Unicorn asiàtic i cérvols rars: els animals misteriosos de Laos

LaosLa serralada Annamita, situada a la regió fronterera entre Laos i Vietnam, forma una de les àrees forestals naturals contigües més extenses del sud-est asiàtic continental, amb una extensió que supera els 10.000 km². Els boscos que cobreixen les valls i els cims d'aquestes muntanyes han actuat durant anys com un laboratori evolutiu, creant una miríada de formes de vida úniques que inclou alguns dels animals més misteriosos i amenaçats del planeta. Aquesta fauna tan valuosa ha compartit el seu hàbitat amb les comunitats locals durant generacions. Un paisatge antic i influenciat per milers d'anys de condicions humides, que han permès que extensos boscos de fulla perenne hagin persistit durant la darrera edat de gel, quan gran part de la resta del sud-est asiàtic era molt més sec del que és ara.

Tot i que la zona ha estat molt poc explorada per la comunitat científica en el passat, en part a causa de dècades de conflicte polític, els científics han descobert durant els darrers anys diverses espècies noves a la serralada. Aquí s'han produït algunes de les principals troballes de mamífers més recents del món, com el saola (Pseudoryx nghetinhensis), el conill ratllat d'Annam (Nesolagus timminsi) i el muntjac gegant (Muntiacus vuquangensis). Encara són més nombroses les noves espècies de rèptils i amfibis que han estat descobertes. No menys valuoses són algunes plantes úniques que creixen en l’àmbit d’aquestes muntanyes, com els darrers xiprers de pantà xinès (Glyptostrobus pensilis), amb diversos exemplars que superen els cinc-cents anys d'antiguitat.

Animals únics

El saola, erigit en símbol d’aquests boscos, també anomenat unicorn asiàtic, és una de les espècies més enigmàtiques de les Annamites. No va ser descrita per la ciència fins a l'any 1993, després del seu descobriment un any abans. Malgrat que les comunitats locals coneguessin l'existència d'aquest animal, la seva documentació científica i classificació taxonòmica el van convertir en el primer gran mamífer descobert en més de cinquanta anys. L'única evidència de la seva supervivència prové d'unes imatges obtingudes entre el 1998 i el 2013 amb la tècnica del parany fotogràfic, en què una càmera camuflada captura imatges o vídeos automàticament quan detecta el moviment d'un animal. Aquesta tècnica s’utilitza per estudiar i documentar la vida salvatge de manera remota i no invasiva. Donades les escasses observacions de saola en estat salvatge, és molt difícil determinar la seva àrea de distribució exacta i la mida de la seva població. Sens dubte, evitar l'extinció d'aquesta espècie és una carrera a contrarellotge.

Una altra de les joies zoològiques presents a la zona és el muntjac gegant, un dels cérvols més rars del món i un dels pocs classificats en la Llista Vermella de la IUCN com “en perill crític” (CR). Encara no se'n coneix pràcticament res del seu comportament, però es creu que té predilecció pels boscos d'altituds baixes i mitjanes. Va ser descrita per primera vegada l'any 1994 gràcies a unes banyes penjades en una cabana d'un llogarret remot de Laos. Durant un temps, els únics indicis de l'existència d'aquesta espècie eren la presència de banyes penjades com a trofeu, i no pas per la troballa d'exemplars en estat salvatge.

La caça furtiva

A escala mundial, els mamífers disminueixen a un ritme alarmant com a resultat de la pèrdua i degradació sense precedents dels seus hàbitats i d’una caça insostenible. La serralada Annamita no té una situació diferent i les seves comunitats de mamífers terrestres –i malauradament també les d'ocells– es troben greument amenaçades per la caça il·legal, especialment amb paranys de filferro. En alguns espais de la serralada –fins i tot protegits–, aquesta tècnica està molt estesa. Fins no fa gaires anys, el motiu principal de la caça era la subsistència de la població local, però a hores d’ara hi ha una creixent demanda il·legal d'animals salvatges destinats a la medicina tradicional i al consum com a aliment exclusiu en restaurants freqüentats per rics procedents d'àrees urbanes. A tot això cal afegir que escates, pells o ossos es comercialitzen al mercat negre com a símbols de poder i ostentació i, fins i tot, els exemplars vius es venen com a animals de companyia. Segons informes del Fons Mundial per a la Natura (WWF, en anglès), podria haver-hi milions de paranys actius als boscos del sud-est asiàtic.

Màfies organitzades ofereixen diners en efectiu a la població local, que acaba fent la feina. La solució implica un augment de la presència policial i militar, especialment a les zones frontereres amb el Vietnam. Però en la majoria d’ocasions, els recursos i el finançament no arriben a destí i es van quedant pel camí en forma de corrupció. La realitat és que el personal que ha de vigilar el furtivisme té uns sous precaris i no surt a patrullar fins que no té la certesa que cobrarà per la seva feina. Això fa que durant llargs períodes no hi hagi ningú fent aquesta tasca.

Aquesta dramàtica realitat està destruint un ecosistema que ha estat en equilibri durant centenars de milers d'anys. Es cacen animals imprescindibles en la dispersió de llavors com calaus, cérvols i primats, fet que modifica la composició i diversitat vegetal i agreuja la desaparició dels grans depredadors com tigres i lleopards.

