Fa tres dies que li haurien d’haver portat la rentadora nova a casa però avui li han trucat per dir-li que hi ha hagut un problema amb la furgoneta de l’empresa i que encara tardaran un parell de dies més. Sempre s’espatllen en el moment més inoportú. Ditxosos trastos. Mentrestant, el cossi de la roba bruta ja sobreïx. Per això ha agafat llençols, tovalloles i estovalles de dues setmanes i ha decidit anar a la bugaderia del final del carrer. El toro s’agafa per les banyes, tot i la mandra que fa.

Quan arriba a lloc carregat com va, s’hi està una bona estona llegint les instruccions de funcionament. Que si primer decidir si la de 8 quilos o la de 13. Ves a saber com es calcula això. Després posar la roba dins l’aparell i triar el programa. Si s’ha d'apujar la temperatura i el temps de rentat haurà de posar un euro més. Mentre està mirant els passos, se li acosta una noia oriental, sembla xinesa, i li demana si necessita ajuda. Ell diu que no, que ja se’n surt, però que no entén si primer ha de pagar o què. Ella li diu que primer ha de posar la roba dins la màquina. Tancar la porta de la rentadora i pagar el programa que hagi escollit. Només pot ser en efectiu. L’opció de pagar amb targeta està desactivada. Ell li agraeix la informació i ho fa així. Veu com la dona s’asseu en un banc de fusta gastada que hi ha davant dels tambors que giren empenyent el sabó, l’aigua i la roba a ritme de barcassa quan fa mala mar. Com si fossin televisors encallats en un canal defectuós. Però té alguna cosa d’hipnòtic aquell moviment constant i compassat. Narcòtic i tranquil·litzador. Es fixa que la noia treu d’una bossa de roba que porta a sobre una llibreta menuda amb paper de gramatge gruixut i un retolador de punta molt fina. Li sembla veure que els fulls anteriors al que acaba d’obrir estan plens de dibuixos. La mira, però ella ja ha desaparegut dins d'allò que està fent; qualsevol cosa del voltant ha perdut tota mena d’interès per a ella.

L’Ernest s’asseu davant de la rentadora i treu el mòbil de la butxaca. Fa un repàs al Twitter, al diari que està subscrit i a un parell de digitals. Llegeix les cròniques esportives del partit d’ahir i fa que no amb el cap quan recorda el gol que els va fer perdre a l’últim minut. Ni el futbol li dona alegria últimament. Sembla que tot se li hagi girat com un mitjó al revés. Un mitjó brut i foradat, al revés. Que se li espatllés la rentadora ja va ser una mena d’oracle de la cosa.

Quan la pantalleta del temps de la seva màquina marca el final, ell s’aixeca del tamboret. La noia ja fa estona que és a les assecadores, però ha deixat la seva llibreta tancada damunt del banc de fusta, a prop d’on seu l’Ernest.

Ell agafa un cossi gran de plàstic de la bugaderia i la segueix. Li torna a demanar ajuda. Ella riu amb una certa vergonya, tapant-se la boca amb la mà. Li demana d’on és i ella li diu que és d’una ciutat petita prop de Pequín. Que està acabant d’estudiar un màster de traducció i interpretació, que el seu pis, allà a la vora, és com un cop de puny. Que va haver de triar entre la rentadora o una nevera d’aquelles petites just sota l’aigüera i ho va tenir clar. Que fa un any que és clienta assídua de la bugaderia i que amb els clients habituals ja són com una mena de segona família. Que benvingut, que espera que torni algun dia tot i la nova rentadora.

Ell treu els llençols rebregats de dos metres quaranta per dos noranta. Ja n’hi ha, de tela, i un llit massa gran des de fa temps.

Ella li agafa suaument les puntes del llençol, les doblega d’una banda i li dona les de l’altra. Estiren tibant el llençol, sacsejant-lo una mica per desfer les arrugues més marcades. Ocupen gairebé tota la superfície de la bugaderia i pleguen el llençol a poc a poc en una coreografia perfecta fins que els costats queden totalment simètrics. En això, ell no li ha demanat ajuda, però ella ho ha fet d’ofici, com qui diu. I de sobte, aquell gest improvisat però tan casolà, tan íntim amb perfum de suavitzant, ell voldria que es prolongués tota la tarda de diumenge. Pensa que, a la vida, només ha plegat els llençols amb la mare i amb la Marga, i l’evidència el torba.

Abans de marxar la noia arrenca el full de la seva llibreta. L’Ernest veu el dibuix que li ha fet. És ell mirant el mòbil mentre espera davant de la rentadora. Fa cara d’amoïnat. Ella li diu: “T’hauria de dibuixar ara, fas més bona cara”. I li pica l’ullet i torna a riure tapant-se la boca.

L’Ernest pensa que demà trucarà a la botiga i dirà que ja no fa falta que li portin la rentadora.