vuit espècies d’ocells.

I a dins de l’aigua?

— Hi ha més de 50 espècies de peixos, uns 4.500 individus. Tots són animals de riu, per tant, a la natura mengen llavors, fulles, plantes, altres peixos, ocells i tot el que caigui al riu. Aquest és el pacú, que és família de la piranya. Aquest és el peix gat. El més comú és el Geophagus: en tenim al voltant de 3.000 individus, perquè crien molt, i es diuen així perquè mengen del terra.

Aquesta bèstia enorme és el pirarucú, oi?

— És el peix d'aigua dolça més gran del món i viu a les conques de Sud-amèrica. Aquests van arribar d’una granja del Perú, el 2016, amb 20 centímetres, i ara fan 1,60 m de llarg i pesen uns 100 quilos. Mengen proteïna animal: carpes, truites de riu, pollastre, lluç... I de tant en tant, el peix gran es menja el peix petit: això és un ecosistema. Quan introduïm peixos més petits els hem de posar en llocs on es puguin amagar. Ara badallarà! Els nadius diuen que això porta molt bona sort.

Doncs fa impressió. En canvi, el caiman està molt quiet, no?

— De vegades es deixa endur pel corrent, flotant, i hi ha nens que es pensen que és de mentida! És un caiman nan, un dels cocodrils més petits que hi ha, perquè és el que podem tenir per espai. Ara es menja una guatlla cada dues setmanes perquè estava una mica gros; no es mou gaire. Mira la manta! [passa una rajada per l'aigua]. Amb aquesta s’ha de tenir cura quan entres a netejar el tanc perquè és molt tafanera i té dos fiblons amagats a la cua que, si s’espanta o la trepitges, els aixeca i tenen verí.

Al bosc hi teniu cinc mil animals, però l’estrella indubtablement és el capibara. Per què hi ha aquest furor? Si és un rosegador!

— Les xarxes socials l'han fet veure com un animal supersimpàtic i supercarinyós, com si fos una mascota, i no ho és, és un animal salvatge. És herbívor, és tranquil, viu en manada, però no és una mascota. Necessita molt espai. Es passa la meitat del temps dins l’aigua i l’altra meitat dormint o menjant –escarola, pastanaga, poma, pebrot, xicòria, pinso–, li agrada arrossegar-se pel fang. Al tenir pèl i ser mamífer, a la gent li agrada molt més que els rèptils o amfibis... i no sabia que tanta gent tenia por dels ocells! La canalla ve superexcitada a veure el capibara, es posen a cridar, li canten una cançó que surt d’internet i l’animal s’espanta i s’amaga.

Hi ha el perill que algú en vulgui un a casa?

— De moment no, la importació tampoc no seria gens fàcil. Però no se sap mai: ara a Madrid hi ha molts ossos rentadors assilvestrats i aquí a Barcelona tenim les cotorres argentines que s’han aclimatat. I és un problema perquè aquests animals desplacen la fauna autòctona.

Com és un capibara?

— És el tercer que tenim. La Tinka era més carinyosa, la Nut és tímida. Va arribar amb dos anys i ara en té quatre. Des del zoo d’Holanda ja ens van avisar que és una mica esquerpa. Com que solen conviure amb més individus i aquí només en podem tenir una, nosaltres som la seva manada: li fem companyia i hi juguem. A les 11 fem mitja hora de socialització amb un cuidador, a la 1 l’entrenem perquè estigui acostumada al fet que se la toqui, se l’ausculti, se la pugui punxar i no se li faci traumàtic, i a les 6 de la tarda toca una estona de joc, agafa una branca i va amunt i avall.

Els animals més petits que teniu són les formigues.

— Hi tenim el formiguer de les Atta, unes formigues talladores de fulles. No és que mengin fulles: es mengen el fong que cultiven de la pasta que fan amb les fulles i la seva saliva. De vegades els hi posem flors o poma a la superfície. Ens serveix per explicar els diferents tipus de formiga: hi ha la reina –sense qui el formiguer deixa de funcionar i mor–, hi ha les obreres –que porten les fulles–, unes obreres que treballen a l'abocador i al cementiri –porten els morts a un lloc del formiguer– i hi ha els soldats –que munten guàrdia per si els ataquen altres animals i desembussen els tubs del formiguer quan es fa un tap–. Aquest formiguer té dinou anys, que són molts anys sota cura humana. A la natura, la reina pondria ous dels quals en sortiria una altra reina i uns quants soldats amb ales per crear un nou formiguer en un altre lloc.

