El xiringuito del passeig Colom
Arriba el bon temps i ve de gust sortir a prendre alguna cosa en una terrassa, al costat del mar. Avui no hi ha població costanera que no disposi de locals on gaudir de la fresca, al damunt de la sorra. Són els populars xiringuitos, uns berenadors a l’aire lliure que es van posar de moda quan la indústria turística del nostre país va començar a fer els seus primers passos, però amb un origen força més antic. L’etimologia d’aquests establiments és confusa, sembla que chiringuito és com en deien antigament al Carib de l’aiguardent de canya, i també del cafè que prenien els treballadors de les plantacions de sucre. Amb el temps, però, aquest nom va passar a designar els petits quioscos on es podien tastar totes dues begudes.
La primera vegada que trobem aquest nom a casa nostra és a finals del segle XIX, amb la urbanització del nou passeig Colom, un carrer sorgit gràcies a les obres d’embelliment de la ciutat que es van fer amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. El projecte incloïa quatre quioscos, on servirien cafè i begudes. Així va néixer El Chiringuito, al costat del Portal de la Pau, molt conegut en aquella època perquè estava obert a totes hores, cada dia de l’any. Inicialment, donava servei als viatgers que embarcaven o desembarcaven a la veïna estació marítima. Però aviat es va convertir en lloc de trobada per a noctàmbuls, treballadors del port, prostitutes i artistes del Paral·lel. En aquells anys s’hi deixava veure el pintor Isidre Nonell, quan tornava de pintar gitanes a Can Tunis.
En aquest local van ser freqüents els incidents, recollits puntualment per la premsa de l’època. Per exemple, el 1899 un barquer del port va agredir un dels seus clients, i el 1905 s’hi vivia una sonada baralla amb navalles. Gràcies a la crònica negra, el seu nom es va fer molt popular a Barcelona. Així, el 1916 es representava el vodevil La Chiringuito al cafè cantant La buena sombra. Dos anys més tard trobem notícia de la Penya Esportiva El Chiringuito, d’aficionats al ciclisme. I Ricard Opisso va dibuixar la seva fesomia per a L’Esquella de la Torratxa.
El 1924 va tenir lloc un altre escàndol, quan el torero Matías Lara, Larita, i un amic seu armat amb una pistola es van barallar amb l’enllustrador de sabates de la casa. Poc després, un client va agredir a bastonades un policia. I el 1925 hi va haver una altra discussió va acabar amb un ferit greu per arma blanca. Per les mateixes dates, a la terrassa d’aquest establiment començava a ballar una nena anomenada Carmen Amaya, acompanyada amb la guitarra pel seu pare.
A finals dels anys vint, El Chiringuito es trasllada al carrer Llacuna cantonada amb Pere IV. El quiosc del passeig Colom passa a dir-se El Petit Chiringuito, i obren un altre quiosc del mateix nom just davant d’El Molino. I comencen a aparèixer negocis amb aquesta mateixa denominació per tota la costa catalana. Tanta va ser la seva popularitat que, als anys trenta, se’n diu xiringuito de qualsevol barraca de menjar o begudes situada a l’aire lliure.
Pel que fa a l’original, sabem que el 1941 va sol·licitar un paravent per a la seva terrassa, i que va desaparèixer poc més tard. No obstant, en la postguerra, el periodista César González-Ruano va posar de moda un establiment amb aquest mateix nom a la platja de Sitges. I molta gent va creure que era allà on s’havia inventat el xiringuito, un tipus de negoci que arribaria a la majoria d’edat en la dècada del 1960, quan els turistes europeus van descobrir la mansoia experiència de prendre un cafè o un refresc al costat del mar. I des de llavors aquest petit plaer s’ha fet irresistible així que arriba el bon temps.