Amor i pebre

"Alguna cosa hi deu haver entre aquest parell"

La Lourdes és incapaç de mirar 'Quan en Harry va trobar la Sally' fins al final sense posar-se a plorar

4 min
El mateix que el de la taula del costat

A vegades han de passar els anys per poder mirar amb perspectiva i amb prou distància per trobar respostes. Res assegura trobar-les, però el fet de tornar allà, en aquells records, potser distorsionats per la memòria fabuladora, pot servir de consol. La Lourdes és incapaç de mirar Quan en Harry va trobar la Sally fins al final sense posar-se a plorar. 

Eren molt joves quan tota la colla feien de monitors a l’esplai, pels volts del 1975. Anaven a la universitat i es van anar emparellant els uns amb els altres amb una simetria perfecta. Van ser tres o quatre anys de felicitat absoluta dins d’aquella bombolla feta a mida on res importava més i on ho feien pràcticament tot junts. A mesura que van anar acabant les carreres i van trobar feina, es van anar casant i van deixar l’esplai. Els primers a casar-se van ser la Lourdes i l’Eduard i els últims, la Marina i el Jaume. La Lourdes i el Jaume eren amics de molt abans de la bombolla, de quan eren uns nens, perquè havien estiuejat amb la família en el mateix càmping durant uns anys i de fet va ser el Jaume qui li va dir a la Lourdes que a l’esplai buscaven monitors i per això ella s’hi va apuntar. Tenien una amistat que en aquella època es posava en dubte –"alguna cosa hi deu haver entre aquest parell", deien– perquè es creia impossible de sostenir una relació així entre un home i una dona. Compartien el mateix gust per la música, el cinema i alguns llibres. Una connexió difícil d’explicar amb paraules als ulls dels altres. Tampoc ho necessitaven. 

Després de deixar l’esplai i amb les vides de cadascú en marxa, sobretot amb l’arribada dels fills, les trobades del grup es van anar complicant. Per això van establir en el calendari el tercer dissabte de novembre com "el dia mundial dels de l’esplai, peti qui peti". Cada any, aquell dia, una de les parelles organitzava alguna activitat amb dinar i sobretaula que, sovint, acabava allargant-se fins a l’hora de sopar. Primer, quan els fills eren petits, quedaven tots junts; després van tornar a ser només ells vuit, l’essència.

Devien tenir quaranta i tants quan, un dia, el Jaume li va enviar un correu a la Lourdes. Li deia que no estava passant una bona època: que la filla adolescent volia deixar els estudis, que no estava bé i que ell no sabia com ajudar-la. Que al departament on treballava de la facultat li havien posat un cap que el tenia amargat. Necessitava desfogar-se i va pensar que qui millor podia entendre’l era la Lourdes. Ella li va contestar que una tarda d’aquella mateixa setmana l’aniria a buscar a la facultat i parlarien una estona. En aquells moments la Lourdes estava a l’atur i els nanos ja anaven i tornaven sols dels entrenaments. La tarda que es van trobar van estar xerrant dues hores ben bones. A la boca del metro, el Jaume li va donar les gràcies: "Hauries d’haver estat psicòloga, perquè estic molt millor, la veritat". A la Lourdes li va fer gràcia el comentari perquè l’Eduard, el seu home, també l'hi havia dit alguna vegada.

Al cap de dues setmanes van tornar a quedar. Aquella vegada se’ls va fer fosc sense que tinguessin temps d'adonar-se’n. Va ser la primera de moltes quedades, una cada setmana. Amb qualsevol excusa: un llibre, un cedé, una idea que em volta pel cap. I entre setmana un correu de l’un o l’altra esperant impacient a la safata d’entrada. 

Just abans de Sant Joan, quan la Lourdes agafava els nens i se’ls emportava al poble a passar l’estiu mentre esperaven que l’Eduard comencés vacances, el Jaume li va demanar a la Lourdes si mai li havia dit al seu home que es veien. Ella li va contestar amb un no rotund. "I a la Marina?". Ell li va tornar la mateixa resposta. "Es pensaria el que no és. Però és que no sé ben bé què és. Dos amics que es troben per xerrar?". Van intentar traçar alguna teoria que expliqués per què es trobaven tan bé l’un amb l’altre; perquè havien arribat a crear aquell grau de necessitat. Perquè no ho havien dit a ningú. Però lluny de tranquil·litzar-los mútuament, es van anar posant cada vegada més nerviosos. No trobaven les respostes. No sempre es troben quan es busquen. Potser han de passar els anys i mirar-ho amb perspectiva. 

Es van acomiadar a la boca del metro com ho feien sempre. Un "que et vagi bé. I a tu també". Cap contacte físic, ni tan sols la mera possibilitat. De camí a casa, la Lourdes va pensar que li escriuria un correu per calmar-lo. Les paraules escrites a vegades són com una carícia. Però d’altres poden ser un terratrèmol.

Quan va obrir l’ordinador es va trobar que el Jaume li havia passat al davant i li havia escrit un llarg missatge. Era un comiat. Li deia que no sabia com havia arribat fins allà. Que no sabia per què sentia aquella atracció tan forta per la seva amiga. Que no sabia per què li havia passat a ell, quan estava boig per la Marina. Li va dir que comprenia que potser la Lourdes no estava entenent res del que li deia, però que mirés la pel·lícula Quan en Harry va trobar la Sally i que potser l’ajudaria. I que bon estiu. La Lourdes va córrer a llogar-la i la va mirar amb l’Eduard. El que va entendre li va fer mal. 

Quan es van tornar a veure al mes de novembre amb tota la colla, tots dos van fer com si res. Ella li va demanar com estava i ell va dir que estava bé. 

Ara ja passen dels 65, uns estan jubilats i d’altres s’ho estan pensant. Tenen un grup de whatsapp que es diu “peti qui peti” i envien fotos dels nets quan neixen. Han anat als funerals de pares i mares i es feliciten els sants. Sempre es diuen que són bitxos raros perquè porten més de quaranta anys amb la mateixa parella i l’amistat està per sobre de tot. En aquest moment, dues de les persones del grup són incapaces de mirar-se. 

stats