Teniu una taràntula. Com s’ha de cuidar?

— Aquesta espècie es diu Nhandu tripepii, per a nosaltres la Pepi. Està molt tranquil·la i pot no moure’s en tot el dia. Menja cada dijous, si ella vol. Li oferim el menjar amb pinces perquè no vinguin les formigues del bosc a molestar-la, perquè si en vinguessin moltes se la podrien arribar a menjar.

Com? Però si la taràntula fa terror!

— A les aranyes tothom els té molta mania, però la taràntula només té el verí per matar un llangardaix o un ratolí petit. Si et mossega i et clava els quelícers, que són com dues ungles de gat que té a la boca, et pot provocar una infecció, però realment no et pot matar llevat que siguis al·lèrgic al verí. La gent pensa que com més gran i més peluda sigui l'aranya, més perillosa. En realitat no és així: la vídua negra, que viu de València cap al sud, sí que té la capacitat de matar una persona i és molt petita i no és peluda.

Les granotes fletxa, tan exòtiques i petitones, també són verinoses.

— Tot i que en captivitat gairebé no són tòxiques perquè no mengen l’escarabat que els permet sintetitzar el verí. Tenen els colors que a la natura signifiquen perill: el groc amb el blau, igual com el taronja o el vermell. Quan veuen aquests colors, els animals saben que són verinosos i no se’ls mengen. Hi ha animals que imiten aquests patrons perquè no se’ls mengin, com la Micrurus, la serp corall, que és molt verinosa, i la falsa corall, que no és verinosa, però imita els seus colors.

Amb les granotes hi viuen unes serps que costen de veure.

— Són un tipus de boa arborícola que es mimetitzen amb la natura. Els dos mascles van venir del zoo de Vigo: es diuen Vigo i Mortensen. Entre les institucions ens cedim els animals que tenim en excedent, no es compren ni es venen. Ni les anacondes, ni les boes constrictores, ni les boes arborícoles no ponen ous, són ovovivípares. Les cries es desenvolupen a dins de la mare i quan arriba el moment les pareix vives.

Com us ho feu per cuidar l’anaconda? És com un bou!

— La nostra instal·lació és peculiar perquè treballem amb els animals sempre a dins, no els movem. L’anaconda és molt tranquil·la, així que entrem dos cuidadors: un que neteja i un que vigila l’animal. Si s’acosta, li fem un toc amb la mà perquè reculi.

Que se’t pot menjar, és un mite?

— És un mite. Sí que es mengen animals molt grossos. Nosaltres li donem un conill de quilo i mig cada vint dies. Aquesta va néixer el 2018 i fa uns 42 quilos, encara ha de créixer molt i ho fan molt ràpidament; les serps no paren de créixer mai. Una anaconda pot arribar a fer 90 o 100 quilos i, en captivitat, pot arribar als 6 metres; a la natura n’han trobat de 9 metres.

No és perillosa?

— Aviam, és un depredador. Si s'espanta i et mossega... el problema és que t’agafa, s’enrotlla i t’estreny. Et pot fer mal, sí, pots tenir un accident, però com amb qualsevol animal. Són salvatges i són perillosos, però s'acostumen a la teva manera de moure't per la instal·lació i no hem tingut cap problema.

De vegades teniu por?

— Aquesta professió ha de ser la teva passió, no pots tenir por, has de tenir respecte pels animals. Has de conèixer l’animal i treballar sempre de la manera més segura possible: amb un animal perillós sempre treballem amb un company, portem sempre el walkie, quan algú es posa l'escafandre per netejar el tanc sempre hi ha algú altre vigilant...

Els animals en captivitat...

— Preferim dir "sota cura humana". Captivitat és una paraula molt connotada negativament, és denigrant. No tenim els animals per capritx: estem en un lloc en què divulguem les lleis de la natura, tots els animals expliquen alguna cosa important. Tampoc no espoliem el medi, tenim animals que es poden reproduir en captivitat i que s’adapten a viure sota cura humana. Seguim un pla de benestar animal: tenim unes condicions estrictes d’espai i reproduïm les mateixes condicions que té l’animal al seu medi perquè pugui fer tot el que fa i tal com ho fa a la natura.

Aquests animals es poden estimar?

— No són el teu gos o el teu gat, però esclar que els agafes carinyo, perquè treballes amb ells cada dia, els cuides. Amb els rèptils és més difícil, però els ocells i els mamífers et coneixen, et venen a saludar quan arribes, et venen a demanar menjar a la cuina, coneixen els cuidadors. Quan es moren ho passes malament.