Sent com respira fondo al seu costat i no pot evitar pensar en retrospectiva; en el camí fet per arribar allà on són ara. L'un al costat de l’altre, compartint llit, compartint vida. I sobretot compartint futuribles, que sempre són els de més mal preveure.

El camí traçat, allò que els signes i els astres ja havien augurat. Per als que hi creuen és un gran consol o una esperança. Havia de ser i ha estat. Estava escrit en algun lloc. Ella hi creu, en el destí. Això vol dir que malgrat les giragonses de la vida, els anys transcorreguts, les distàncies i els entrebancs, en algun lloc, aquell moment que viu, amb l’home al seu costat i la sensació de plenitud que ara sent, només és la materialització d’un pacte amb la vida i amb l’intangible.

El mira com dorm després de l’embat dels cossos ja sabuts i encara és capaç de reviure aquella sensació que va tenir la primera vegada que el va veure a la universitat i després, anys més tard, a l’hospital, ella com a adjunta i ell com a resident. Ja aleshores ell es vanagloriava de dormir més a les guàrdies que a casa. Ell s’havia casat i tenia dos fills. Mantenia intacta una seguretat feta de ferro i el gust de rovell que té el risc.

Ella en recorda també la seva gran dialèctica i les discussions permanents amb el seu adjunt, amb qui rotava i compartia estones i cigarrets.

Se’l mirava sempre amb prudència i una certa distància. Per prevenció i, potser també, per esquivar el perill. Es queien bé però no tenien ni buscaven gaire informació de l’altre. Per si de cas. Només un dia ella li va presentar el seu marit quan van coincidir tots tres al vestíbul de l’hospital. Ella recorda que es va sentir incòmoda i no va voler saber per què.

El dia que ell va marxar de l’hospital cap a una altra destinació van estar parlant molt a la cocteleria d'un carrer d'allà a prop on li van organitzar el comiat. Després, no es van tornar a veure fins passats uns anys. Un dia el seu nom, mai indiferent, es va tornar a fer present a través d’un visitador que li va dir que el doctor s’havia separat feia un temps. Que tenia una parella molt més jove, que anava sovint a Amsterdam, que havia aconseguit un bon reconeixement al departament però que era un cul inquiet. "Ja el coneixes", li va dir. Amb aquelles paraules li va semblar que la distància era una mica menys, que l’evidència feia de mal dissimular als ulls dels altres. Que podia fugir de l’atzar però que l'atzar sempre acaba trobant-te.

Poc després d’aquella conversa amb el visitador, com si una força estranya hagués atret la coincidència, es van trobar en un sopar, organitzat per un laboratori, un dimecres qualsevol. Ella estava molt cansada, ell ho va notar. Així es veu en una foto que conserven d’aquell dia i que es van fer amb la Sira, companya de batalles d’ella i resident d’ell.

Ella ho estava, de cansada. Massa coses a la vegada i de cop, cap horòscop ho havia predit. Un llarg procés d’infertilitat, una primera infidelitat i l'adopció del seu fill a l’Àfrica. Tot, per aquest ordre. Tot amb una intensitat que la va tenir massa ocupada per als records, els buits, o per anar a pescar penyores a la memòria.

Van tornar a trobar-se a l’hospital de Girona i el primer dia ella va dir-li que s’acabava de separar. No sap per què va fer-ho, però ella va tenir la sensació que potser ja havien perdut massa temps i distància o que ja no volia més prudència o que la vida ja era prou complicada per allunyar persones interessants. Ell va saber estar, escoltar i acompanyar, i ella va confirmar totes les suposicions. No va ser fins un any més tard, quan la pandèmia va desbancar totes les altres prioritats, que van decidir dir-se les paraules correctes i fer cas al desig. Han tingut l’univers de part seva.

El mira mentre dorm al seu costat. Té la sensació que el coneix de tota la vida; que la connexió va més enllà de la raó. Se sent feliç i plena i als astres només els demana un camí ben llarg.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify