GazaDes de fa mesos, l'escriptora i traductora Sondos Sabra escriu un diari sobre les seves vivències personals enmig de l'horror de Gaza. Sabra és una escriptora i traductora palestina nascuda a Gaza fa vint-i-sis anys. És llicenciada en literatura anglesa per la Universitat Islàmica de la ciutat, on va tenir per mentor el poeta Refaat Alareer, assassinat en un bombardeig de les forces israelianes. Ha escrit obres com Voices of resistance: Diaries of genocide (2025) i col·labora habitualment per a The New Statesman, del Regne Unit. Ha escrit també per als escenaris, inclosos el Barbican Theatre de Londres.

No soc aquest dolor —14 de juliol de 2025—

Sembla que no hi ha manera d’escapar d’aquesta pena crònica que ho amara tot. A desgrat meu, la meva identitat com a palestina de Gaza es veu reduïda a res més que una tenda i una cua per rebre ajuda. En realitat, però, tot aquest dolor —per molt que persisteixi— em continua sent estrany. No se m’assembla, ni jo m’hi assemblo. No vull ser-ne amiga.

Potser, si aquell dia no hagués sortit de casa —cap a les 10 h— no hauria presenciat l’escena que m’havia de quedar gravada a la memòria durant tant de temps. Anava de camí a visitar la meva amiga Ola. El carrer estava mig cobert de runes, flanquejat per botigues destrossades i ferros retorçats, amb l’olor de pols, pesada encara, en l’aire. Just abans d’arribar a casa de l’Ola, vaig sentir veus que augmentaven de to, crits que es barrejaven, passos precipitats. Em vaig girar amb cautela.

Un camió d’ajuda humanitària havia entrat al barri a tota velocitat. La gent l’encalçava amb una set gens dissimulada. Alguns s’enfilaven a la part del darrere, agafaven el primer sac o llauna que podien i el llançaven des del camió. A ningú li importava què hi havia als paquets; no tenia cap importància. La gent intentava atrapar tot el que tiraven. Alguns sacs queien a terra i s’esquinçaven, el contingut s’escampava pel carrer. Tot el que atrapessin era un tresor.

La multitud creixia de pressa. Cares tibants, cossos que empenyien, veus cada cop més fortes, ordres que travessaven l’aire:

—Agafa això!

—Recull el sac!

—No el deixis perdre!

L’escena semblava una batalla real, però la fam era l’única arma.

Enmig del caos, un funeral travessava a poc a poc la multitud. Quatre homes portaven un taüt cobert amb una bandera. La munió de gent tan sols es va obrir un instant per deixar passar el fèretre, i després va tornar a la baralla darrere el camió.

Aquí, la mort et passa pel costat com si fos part del paisatge, com una cosa a la qual ja t’hi has acostumat.

Al límit de l’aglomeració, un home d’uns seixanta anys s’ajupia en silenci, recollia grans de llenties i granets d’arròs escampats —un a un— entre peus, pols i runa. Al principi, no li vaig reconèixer la cara. Però quan m’hi vaig acostar, vaig adonar-me que el coneixia. Era el pare de la meva amiga.

Vaig passar de llarg, de pressa. No volia que em veiés. No volia que sabés que l’havia vist d’aquella manera. Notava una feixugor al pit que no podia treure’m de sobre, però vaig continuar caminant.

El camió va desaparèixer de la vista, però la gent el continuava perseguint fins que se’ls acabava l’alè. Al cap de pocs minuts, el soroll es va anar apagant. Un a un, tothom tornava cap a casa. Els afortunats, amb alguna cosa, qualsevol cosa, per als seus fills. La resta, amb les mans buides, només amb la decepció.

Vaig continuar fins a arribar a casa de l’Ola. Quan va obrir la porta, la vaig seguir fins a la sala d’estar, sense dir res del que havia vist.

Moments després, va entrar el seu pare. Portava una bossa petita amb molt de compte, com si fos una cosa fràgil. L’Ola l’hi va agafar amb ganes, la va obrir, va mirar a dins i, amb una expressió de pena mentre en remenava el contingut, va dir: 

—L’arròs és damunt les llenties… i és tot ple de sorra i pedretes, Baba.

No va respondre de seguida. Se li va asseure al costat i va recolzar l’esquena contra la paret.

L’Ola es va adonar que havia estat massa aspra, va suavitzar el to i li va somriure amb dolcesa. 

—No hi fa res, gràcies. Ja ho separarem.

Va abocar el contingut de la bossa en una safata gran. Es va aixecar la pols. Les impureses del menjar eren ben visibles.

Em vaig asseure al seu costat i vaig dir: 

—Jo m’encarrego de les llenties. Tu, de l'arròs.

Vam treure les pedretes, vam bufar la pols i vam separar els grans bons dels que estaven trencats. No vam parlar gaire. No calien paraules.

Dins meu, els pensaments topaven els uns amb els altres, però els guardava en silenci. Només mirava el que tenia entre les mans, recollia les llenties, una a una —com si provés de posar ordre en una part del caos que aquell dia havia creat.

Si jo mateixa no hagués viscut aquesta gana, no hauria sabut mai de l'existència de la fam real. Abans pensava que la gana era només una sensació efímera, una manera que té el cos de dir-te que és hora de menjar. Obres la nevera, respons al que et crida i ja està. Pensava que trobar menjar a la nevera era natural. No sé en quin moment exacte la nevera es va convertir en una peça decorativa: inútil, innecessària. Pensava que la gana era una cosa que s’apaivagava amb una llesca de pa o un àpat calent fet en pocs minuts.

La fam que he vist aquí, però —la que he viscut—, no s'hi assembla gens, a això. La fam real no truca només a l’estómac. Truca també a la dignitat. La fam real alenteix el temps: una hora sembla un dia, i un dia sembla tota una vida d’espera. La fam real et canvia. Et remodela els pensaments, redefineix allò amb què n’hi ha prou, et reorganitza les prioritats. T’ensenya aritmètica en un nou idioma: nombre de pans, nombre d’àpats. T’encongeix els somnis a poc a poc, no fa que hi renunciïs, sinó que devora la força que et cal per perseguir-los.

I la resposta més perillosa a la gana real és acostumar-s’hi: desenvolupar la capacitat de fer com si res, acceptar-la com una cosa normal, llevar-se cada matí sense esperar res, sense buscar l’esmorzar —només continuar existint–. La gana real es confon amb la vida, s’hi dissol, esdevé part de la teva identitat, del teu caràcter, del teu vocabulari quotidià.

Però jo no vull tenir gana per sempre. No vull que aquesta fam redefineixi qui soc, no vull que els altres em mirin i pensin: “És algú que ha suportat la fam”.

No em cal aquesta mena d’heroisme.

No soc aquí per conviure amb el dolor fins que s’acostumi a mi, ni per domesticar-lo perquè es torni amable. L’únic que intento que el dolor no es converteixi en la meva identitat, no dir el seu nom com si fos el meu, no regalar-lo a qui em pregunti: “Qui ets?”

No soc “la famolenca”, no soc “la desplaçada”.

No és normal que la destrucció esdevingui quotidiana ni que la pèrdua s’anoti com a fet passatger. I la gana, també, ha de ser una cosa temporal, estranya i forastera. Aquest dolor no és el meu destí. Vull que continuï sent desconegut, per molt que duri. Vull que continuï essent un intrús al meu cor, per moltes vegades que hi torni. Normalitzar el dolor vol dir rendir-se a la idea que no hi ha alternativa a aquesta vida. Vol dir marcir-se mentre respires. Vol dir la mort quan encara som vius.

No ho puc acceptar, això.

Crec que l’alegria —per petita que en sigui l’escletxa— té dret a existir, fins i tot als carrerons més estrets d’aquest setge. Crec que tinc dret a dir, amb claredat i coratge: “No soc aquest dolor. Aquesta pena no em defineix. I aquesta misèria no ha d’anar lligada a la paraula Gaza per sempre. Ja és hora que aquest dolor acabi, del tot i per sempre”.

Pare estimat… Abans de cuinar l’últim plat de llenties -25 de juliol de 2025-

Pare estimat,

¿Recordes quan un dia em vas dir que el sol surt per a tothom? El meu cos ja no creu en aquesta promesa de claror. I tu, encara hi creus?

