"Aprendre a viure amb la cicatriu era una manera de recordar fins on havia arribat"

No sap com ha pujat aquesta muntanya i ha aconseguit baixar-la sense estimbar-se per les roques. Probablement, han estat les nenes que han fet de clavilles de seguretat i no l’han deixat relliscar gravetat avall sense cap mena de control. Ara que torna a tocar de peus a terra, i nota fins i tot els cairells de la grava a sota les plantes, pot mirar enrere sense sentir aquelles nàusees que l’aniquilaven fins a deixar-la extenuada. Ara, almenys, pot tornar a pensar. Potser, fins i tot, fer algun pla. Això sí, que sigui anodí, per si de cas.

El dia que el ginecòleg li va anunciar el diagnòstic recorda que el primer que li va passar pel cap va ser que havia d'engegar una rentadora amb els llençols de la menuda. Aquella nit, la nena s’havia pixat al llit i se la va endur al seu després de canviar-li el pijama. Va pensar que hauria de treure el llençol de sota i posar-lo en lleixiu, que, si no, sempre queda aquella taca esgrogueïda i ja no hi ha manera. Ella pensava tot allò mentre el doctor li deia que haurien de començar la químio tot d’una, que era important atacar ràpid, que segur que se sentiria més fluixa, que li caurien els cabells, que li havien agafat a temps i que les estadístiques... La Nuri va tornar a connectar amb la veritat tossuda del món real quan aquell home li estava recitant les taxes de probabilitats com qui calcula una pòlissa de vida. També li va semblar sentir no sé què de mastectomia, dels èxits de les reconstruccions. "Reconstruir sempre sona a esperança després d’una derrota", es va dir per dins, la Nuri. Ella, però, només era capaç de veure una taca groga immensa sobre la funda elàstica de rus de cotó. El doctor també va dir-li que estaria bé que a les sessions de químio no hi anés sola, que potser la podria acompanyar el marit.

En Ramon només va anar a la primera. El dia abans de la següent li va dir a la Nuri que tot allò era massa per a ell, que se sentia desbordat, que la malaltia no entrava en els seus plans, que ella necessitava algú que l’animés i que sabés estar a lloc i que segur que ell no era la persona. Es va escapar, covard, del compromís, del dia a dia, de la vida amb la Nuri. Va deixar-la sola davant d’un exèrcit de cèl·lules embogides, davant la por i el desassossec, el desconegut i la incertesa i la gestió de dues filles, de quatre i sis anys, massa petites perquè la mort de la mare entrés dins cap pla ni fos una opció. Poc temps després la Nuri va saber que no era la seva causa la que havia foragitat el seu home de casa, sinó una doble vida d’ell amb una altra dona, mare d’un fill de la mateixa edat que la seva petita. No era una fugida el que havia perpetrat en Ramon. Feia massa mesos que s’havia esvaït voluntàriament d’una vida que havia fet metàstasi. 

Vist amb la perspectiva del temps que només cura amb efectes retroactius i ha fet crosta damunt la ferida, la Nuri està convençuda que si no hagués estat per aquelles nenes que depenien més d’ella que mai, s’hauria deixat caure muntanya avall abans que l’engolís el tumor del pit esquerre, allà ben a prop d’on se suposa que bateguen els cors. 

Les nenes i un estol d’amigues que van sortir del no res, del passat, del costat, dels anys viscuts i es van fer seva l’empresa de la Nuri. Les amigues de sempre de l’institut i alguna que no s’esperava. Aquella desgràcia damunt la desgràcia, el doble atac imprevisible, les va erigir en una de sola. Pel pit desbordat; per l’home fugitiu. Per dignitat. També per una qüestió d’humanitat. La Nuri se sentia tan perduda i vulnerable que es deixava fer sense oposar resistència. Feien torns per acompanyar-la al metge; es quedaven les nenes a dormir quan li tocava tanda de tractament; li portaven caldo acabat de fer. Li duien les Lecturas i llibretes de sudokus. Van fer una sessió de cinema i van mirar plegades Grease, rememorant aquella altra vegada que van fer-ho plegades quan en tenien vint menys i encara creien que la vida era infinita. Li van comprar una col·lecció de mocadors de seda de tots els colors perquè li combinés amb la roba de temporada. I olis essencials per hidratar la pell de cada zona del cos; plantes dels peus incloses.

El dia de l’operació, tres d’elles la van anar a visitar a l’hospital amb una capsa de bombons de la millor pastisseria del poble. La van trobar desfeta damunt del llit de llençols blancs i asèptics. Una infermera li acabava de curar la cicatriu, el buit, l’absència. La ferida li feia mal i no podia moure el braç esquerre. Plorava el dol i el dolor. El de totes menes. Però la Nuri havia decidit que, de moment, no volia omplir-lo de res, aquell silenci. No volia reconstruir-se’l. No volia cap pròtesi. Potser per por, potser per fer lloc a tot allò que els últims mesos li havia arribat d’imprevist i que volia acollir i fer-s’ho seu. Potser perquè aprendre a viure amb la cicatriu també era una manera de recordar fins on havia arribat i amb qui.

Les amigues es van ajeure al seu costat damunt el llit. Van plorar amb ella com si fossin una. Li van demanar a la Nuri que demanés un desig, alguna cosa que volgués fer amb elles quan estigués recuperada del tot. Ella no s’ho va pensar gens: "Pujar una muntanya ben alta i deixar-nos caure en parapent". Totes quatre van esclatar a riure de la sortida veloç, esbojarrada i inesperada. A la Nuri se li va escapar el pipí entre tantes riallades. Només per un moment va pensar en la taca groga damunt el llençol de sota. Una taca que es va anar difuminant a poc a poc amb aquella escalfor retrobada i que, sabia del cert, volia ben a la vora.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify