Està tan nerviós que ha estat incapaç d’acabar-se les croquetes de rostit que li ha preparat l’àvia expressament perquè sap que són la seva debilitat. Les fa amb la carn d’olla del brou i li queden boníssimes. Juntament amb la lasanya d’albergínia, està segur que encapçalen el rànquing dels seus plats preferits.

Des que l’àvia va anar a viure amb ells a casa, cada dia les hores de dinar són un festival, perquè els pares no tenen gaire temps per cuinar i abans passaven una mica com podien. Però ara tot ha canviat i cada dia és una mica com festa major. I a en Nasi les festes i celebracions familiars sempre li han agradat molt perquè troba que hi ha un bon humor encomanadís.

L’àvia se’l mira neguitosa des de darrere les ulleres gruixudes de vista cansada, veient com juga amb les croquetes amb la forquilla com si fos una majoret entrenada. Li demana si es troba bé, si li fa mal la panxa, –potser–, és que no li han quedat prou bones. Però en Nasi li diu que són boníssimes com sempre, però que no té gaire gana.

No li diu que està nerviós perquè aquella mateixa tarda ha convidat un amic de classe a jugar a la consola a casa. És la primera vegada que en Nasi convida algú a casa. Fins ara mai hi havia hagut l’oportunitat o no havia trobat el company adequat. O simplement no li havia vingut de gust. En Nasi és tímid i li costa trobar persones amb qui se senti a gust. Però amb el nou es van fer de seguida des que va seure davant seu. Anava tan perdut que ell, de seguida, es va oferir per ajudar-lo en el que convingués.

D’això ja han passat dos mesos i s’han fet inseparables. I des d’aleshores en Nasi té la sensació d’estrenar sabates noves cada dia. Sent que brilla, que els peus li volen amb il·lusió cada dia a l’hora d’anar a escola i retrobar-lo i veure que ja l’espera al capdamunt de les escales de l’entrada. Aquella mirada és millor que qualsevol betum i la seva amistat surt enllustrada cada dia de casa i camina ben orgullosa. Als dotze anys la vida gira a una velocitat diferent i tot i que ell no sabria descriure-ho amb paraules té unes sensacions que no havia sentit mai i que tampoc sabria explicar. A casa, en Nasi no parla d’altra cosa i és per això que el dia que la seva mare li va dir a veure que quin dia el portaria a casa ell va demanar si podia ser aquell mateix dissabte, el dia que l’àvia tenia previst fer croquetes i així seria un dia perfecte per a ell. Tots van riure.

Després d’una hora de jugar a la consola a l’habitació, l’àvia pica a la porta i els diu que els ha preparat unes llesques de pa amb xicolata amb oli i sal. A en Nasi li agrada com diu xicolata amb aquell convenciment, somriu, mentre sent com l’Enric diu que no ha tastat mai aquella combinació màgica però que segur que és deliciosa i que ja l’ha advertit en Nasi que l’àvia és una gran cuinera i que quina sort que té. Ella s’estarrufa com un paó i àvia i net es miren ufanosos amb els mateixos ulls. La xocolata els deixa bruts de mans i boca i l’àvia els envia al lavabo a netejar-se.

No sap ben bé per què ho fa, en Nasi. No sap si és l’excitació de la xocolata, l’alegria que porta a sobre o que se sent molt a gust. Li deixa anar a l’Enric si li ve de gust que el maquilli. Que ell a vegades ho fa i que segur que amb rímel les pestanyes tan llargues encara li ressaltarien més els seus ulls verdosos. L’Enric ho troba divertit i el deixa fer amb curiositat gens dissimulada. Després del rímel, en Nasi li posa coloret a les galtes, ombra als ulls, i li pinta els llavis amb un rosat molt tènue de la mare. En Nasi ho fa molt a poc a poc i amb cura, com un pintor treballant la seva millor obra d’art. L’Enric, per la seva banda, s’hi entrega sense reserves. Nota els pinzells, sent la barreja de l’olor de talc i perfum, el pes de la pintura damunt les seves pestanyes, que alenteix el temps. No aconsegueix veure’s al mirall de damunt de la lleixa, però per un moment li és igual. L’escalfor de les mans àgils del Nasi damunt la seva pell el reconforta, li dona calma, el fa sentir bé. Tarda uns segons a obrir els ulls quan en Nasi li diu "Ja estic". S’aixeca a poc a poc del tamboret on està assegut i es mira al mirall. I es veu preciós, i es mira diferent. Al seu costat, en Nasi somriu satisfet i ell també.

Aleshores l’Enric l’abraça i li dona les gràcies. I en Nasi se sent feliç. Infinitament feliç.