T’escric revoltada —contra la tirania d’una bèstia que m’ha deixat massa feble per fer ni tan sols les feines més senzilles de la casa. El meu cos, tot just a mitja vintena, es comporta com si hagués patit setanta guerres. Em desperto amb un vertigen feixuc que m’estira cap avall, com si m’ofegués en un buit sense fons. No puc aixecar un cubell d’aigua, ni escombrar el terra, ni aguantar-me prou estona dreta davant l’aigüera. Cada gest és un combat, cada àpat ajornat és un somni ajornat, cada instant despert pesa amb mal de cap, fam i feblesa. No sé en quin moment respirar es va convertir en un llast, ni en quin moment l'equilibri va passar a ser un luxe, ni per què llevar-me del llit es va tornar la primera victòria d’un camp de batalla quotidià.

Diumenge, 27 de juliol de 2024 – barri d’Al-Sabra, Gaza

Ghazal, la filla de deu mesos dels veïns, plora des de la matinada… vol llet.

Perquè, benvolgut senyor, Israel ja no és sols una força ocupant –aquesta descripció ha quedat obsoleta, insuficient–. Israel ha assumit el paper de divinitat administrativa suprema, el Senyor dels Registres, Permisos, Autoritzacions i Denegacions. Ens mata de fam quan vol, permet només els productes que li plauen, decideix si tens dret a guarir-te o a morir a les portes de Coordinació. A l’hora de viatjar, reuneix famílies o les esmicola, en els números de la llista negra. Tot queda sota l’autoritat omnipotent. “Soc el vostre Senyor Altíssim” –no cal que pronunciï aquestes paraules; les exerceix a través de la burocràcia i els segells de Seguretat, no pas per revelació divina–. Vivim sota el domini d’un déu burocràtic obsedit amb fantasies de grandesa, que mesura la seguretat nacional pel contingut de colesterol del nostre formatge i per la suavitat dels nostres rotlles de paper de vàter —cadascun autoritzat tan sols per la paperassa prèviament aprovada.

Saps?, pare estimat, fins i tot abans del 7 d’octubre no estàvem només assetjats. Érem rates de laboratori dins d’un experiment regit per un estat que monopolitza l’aire i l’aigua… i decideix el destí del coriandre.

Sí: el coriandre.

En un reportatge de CBS News del 9 de juny de 2010, titulat “El bloqueig israelià de Gaza sorprèn tots dos bàndols”, es feien paleses les absurditats de la política de bloqueig d’Israel. L’informe deia:

“Els buròcrates militars que fan complir el bloqueig d’Israel a Gaza permeten filets de salmó congelat, exfoliants facials i iogurt semidesnatat al territori governat per Hamàs. El coriandre i el cafè instantani són una altra cosa: estan prohibits com a articles de luxe”.

(CBS News, 9 de juny de 2010)

No els tancs. No els explosius. Una herba aromàtica –el coriandre– considerada una amenaça a la seguretat nacional més perillosa que l’urani enriquit. Mentrestant, Sa Majestat Administrativa permet filets de salmó i exfoliants facials, però veta el cafè instantani –perquè amenaça el benestar psicològic de l’ocupant–. A Gaza, la vida no es mesurava ni per la llum ni pels àpats, sinó per una llista capriciosa del que estava prohibit o permès, segons el visionari de torn al ministeri de Defensa:

–Canyella? Aprovada.

–Xocolata? Prohibida.

–Galledes de plàstic? En podeu agafar dues.

–Llibretes escolars? Risc per a la seguretat –algú hi podria escriure poesia de resistència.

–Melmelada de maduixa? Amenaça estratègica.

¿Has sentit mai a parlar d’un estat que classifiqui els gerros de flors com a armes de guerra? ¿D’un exèrcit que combati la sàlvia i el coriandre com si fossin cèl·lules guerrilleres d’una insurgència flagrant?

I llavors va venir aquesta guerra.

Ara, després de dos anys de bombardejos i runa incessants, Israel ens ha posat a règim de llenties —i ens ha prohibit la carn i les verdures— com si estiguéssim inscrits en un programa de nutrició obligatòria supervisat per la mateixa divinitat burocràtica. No triem els àpats; ens són triats. Un producte és etiquetat de luxós i prohibit, l’altre és permès com a “segur”. Les llenties són permeses, els tomàquets resulten sospitosos, i la xocolata és un delicte. La farina –l’or blanc– està proscrita; els pans són assetjats, com si cadascun amagués una bomba revolucionària.

