50 anys de Ziggy Stardust, l’alien que Bowie va fer etern

De discos plens de bones cançons n’hi ha a grapats. Els llegendaris, en canvi, són una elitista minoria. El que diferencia els uns dels altres no és la suma de números 1, ni tan sols l’èxit de vendes. El que crea el mite és la vigència i influència en la cultura popular posterior. The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de David Bowie, és un d’aquests discos que avui dia encara és revolucionari. El seu impacte ressona cinquanta anys després, en l’aniversari, aquesta setmana, d’aquesta obra descomunal i decisiva. Pot haver-hi debat de si, cançó per cançó, és el millor disc de Bowie (a Hunky Dory hi ha rival) però no en la seva transcendència. En una escala global que s’escapa de la música, com passa amb el What’s going on de Marvin Gaye o el London calling de The Clash, tots dos companys de dècada, són discos que van més enllà d’acords i melodies boniques per convertir-se en fenòmens socials que canvien l’art de masses per sempre.

The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars va ser el cinquè àlbum de David Bowie i el primer conceptual: una epopeia pop que ressegueix el camí de Ziggy Stardust, un àlien androgin i bisexual que ve de Mart per salvar la Terra, a la qual li queden cinc anys abans que arribi l’apocalipsi que l’ha de destruir. Hi ha moltes teories al voltant de la gènesi d’aquest personatge, però sembla que el britànic el va començar a pensar durant la seva època d’actor. Després arribaria Space oddity, la fascinació per l’espai i la coneixença amb l’entorn de la Factory d’Andy Warhol i de Lou Reed i Iggy Pop. Ziggy és una mescla de tots ells, una estrella del rock messiànica, un guia pop que acabarà humanitzat i consumit en els seus propis excessos.

Més enllà de la complexitat de la narrativa, que Bowie va anar ideant amb la majoria de cançons compostes prèviament, l’abast del disc és inqüestionable. La sofisticació del glam dels New York Dolls i Marc Bolan, la concepció d’obra global que va absorbir la vida de David Bowie durant dos anys, la seva influència en la moda, l’absoluta icona del personatge de Ziggy, la consagració definitiva d’un dels grans artistes del segle XX. És un disc que ho té tot abans d’escoltar el disc. Les cançons, per cert, les hem deixat al marge, però són d’una qualitat majestuosa. Deixar sonar l’agulla del tocadiscos i que aparegui Five years és l’inici d’una aventura de vida i mort. De triomf i fracàs. Cinquanta anys del viatge més excitant de la història de la música pop.

Evolució dels característics looks de David Bowie

Ziggy Stardust

1972

És el disc que consagraria David Bowie, que havia passat de jove mod londinenc aspirant a actor a ser una estrella ambigua i transgressora en temps rècord. El binomi de ‘Hunky Dory’ i ‘Ziggy Stardust’ no només és un torrent creatiu excepcional que el transporta a l’Olimp del pop, també és l’inici de la construcció d’una icona que en ple segle XXI encara resulta moderna.

Un llamp a la cara

1973

El Bowie més icònic gràcies a la incorporació del llamp blau i vermell pintat a la cara. Ja venia de revolucionar el pop i, com aquell qui diu, reinventar el glam amb Ziggy Stardust. Aquí dobla l’aposta amb Kansai Yamamoto, el seu modista de referència, sumant la cultura nipona a la seva obsessió pels éssers d’altres mons.

‘Young americans’

1975

Si David Bowie és considerat el gran artista pop dels anys setanta és per la rapidesa amb què vaanar cremant etapes. Com si es cansés en un tres i no res, els canvis es van anar succeint amb urgència. A ‘Young americans’ passa del personatge androgin asexual al gran Duc Blanc, interessat per l’elegància estètica de la música negra.

Trilogia de Berlín

1976

Cansat de ser una estrella pop i d’estar permanentment col·locat, Bowie marxa a Berlín, on residirà entre el 1976 i el 1979. L’anomenada Trilogia de Berlín -‘Low’, ‘Heroes’ i ‘Lodger’- serà l’època més experimental de Bowie, treballant amb Brian Eno i Iggy Pop, entrant per la porta gran a la New Wave i interessant-se en l’art contemporani.

Actor de culte

1986

Sempre va estar interessat en la interpretació. De fet, Bowie va estudiar teatre abans de provar sort en la música. Va estar-se més de 100 nits a Broadway interpretant el protagonista de ‘L’home elefant’, però és al cinema on és més recordat, especialment pels nombrosos cameos que va fer i per la seva unió amb Terry Jones, de Monty Python, a la pel·lícula de fantasia juvenil ‘Laberint’.

Ciberpunk

Anys 90

Els noranta no van ser la millor època de gairebé ningú que vingués de la vella escola. Tampoc per a David Bowie. Tot i que segurament ha estat el músic més ben vestit de tots els temps, va sucumbir a la moda ‘techno’ i ciberpunk d’aquella dècada. Tampoc va ser una gran etapa per a ell musicalment parlant.

‘Blackstar’

Segle XXI

La música pròpia no va ser la seva inquietud principal durant els últims anys de la seva vida, una època molt marcada pels problemes de salut i per la seva faceta de prescriptor. Des de la seva talaia de llegenda, Bowie va col·laborar amb bandes com Arcade Fire i TV on the Radio abans d’acomiadar-se del món amb ‘Blackstar’, ja com a ‘crooner’ crepuscular.

Font: Elaboració pròpia