Les comunitats locals també es veuen afectades, ja que no poden trobar algunes de les plantes i animals que han utilitzat tradicionalment durant anys per a coses tan bàsiques com alimentar-se, obtenir refugi o curar-se de malalties. Si la caça furtiva i la destrucció del bosc no s’aturen, bona part de les espècies de la regió podrien desaparèixer per sempre.

L'Associació Anoulak

Comprendre aquest ecosistema únic i amenaçat és el primer pas per poder salvar-lo. I això és el que fa l’Associació Anoulak –que significa conservació en laosià–, una petita organització sense ànim de lucre registrada a França i fundada per Camille Coudrat. Un projecte dedicat a la conservació i l'estudi a llarg termini de la vida salvatge a Laos i especialment a l'Àrea Nacional Protegida de Nakai-Nam Theun, al bell mig de la serralada Annamita. Aquest espai protegit, el segon més gran de tot el país, custodia un dels blocs forestals més grans d’aquesta cadena de muntanyes i, de fet, de tota la península Indoxina. Nakai-Nam Theun ha estat identificada com una àrea clau per a la comunitat científica i l’Associació treballa per preservar la biodiversitat i per fer costat a les comunitats locals, garantir el seu estil de vida tradicional i promoure el seu desenvolupament de manera sostenible.

Dins de l'àrea protegida s'hi troben trenta-un pobles, que entre tots sumen unes set mil persones i que pertanyen a nou grups ètnics. Un dels principals objectius de l’Associació és involucrar al màxim nombre de persones en la conservació.

Els mitjans de vida dels diferents habitants es basen essencialment en el cultiu de l’arròs, itinerant a les terres altes i en camps més estables a les terres baixes. Aquesta activitat es combina amb petits horts domèstics en els quals es cultiven verdures i herbes culinàries. Altres cultius poden incloure el blat de moro i la iuca, destinats al consum domèstic o a l'alimentació del bestiar. Moltes famílies també crien vaques, búfals, cabres, porcs i aviram, que es consumeixen localment o es venen per obtenir ingressos en efectiu. Les comunitats locals també practiquen àmpliament la pesca, la recol·lecció de productes forestals (excepte fusta) i la caça, una activitat molt arrelada i que amaga també un component cultural. Altres activitats generadores d'ingressos inclouen la mà d'obra agrícola estacional, incloent-hi tasques diverses com la neteja i preparació de camps o la collita de l'arròs.

La majoria de les cases encara s'enfronten cada any a l'escassetat d'arròs, cosa que els obliga a buscar ingressos en efectiu per poder comprar l’arròs necessari per cobrir les necessitats de la resta de l'any, de manera que la seguretat alimentària encara depèn sobre manera dels aliments recollits al medi natural. Sense accés als aliments recol·lectats als boscos, les comunitats locals no poden cobrir les seves necessitats nutricionals bàsiques.

Explorant la serralada Annamita

NOTES DE CAMP

—Avui, per fi, hem aconseguit veure els rinopitecs (Pygathrix nemaeus). Desafortunadament, no s'han deixat apropar a menys de quaranta metres. La densitat del bosc no ajuda a veure'ls i es fa difícil advertir-los tan amunt, a la capçalera dels arbres. Durant dècimes de segon hem vist la cara d'un adult. Segurament, aquest és un dels primats més bonics del món. El seu rostre sense pèl i uns ulls força expressius el converteixen en un dels animals més especials d’aquests boscos. A Nakai-Nam Theun s’hi troba la població més nombrosa del món. Buscant-los, no sé quantes vegades hem pujat i baixat aquests vessants enfangats. Sovint, el pendent és extremadament fort.

—Tornem al bosc. Abans d'arribar a l'estació passem per una de les ubicacions d'una de les càmeres amagades. Ha captat un grup de gent local pescant en una zona prohibida. L'època seca és la més difícil per a la gent que viu dins dels límits de la zona protegida. Espremen el bosc al màxim. Capturen peixos, capgrossos i granotes. Recol·lecten palmeres, bambú i una multitud de fruits i arrels. Amb les fulles d'algunes plantes, que trinxen en un recipient de bambú, fan infusions.

—L’estació de camp està ubicada on fa més de seixanta anys hi havia un llogaret. Al seu voltant són molt abundants uns arbres amb el tronc llis i blanc que pertanyen al gènere Lagerstroemia. Aquests arbres són dels més abundants als boscos secundaris.

—La cuina està oberta i durant la nit cap bestiola ve a robar el menjar que hi ha. En qualsevol altre espai protegit del sud-est asiàtic, el menjar desapareixeria en minuts. La fauna és extremadament esmunyedissa. La densitat de les espècies és extremadament baixa. Les aus en són un bon exemple. A voltes i després de caminar hores pel bosc no s'observa res. L'única manera d’identificar els ocells és reconeixent els seus cants i reclams. Molts dies bufa el vent i s'accentua la sensació de buidor. A les hores centrals del dia, el soroll que no falta mai és el de les cigales, un so metàl·lic, penetrant.