Aquesta no és una fam accidental. És una fam planificada –una guerra contra els nostres cossos, la nostra lucidesa, la nostra capacitat de moure’ns–. Israel no només ens bombardeja la casa; ens reorganitza el contingut de la nevera. I així, continuem “vivint” –o fent veure que vivim– sota un sistema d’alimentació forçada, on les targetes de racionament s’expedeixen des de Tel-Aviv, i el paladar nacional el dicta el ministeri de Defensa.

A la Iman, la casa li va caure al damunt, al barri d’Al-Zeitoun. El marit va morir entre els seus braços. A ella li van amputar totes dues cames.

Creu-me, pare estimat,

Ja no ens indigna només la fam, sinó el fet que algú hagi decidit que aquest grau de fam és el que ens pertoca. El flux infinit de vídeos de menjar als telèfons no és cap entreteniment, és tortura visual. Bombons de xocolata, pa acabat de fer, cascades de carn… ostentant el triomf d’un món que no reconeix la fam. Jo no demano un àpat calent ni un menú variat, només demano que les llenties no siguin la llei. Això no és pobresa. És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana.

El que sento no és només fam, és una erosió lenta, interior. No deixa blaus a la pell, però devasta l’ànima. Això no és viure. És una forma freda de mort… sense sang, sense soroll, sense testimonis, sense titulars.

El Gran Administrador em permet bosses de te, i al jardí hi faig créixer menta, però el sucre és prohibit. Així que el bec amarg. Ja ho saps: la seguretat és terriblement fràgil.

I, perquè el déu administratiu no es conforma amb controlar la panxa i les receptes, també es fica amb les famílies –decideix qui pots estimar, amb qui et pots casar, amb qui convius i qui pots registrar oficialment com a fill–. Amb el pretext dels “permisos de reunificació familiar”, Israel determina qui pot existir de manera legal a Gaza o a Cisjordània, i qui queda a l’ombra —ciutadans no reconeguts a la seva pròpia terra. Milers de famílies palestines continuen trencades perquè l’ocupació es nega a reconèixer-les —ja sigui perquè un cònjuge és de Gaza i l’altre de Cisjordània, o perquè un fill ha nascut a l’estranger. Segons Human Rights Watch, Israel va congelar la “reunificació familiar” l’any 2000, i més tard només la va reprendre en un nombre molt limitat de casos, com a “gest polític”, no pas com a dret humà.

Fins i tot sobreviure, papa, requereix el permís de Seguretat. Els pacients de Gaza no són “evacuats”, són “coordinats”. I la coordinació es pot denegar —perquè encara no ens consideren cossos dignes de confiança–. Milers de pacients, inclosos infants amb càncer, problemes de cor o insuficiència renal, romanen en llistes infinites de segells i signatures que decidiran si seran tractats… o enterrats.

I els estudiants? Tenen històries encara més absurdes. Joves brillants amb beques de les millors universitats internacionals, amb visats i finançament assegurats, atrapats, perquè “el pas està tancat” o els seus noms no han estat “aprovats per seguretat”. En la lògica de la divinitat administrativa suprema, el coneixement és una amenaça, viatjar és una loteria i qualsevol palestí fora de Gaza és una crisi potencial. Així, una beca esdevé un miracle suspès, i l’accés a un tractament mèdic, un somni ajornat de manera indefinida, perquè la sobirania no reconeix el dolor ni honra l’excel·lència. Només obeeix el segell vermell del control fronterer.

Israel ha perfeccionat l’art del control absolut: sobre estómacs, ments, cors, aules i sales d’hospital.

Ens fa interpretar el que ens resta de vida com a experiment de cuina fracassat. Això no és sols una ocupació: és un sarcàstic gestor de subministraments, que reparteix ajuda alimentària als famolencs sota bales de goma i gas pebre, vigilat per un soldat nord-americà obès, pel que sembla destinat a protegir els sacs de farina.

Veuen la farigola com una rebel·lió. El coriandre com una amenaça nacional. I el iogurt com un intent subversiu de sobirania.

Pare Estimat,

Si la teva ombra s’allarga enllà de la frontera

mostra’m una sortida, un passadís, una finestra

que els drons no puguin vigilar.

¿Hi ha cap lloc on encara… no hi arribi Israel?

Traducció: Melcion Mateu